Les llengües que tenen pocs sons, com el castellà, el basc, tenc entès que el grec o el japonès, tenen un avantatge i un inconvenient: l'avantatge és que són bones d'aprendre de pronunciar i això en facilita l'aprenentatge; l'inconvenient és que, en general, els parlans d'aquestes llengües, si arriben a adults sense conèixer-ne cap altra, llavors tenen més dificultats per a aprendre altres llengües que no els parlants de llengües amb molts de sons, com el català i encara més el català mallorquí.

En els Estats Units d'Amèrica, quan fan enquestes o estatístiques, a l'hora de classificar els enquestats, a més de dir-ne característiques com l'edat, el sexe, el lloc de residència, l'estat civil, la classe social, no tenen manies en dir-ne igualment si són anglosaxons, afroamericans, o hispans. A Mallorca seria impensable fer cap enquesta, ni escolar, ni d'opinió, ni d'intenció de vot, ni de res, en què, a més de les característiques personals dels enquestats que he dites de totd'una, hi fessen constar si són catalanoparlants o hispanoparlants. És per això que puc dir, sense gaire por d'anar errat, que no hi ha estudis sobre l'aprenentatge d'anglès a les escoles mallorquines que destriïn si els estudiants parlen català o només espanyol.

Sí que puc dir dues coses: conec una professora que m'assegura que, sense dubte, en general, els qui parlen mallorquí fan molta de més via a aprendre anglès que no els monolingües castellans. També puc dir que, a hores de lleguda, fa un parell d'anys vaig fer repassos d'anglès i d'alemany. I, sense cap dubte, els alumnes que parlaven català, ja fos perquè el mallorquí fos la seva llengua materna o perquè l'haguessen après amb el contacte amb al·lots mallorquins, ho tenien molt més bo de fer aprendre de pronunciar bé l'idioma estranger que fos, que no els qui només parlaven castellà. La professora que vos dic me diu que això és una observació que han feta molts de professors d'anglès però que “no ho poden dir” perquè... “tu ja m'entens”. Supòs que m'enteneu que el “tu ja m'entens” consisteix en el precepte religiós de “todos somos españoles” i en evitar el “pecat mortal” que seria constatar cap diferència cultural ni lingüística entre alumnes d'un mateix “DNI”.

Ho vénc a dir perquè una medicina que solen tenir el vici de receptar-nos els qui no volen el català a escola és que “valdria més que aprenguessen s'anglès”. Aquesta consigna, que van ben alerta a predicar en les terres peninsulars de llengua pròpia castellana, que van d'Oviedo a Múrcia i d'Osca a Huelva, la reivindiquen molt els partits nacionalistes espanyols al Principat de Catalunya, com feren a les Balears el temps d'en Matas i, encara més, el temps d'en Bauzán. Idò bé: maldament l'objectiu fos de veres que els alumnes de Mallorca acabassen l'escola amb un bon domini de l'anglès, és molt avantatjós per a la pronunciació tant d'aquest idioma internacional com d'altres llengües europees, que els alumnes conservin la pronunciació tradicional mallorquina.

En pos un parell d'exemples: la nostra ela (que la feim posant la llengua en forma de cullera i posant les voreres de la cullera enmig de les dues fileres de dents, aquestes una miqueta separades), és ben igual que la ela anglesa: per exemple, 'igual', 'animal', i 'people', 'table', que volen dir 'gent' i taula.

La nostra xeix inicial de paraula, com en 'xaloc', 'xaloc', 'xubec' o 'xicot', és exacta la pronúncia de la 'sh' inicial de paraula anglesa de 'shoe' 'show' o 'shame', que volen dir 'sabata', 'espectacle' i 'vergonya'.

La nostra jota de 'jo', 'jeure', 'joc', és exacta la jota anglesa amb què pronuncien la darrera síl·laba de mots com 'television', 'illusion', que volen dir 'televisió' i 'il·lusió'.

La nostra 'tj' de pitjar, és exacte la j anglesa de 'joy' o 'juice', que volen dir 'alegria' i 'suc'.

La nostra 's' sonora de 'cosa', 'nosa', 'posa', 'rosa', s'assembla molt a la 'z' anglesa de 'zero', 'zip', o 'zone', que volen dir 'zero', 'fer via' i 'zona'.

La nostra 'ò' oberta de 'jo' o 'cos', és exacta la 'o' americana de 'law', 'talk' o 'jaw', que volen dir 'llei', 'parlar' i 'mandíbula'.

La nostra 'è' oberta de 'terra', 'serra' o 'gerra', és exacta la 'a' americana de 'hand', 'cat' o 'have', és a dir, 'mà', 'moix' i 'tenir'.

La 'e' neutra tònica mallorquina de 'pèl', 'vel' o 'pera', és exacta la pronúncia de la 'i' anglesa en mots com de 'bird', 'skirt' o 'first', que volen dir ocell, falda, i primer.

La nostra ‘tz’ de ‘dotze’, ‘setze’, ‘utilitzar’ és exacta la ‘zz’ italiana de mots com ‘azzurro’, que vol dir blau.

Tots aquests exemples, i n'hi ha més, són de sons que els qui dominam el català ja no hem d'aprendre en estudiar anglès, cosa que sí que han de fer els qui només saben castellà. I en peguen un fum. No convendria que els partidaris de la supervivència del català començàssem a fregar aquest argument pels morros dels monolingüistes espanyols que ens diuen “cerrados”, “payeses” i “aldeanos”?