Sovint agaf el tren o el metro 2 per als meus desplaçaments a Palma des d’alguna de les estacions que hi ha a Marratxí. Fins aquí, tot normal. Els usuaris amb la mascareta i sense parlar gaire (així com indiquen les recomanacions a l’interior: Com a mesura de prevenció evitau parlar en el transport públic). I, tot s’ha de dir, en general tothom fa bonda i segueix les regles del joc. És a dir, eviten parlar, llegeixen un llibre, revisen el mòbil o els estudiants repassen els apunts mentre van a la Intermodal (o a Jacint Verdaguer, Son Costa-Son Fortesa) per a després embarcar-se a l’M1 cap a la UIB. Aquesta és la quotidianitat que observ, en general, als trens i al metro: silenci, mascareta i una certa resignació. Per cert, l’altre dia, de tornada, quan vaig entrar a la Intermodal, se’m va oblidar posar-me la mascareta i tot d’una un vigilant em va renyar, la duia preparada a la mà i vaig batre un rècord per col·locar-me-la. Ell feia la seva feina i jo vaig complir tot d’una amb la norma. Un minut abans, amb molta més gent al carrer, exercia el meu dret d’anar-hi sense. Com veis, ara sí, ara no, ara sí, ara no...

Després un altre dia entrau a qualsevol restaurant i des que passau per la porta del local fins que en sortiu ningú no duu mascareta. Tal vegada els primers minuts sí. Els clients venen del carrer sense mascareta perquè ho permeten les normes, se la posen en el moment d’entrar, però just arriben les olivetes i la canya tothom comença a beure i a xerrar pels colzes sense cap problema. Ara sí, ara no, ara sí, ara no... A les taules llegeixes indicacions del tipus: «Només t’has de treure la mascareta per menjar». Ara bé, qui compleix aquesta norma? Així com s’umplen els restaurants és evident que si hi ha qualque cosa maliciosa a l’ambient ben segur que hi campa ben a pler. Al tren els usuaris callen amb mascareta i al restaurant tothom parla sense, amb la cara descoberta.

En unes sales de cine ens varen advertir que jo, la meva dona i la meva filla no podíem seure plegats. Havien de col·locar dues persones, deixar espai i després una altra persona. Ara bé, just darrere teníem uns altres espectadors més a prop que nosaltres de la nostra filla (que forma part del nostre nucli familiar). Però en una altra sala de cine, sí que ens posaren plegats! Ara sí, ara no...

Als centres educatius els al·lots han de dur la mascareta tot el temps. Com sempre dic, cap problema, és el que han demanat les autoritats i per sentit comú i salut, fins que no proposin un relaxament de la mesura, cal complir-la. Tots els que coneixen com funciona un institut saben que la tendència a deixar-se-la caure mentre guaita el nassarrí del nin o la nina és constant; pens que és un intent de llibertat davant una mesura que va en contra de la seva biologia, però cal seguir la norma. Aquests dies ja estan anunciant la possibilitat que els al·lots i les al·lotes puguin sortir al pati sense mascareta durant els esplais.

Sincerament, hi ha normes molt rares que assumim perquè ens ho diuen i callam i anam fent. Com he dit en moltes ocasions, sempre seguesc les mesures de prevenció que ens proposen perquè és de sentit comú que cal salvaguardar la nostra salut i la de les persones que ens envolten. Ara bé, quan en un mateix espai conviuen tantes possibilitats, convé reflexionar-hi. Una persona em va dir que, a banda de la prevenció (que sempre és positiva), la mascareta havia servit perquè tots recordàssim que hem viscut en pandèmia, independentment que en algunes ocasions segurament no servís de gaire. Si així no oblidam que qualsevol de nosaltres podria infectar-se i acabar lluitant per sobreviure a l’UCI en un combat a mort contra el coronavirus, ja està justificada. Però les incoherències actuals desconcerten qualsevol ment lògica.