De nina ja era la típica veciada de cocou. Quan la duien a jugar al parc, sa mare, l’àvia i la tieta l’envoltaven per a que no pogués caure i fer-se mal, i es sentís la reina del barri. A l’hora de berenar sa mare l’encalçava amb el iogurt i la cullereta, “No quiero, no quiero”, deia ella, veient-se protagonista del Reitro, mentre els vianants, al·lucinats repetien: “que niña más bonita”.

De joveneta l’apuntaren a les joventuts del partit i més del mateix, envoltada d’altres joves promeses de les famílies de classe alta. El partit procurava que no els faltàs de res. Si en fer-se grans els calia un màster per engreixar el currículum els manyuclaven un màster.

Quan es va descobrir que “del rey abajo todo huele a podrido” (no record d’on és la cita), i els peixots del partit estaven empastifats fins a dalt, varen haver de posar els cadells a les llistes i els va anar bé. Massa bé. Per sobre de les seves possibilitats d’estructurar idees. I és que als seus seguidors tant els és votar a una granera com a Mateu Isern (aquell qui es definia com a mallorquí “de pura sepa”).

Amb una carrera d’èxit in crescendo, i sense saber que és fer feina mal pagada, es va creure que era per mèrits propis i l’ego li va produir una síndrome mescla d’embòlia i diarrea mental que quan parla no saps si ho pensa, si s’ha equivocat, si és de per riure o es tracta simplement d’acaparar els memes a les xarxes socials (“que hablen de mi, aunque sea bien”). Dalí deia que valorava les crítiques pesant els retalls dels diaris, i li varen riure els dois fins que va morir.

El problema de na Hitlereta és que no sap pintar, però pinta de més; de fet no sap ni parlar, però parla massa, sobretot del que no entén, mentre que del que li demanen se’n fot directament. Aquests dies ha tornat a menysprear la cambra dels representants del poble, que demanaven explicacions sobre l’excés de morts a les residències, i enlloc de contestar ha fet una altra geniada de nina malcriada, indigna d’una representant pública. Després va donar les excuses que li va donar la gana en un programa televisiu col·laboracionista on, més o menys, va dir que “hemos tratado los cadáveres com mucho cariño”, cosa que contradiuen els familiars dels que moriren a les residències per no portar-los a l’hospital, i s’estan manifestant tot reclamant una reparació i un mínim dignitat i caritat cristiana. Se’ls nega.

És la presidenta ideal per als ni-ni. Tota una estrella, per exemple, per als mocosos aquells de l”hotel Còvid”, aquells que per poc ens arruïnen la temporada turística, i ses mamàs encara varen posar plet contra el nostre govern i els jutges encara tionaven “por España”.

Ni dretes ni esquerres: ultraliberals a l’aixopluc del papà estat, per socialitzar les pèrdues de les grans empreses i protegir les famílies de “rancio abolengo”, per mantenir el decòrum dels patriotes, i tapar les estafes si s’escau. Cal estar per sobre del bé i del mal, i sobretot per sobre dels niguls, per confessar que “si te llaman fascista es que estás en el lado bueno de la historia”.

Ni complexos ni vergonya: està neta d’aprehensions com Peter Pan i no se li ha detectat el super jo, que deia Freud, que parlant en pla vol dir que així com la pensa la caga, i com més la caga més la voten, amb la qual cosa els seus no hi són a temps d’arreplegar i tirar ambientador. Al segle passat es feien llibrets d’Antologia del disparate. Ja no cal: en tenim de sobres només d’escoltar les seves ocurrències als telenotícies.

L’Esperpenta Aguirre no podia tenir millor jubilació: té el relleu assegurat, cosa excepcional en el temps que corren, i per altra banda els jutges de Madrid, que només s’afuen als catalans, i als peluts, mentre per a les chulapas esperen que prescrigui.

De vegades cal repetir el que ja sap tothom, almanco cal assegurar-se que ningú no en pugui al·legar ignorància: Hitler va començar així, fent demagògia (ara en diuen ‘populisme’) a les cerveseries, aviat va esser el referent per als més malcriats, insolidaris i violents, i en la primera fase el varen votar massivament. En la segona ja no va fer falta.

Ara ja fa potadetes per a què li deixin comandar el congrés del ganivets llargs.