cielo claro
  • Màx: 22.59°
  • Mín: 13.08°
22°

A les fosques

Generalment, quan viatjo amb avió, passo desapercebut quan em fan creuar l’arc de l’escàner abans d’embarcar. És per això que fa poc em va sorprendre que un jove agent de la guàrdia civil em parés i em digués que m’havien de registrar. No m’ho esperava. “Què passa?”, vaig preguntar, “No he sentit cap pitada. Per què m’he de sotmetre a un registre?” “No, no se preocupe”. Digué el guàrdia, i va afegir: “Es un registro aleatorio”. Jo em vaig tranquil·litzar, i per això vaig allargar la conversa: “Aleatorio? Què significa aleatorio?” “Nada, va dir ell, lo hacemos al azar”. “Ah, vaig fer jo, es tracta d’una contingència!” Ell em va mirar desconcertat, com si hagués dit una paraulota, i va seguir registrant-me amb un petit escàner manual, fins que em va deixar passar cap a la porta de sortida.

La gràcia, si n’hi ha, és que possiblement el jove guàrdiacivilet no havia sentit mai aquella paraula: contingència. I menys en català. He de dir que tot això va tenir lloc a l’aeroport de Barcelona, quan jo venia de participar en una trobada d’autors teatrals. Ja se sap que en el món del teatre pot passar qualsevol cosa. El teatre està farcit de contingències. Com ho està la literatura i, més encara, l’activitat lectora. Obres un llibre i no saps mai què t’hi trobaràs. Això és el que la fa intrigant i divertida. Aquella anècdota de l’aeroport també ho va ser, intrigant i divertida. La vida també és força contingent: no sabem mai què ens pot passar. Jo acostumo a dir-me, en aquest sentit, que vivim a les fosques.

I tant que vivim a les fosques! No és que la vida no tingui sentit, que el deu tenir, sinó que vivim a les palpentes. No sabem el perquè de tot plegat. Palpem, palpem i palpem, i no sabem què palpem. Això ens fa sentir vulnerables. Fins que la pròpia vida ens diu que ens ho agafem amb sentit de l’humor. Els meus dubtes de joventut no em deixaven dormir ni em deixaven viure. Fins que un dia vaig enviar els dubtes a fer punyetes. Vaig canviar-los per divertiments. Vaig convertir els meus dubtes en aforismes, en acudits, en oportunitats per gaudir de la vida. Vaig usar-los per escriure obres teatrals. I em va anar força bé. Em varen ploure a sobre molts premis com a autor teatral. No m’ho haguera pensat mai. Van etiquetar-me com a un autor de teatre de l’absurd. Jo no hi estava d’acord, els deia que el teatre que jo escrivia era una realitat intrínseca, sovint autobiogràfica. Que així era la vida, o que així era com jo la veia. Ja ho va dir el més gran dels nostres dramaturgs universals, William Shakespeare, i més tard ho digué un altre, Alfred Jarry, i més tard un altre, Samuel Beckett, i més i més encara, alguns de casa nostra, com Manuel de Pedrolo, Pere Capellà i Alexandre Ballester. La vida és un escenari. Quan naixem no fem res més que entrar en un escenari on la funció fa segles que va començar. Quan ens morim, sortim de l’escenari abans que acabi la funció. L’obra continua. Per això és que ens cal aprendre a conviure amb els dubtes, i ens cal saber-los interpretar, encara que sempre ho fem a les fosques. A les palpentes.

Un dubte no és altra cosa que un imprevist que interromp la nostra rutina de manera aleatòria, a l’atzar, perquè no deixem mai de viure en una permanent contingència. No sabem mai què ens pot passar. Planificar el nostre dia a dia és perdre el temps. Jo, de petit, volia ser caporal del cos de bombers, i he acabat sent un indiscret tocacampanes. Amb els llibres i la lectura m’ha passat el mateix. Quan obro un llibre no sé mai què m’hi trobaré: un assassí, una dona adúltera, un violador, un personatge que viu enfilat a un arbre, un altre home que es converteix en escarabat, un escriptor d’èxit que s’acaba suïcidant a Persèpolis, un escrivent que prefereix no fer res, una noia molt jove que acaba destrossant la vida d’un senyor gran molt assenyat, un senyor gran molta assenyat que s’aprofita d’una noia jove. Etcètera. Coses insòlites no tan insòlites. Però la nostra vida real potser encara és més insòlita i inesperada que la ficció. Vivim envoltats de dubtes que, si no els féssim còmplices nostres, acabaríem llançant-nos pels penya-segats del Puig Major.

Els dubtes no són per interpretar-los, se’ls ha d’assumir. No existeix l’enciclopèdia dels dubtes, ni un diccionari que ens faci la seva definició. En aquest sentit, vivim a les fosques. Però són unes fosques que poden il·luminar-nos. Que tenen claror. Quina és la seva claror? La claror dels dubtes és la seva acceptació. Dubto, aleshores només soc humà. El sentit de la vida humana és dubtar. Els dubtes ens proporcionen l’oportunitat de cercar l’impossible, i aquesta recerca ens manté en estat d’alerta. Els dubtes ens ajuden a entendre o, si més no, a reconèixer que la condició humana no té eines per saber el perquè de la seva existència. Això sí que ens pot semblar absurd, però amb el temps he après a divertir-me amb aquesta veritat inqüestionable. Justament per això, per ser infal·liblement evident. És com si ens diguéssim a nosaltres mateixos que som inexcusablement estúpids per naturalesa. Ens hem d’amoïnar per aquesta nostra imperfecta identitat? No. Som com som. És com si volguéssim tenir dos nassos perquè així respiraríem millor. No. No tenim dos nassos i anem alenant com podem. Som éssers imperfectes.

Per què som estúpids? Per què no tenim dos nassos? No ho sabem. Som així. Cal acceptar-ho de bona gana o desesperar-nos. Desesperar-nos? De cap manera! Ja ens en sortirem. Tenim molts recursos per no abandonar la vida. Tampoc tenim ales com les mosques. Una insignificant mosca està més dotada que nosaltres per anar pel món. Hi ha dret en això? És just que sigui així? No ho sé. No ho sabem, però així és. El nostre cervell, que és immensament superior al cervell d’una mosca, i fins i tot del d’un rinoceront, no basta per donar-nos raó de les nostres múltiples carències físiques i espirituals. Per extraordinari que sigui la nostra capacitat de pensar, de raonar i de filosofar, no és suficient per dir-nos perquè existim en comptes de perquè no existim. Sospitem que som aquí, en aquest món, però no hi manera d’esbrinar de quin altre món venim ni a quin altre món anem.

Som molt limitats, i és per això que llegim. És per això que som animals culturals, esportius, artístics, intel·lectuals. Etcètera. De què ens serveix, tanmateix, tot això? Jo crec que d’alguna cosa, però només ho crec, no ho sé.

Què divertit que és no saber! Vivim a les fosques, a cegues. A les palpentes es juga millor: ens cal endevinar què ens passa i què passa al nostre entorn. Els humans som éssers fortuïts.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Toni F, fa mes de 2 anys

@guillem guarro i bars. Dubtar,amic, sempre dubtar.

Valoració:1menosmas
Per guillem guarro i bars, fa mes de 2 anys

M'agrada el teu escrit: Els humans som éssers fortuïts.
La pregunta és " creure o fiar-se".
Guillem.

Valoració:2menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente