algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 15°
21°

Sobre la llibertat i la responsabilitat

El filòsof francès Jean-Paul Sartre, exponent del corrent filosòfic de l’existencialisme, definia la llibertat —a grans trets i sense entrar en detalls— com la possibilitat oberta de fer-se un mateix. El destí de l’individu, de la seva acció i, en definitiva, de la seva vida es troba, segons ell, en les pròpies mans de l’ésser humà. Ningú més que un mateix hauria de poder tenir la capacitat de decidir sobre com es desenvolupa la pròpia vida.

Recordo la primera vegada que vaig llegir aquestes paraules. Com sonaven i ressonaven dins del meu cap. Tot i poder sonar trivials o intranscendents, les paraules de Sartre em dugueren a plantejar-me, per primer cop i de manera seriosa, la pregunta per la llibertat i la seva forma. Fins aquell moment, la llibertat era per mi quelcom abstracte, obscur, opac. Ara tenia una definició, una forma, una realitat. No va ser fins fa relativament poc, però, que vaig descobrir el costat que realment em fascina de la definició sartreana de la llibertat: la relació vital entre la llibertat i la responsabilitat.

Dia 19 de juny, Isabel Díaz Ayuso va prendre possessió del càrrec de presidenta de la Comunitat de Madrid, enmig d’una atípica situació marcada per la pandèmia de la Covid-19. La nova presidenta no va necessitar fer cap mena de referència a cap programa econòmic, polític o social. Foren, de fet, anecdòtiques i secundàries les vegades que aquestes problemàtiques varen ser tractades per ella. Ben al contrari, la clau de la seva victòria resideix en haver sabut aprofitar i articular correctament la insatisfacció i l’apatia general que el context històric actual ha provocat.

Davant dels confinaments, les restriccions i els diversos tipus de control sanitari, Ayuso pretenia erigir-se amb la seva campanya en una via d’escapament i de retrobada amb la tan enyorada normalitat perduda. La restricció de les llibertats que hem hagut de patir els individus per tal de poder fer front col·lectivament a la pandèmia, han provocat que els opositors al govern central s’erigeixin i s’autoproclamin com a «lluitadors per la llibertat». De cop i volta, els sectors més conservadors i reaccionaris de la societat, esdevenen herois revolucionaris.

En aquest context, l’únic que hagué de fer Ayuso fou recollir el testimoni d’aquests nous «indignats». Cap programa polític. Només una cosa va necessitar la nova presidenta per guanyar les eleccions i esdevenir una de les cares més visibles del panorama polític espanyol. Un lema: llibertat. Així: buit, abstracte, insignificant a primera vista, directe a allò emocional de l’ésser humà, sense cap mena de realitat més que els papers i cartells sobre els quals quedà estampat.

De segur que molts dels ideòlegs i tertulians que dia a dia ocupen els platós de les televisions, degueren pensar que la campanya que venia realitzant la ja excandidata era un suïcidi polític, una total i absoluta defenestració de la seva carrera. Res més allunyat de la realitat. I és que fou precisament el fet d’emprar una concepció de la llibertat tan summament abstracta i ambigua la que li facilità la victòria.

Les nostres societats, en tant que basades en la producció i el consum constant de mercaderies, són societats en permanent moviment. No és casualitat l’entrecreuament conceptual que existeix entre les esferes de l’economia i de la vida —tal com ho exemplifica un concepte com el d’«economia saludable». Ja ho deia Arendt: des del moment que producció i consum, dues categories lligades a la necessitat de reproducció i subsistència de qualsevol vida, esdevenen categories econòmiques, el procés econòmic s’equipara al procés vital. La vida esdevé el procés a través del qual els éssers humans cerquen constantment els seus mitjans de supervivència. En el context de la societat capitalista de consum, on aquesta regla ha esdevingut un principi rector, això és fàcilment traduïble al fet que viure és participar lliurement del mercat.

El moviment és vida. L’aturada esdevé la mort. Si per un dia el sistema deixés de produir i consumir, la vida humana com l’entenem desapareixeria, ja que ha quedat igualada al moviment, a la constant producció i reproducció sobreabundant de mercaderies i de mitjans que, per la seva assimilació a producte de consum, rep la futilitat i fragilitat pròpia d’un objecte destinat al seu consum immediat. El que s’entén des de determinats grups per llibertat no és sinó l’emergència de tornar a marxar, de posar de nou en moviment el cicle vital de la producció.

