Quan tota la pell de brau era romana “tothom” parlava llatí, excepte els bascos, naturalment, que són caparruts com ells tot sols, i quan tot eren muntanyes espesses sense carreteres, els romans hi varen perdre les sandàlies.

I tanmateix Roma, de tant bé que estava, es va podrir tota soleta (ara en diuen morir d’èxit). Varen entrar el bàrbars i es va acabar tot, llatí inclòs (excepte a les misses, ves per on). Aleshores, com que la gent no viatjava ni tenia tele, al cap d’uns sis segles cada regió tenia la seva parla (com la torre de Babel, però de veres). Així al nord de la pell de brau es parlava galaicoportuguès, asturlleonès, basc, occità, aragonès i català. Un poc més avall es parlava castellà i al sud... s’hi havien instal·lat els moros i, naturalment, parlaven els parlars de la moreria.

Aquells segles la gent vivia pegant espasades als veïnats per acumular poder, doblers i comandar. Després la religió va permetre matar en nom de Déu, cosa que facilitava les guerres una cosa de no dir, i a més les legitimava. Així els cristians del nord, si no es barallaven entre ells, anaven cap al sud, a matar moros.

Inicialment guanyaven els moros, a Girona també queden banys àrabs, senyal que varen arribar ben amunt. En realitat la ratlla que hem pintat no era exactament una ratlla ni estava allà on l’hem pintat, només hi és per entendre’ns aviat. Les fronteres es movien després de cada batalla. Els moros arribaren fins al sud de França, cosa que accelera les parles regionals, després la zona cristiana es va empoderant. Sobretot dels segles XIII a XV els cristians la teníem més grossa, l’espasa, i guanyàvem als moros, fins a la conquesta de Granada. Això és el que la hagiografia espanyolista en diu “reconquista”. Aquell temps perdre una guerra equivalia a perdre el cap i la resta. Així com es van guanyant terres als moros, aquests desapareixen i els cristians es queden amb les terres, que d’això es tractava.

Així els parlars neollatins s’estenen cap avall, amb distinta fortuna. Les corts de Castella es van inflant i arriben a tenir més poder i doblers que els altres, i naturalment comanden més i poden decidir l’estatut dels altres, per exemple. Aleshores cortesans, bufes, grimpaires, enxufats, funcionaris, i al segle XX l’escola obligatòria i excloent en castellà, aniran expandint i consolidant l’idioma de l’imperi. Les parles més pròximes s’hi aniran diluint, i si no els castellans, que arriben a tenir tot el poder (Madrid, les clavegueres de l’estat, l’estat judicial i tot això), fan tot el que poden per ofegar-les.

Fa uns dies un parlamentari aragonès es va atrevir a dir unes paraules en aragonès i català, que tot d’una va traduir al castellà, però ja havia begut oli: bramades i insults de part de la dreta (supòs). Fa uns dos anys va passar exactament el mateix amb una parlamentària asturiana que va intentar de dir unes paraules en bable. És la prova que el castellà és predominant inicialment per via natural, però si no basta tenen la guàrdia civil, l’exèrcit i el que faci falta.

El bascos ja hem dit que sempre han menjat a part: tallen troncs, juguen a alçar pedres i tenen les seves pilotes. Els extrems de la perifèria són com un cas entremig. Portuguès a una banda i català a l’altra. El gallec s’està desvirtuant tant que quan parla Nuñez Feijóo ja no cal traducció, fins i tot els valencians que diuen no entendre el català, entenen Feijóo parlant una mena de castellà pintat de gallec. A Portugal parlen portuguès-portuguès perquè és un estat.

Tornant arrere, els catalans parlaven català (com ara o millor) i també s’apuntaren a allò d’arruixar moros, per exemple les cèlebres conquestes de Jaume I, per això tant a València com a Mallorca, i la resta d’illes i comarques, en qüestió de dies varen passar de parlar moro a parlar català. Passen els segles –que sinó no acabarem– i a Palma diuen ‘pèsols’, a Manacor ‘xítxeros’, a Ariany ‘pitxos’, a Porreres ‘estiragassons’, i cadascú menja el que vol, però això no implica subdialectes, ni que els menors de 30 anys d’aquests pobles sabin de què estam parlant.

Formenterenc, per exemple, és un gentilici tan simpàtic com els altres, però quan algú s’hi refereix com a dialecte, el més probable és que sigui per enganar. Joan Veny no el menciona a ‘Els parlars’, en canvi sí que menciona oposicions de l’eivissenc, entre Vila i la pagesia. Quan hom diu ‘mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterenc’, per no dir ‘català’, serà per un grapat de vots, per embullar, per odi al català o quelcom semblant. Per amor al país segur que no i per simplificar tampoc.

Formentera va quedar despoblada uns segles, fins a finals del XVIII, i es va repoblar amb eivissencs que mai no varen perdre la relació estreta amb l’illa gran. Els darrers 50 anys es va anar omplint, i després petant, amb forasters i estrangers. Aleshores deu esser un dels llocs on hi ha més perill d’extinció del català. Valdria la pena dedicar els esforços a evitar-ho. Embullant i fent el colló s’extingirà, a Formentera, a València i... rient les ocurrències del PP farem més via.