La llibertat es dona, doncs, no com a quelcom humà, sinó sobrehumà. Esdevé un principi de la natura segons el qual el moviment és lliure si no s’atura, és a dir, si no té obstacles que l’hi impedeixin seguir endavant. La llibertat és aliena a l’ésser humà des d’aquesta perspectiva. La llibertat no és dels homes, sinó del mercat, de la natura, de la vida. Ells no tenen cap mena de possibilitat de decidir no formar part d’ell. L’alienació és tal que molts d’ells, de segur, preferirien veure com desapareix una part de la població mundial, a veure com s’atura el cicle econòmic —i vital— del consum.

Ara bé, en el moment en què considerem la llibertat com un element natural, abstracte, alienat de l’individu, allunyat de la realitat concreta en la qual viu, el deslliguem d’altres qüestions crucials a l’hora d’analitzar el problema de la llibertat. Algú podria pensar —erròniament— que aquests individus se situen en la mateixa línia que la marcada a l’inici de l’article amb la definició que aporta Sartre, que l’únic que fan és elegir el seu propi camí.

Els qui així —hipotèticament— argumenten, obvien la meitat de la definició del francès. La llibertat no és únicament la possibilitat oberta de fer-se un mateix. No és només fer el que em dona la gana perquè puc i tinc la possibilitat de fer-ho. La definició que aporta Sartre implica un imperatiu categòric. Implica haver de respondre i responsabilitzar-me davant l’altre per la meva acció. En poques paraules, implica un reconeixement de l’altre com a igual a mi, un reconeixement de la seva llibertat i de la nostra interdependència, del lligam que ens uneix a ambdós.

Que la meva llibertat acaba on comença la llibertat de l’altre no és només una gastada frase esdevinguda en clixé. El que encertadament assenyala aquesta és el vincle de responsabilitat que m’uneix amb l’altre. Una societat no pot sobreviure en forma de conglomerat d’individus aïllats i totalment independents entre si. Tot i mantenir la seva pròpia individualitat, una societat requereix la comunió dels seus ciutadans. És aquí, en la pluralitat diferenciada, però concertada, on s’expressa amb major fidelitat una societat, on tots som responsables del benestar i la possibilitat de la llibertat de tots els ciutadans d’una societat determinada. És el meu deure com a ciutadà protegir les llibertats de tots els meus conciutadans.

D’aquesta manera, l’aposta per la vida i la llibertat que aquests nous màrtirs proclamen és contradictòria amb la vida i la llibertat, en tant que corre el risc d’enfonsar les condicions de possibilitat de tota societat. Des del moment que oblidem el vital lligam que uneix la llibertat amb la responsabilitat, amenacem per complet els principis democràtics necessaris en qualsevol societat, i ens conduïm perillosament envers una atomització social que aplana el camí cap a la pèrdua, cada dia més evident, del sentit comunitari, un sentit absolutament necessari si no volem un món abocat a la seva pròpia autodestrucció.

En un intent de col·locar la llibertat com a motor de l’acció de l’ésser humà, es coarta aquesta mateixa, ja que es veu fermat a la constant reproducció del cicle econòmic del consum. Paradoxalment, quant més ha intentat alinear-se l’economia amb la vida, més allunyats ens hem situat de la vida humana.

La meva intenció amb el que aquí he exposat no és situar-me com un defensor doctrinari de les polítiques que el govern ha posat en marxa arran de la pandèmia de la Covid-19. La crítica és necessària en qualsevol societat que es pressuposi democràtica. Ara bé, el nostre anhel de llibertat no ens pot impedir veure que les restriccions, siguin aquestes o unes altres, són necessàries en tant que esdevenen eines per a protegir la llibertat potencial de molts de ciutadans. Perquè la mort i la malaltia són avui en dia, i sense cap mena de dubte, un obstacle per un correcte desplegament de la llibertat de molts de ciutadans. Per això, i per moltes altres raons, avui més que mai cal reivindicar el fort lligam que uneix la responsabilitat a la llibertat.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris