M’he adonat que tinc ganes d’utopia, que n’estic tipa, de distopies i pessimisme, d’imaginar un futur negre i que el fet d’esser positiu en el present sigui una cosa dolenta. Sé que no som l’única.

Comences a cercar gent que veu possibles les utopies i n’hi ha, és clar, però hem de fer una mica d’esforç per localitzar-la. A parer d’alguns, la clau radica a imaginar el futur: si l’imaginam utòpic, farem les primeres passes per arribar-hi. En canvi, si l’imaginam distòpic, pensarem que el present és acceptable i quedarem tranquils, que les coses no es moguin massa. Conservadors, vull dir.

A més, diuen que imaginam el futur d’acord amb la cultura que consumim i avui dia és difícil aconseguir pel·lícules o novel·les utòpiques. Les distopies ens atrauen, i encara no sé per què. Comença, imagina l’entorn pròxim i el futur llunyà d’aquí a cinquanta anys. Si et vénen al cap la crisi ecològica, el feixisme, el capitalisme salvatge i aquestes coses, prova aquesta altra direcció: un país independent, amb el patriarcat i el capitalisme extingits, un hospital i la universitat a prop. O aquesta altra: horts a tot arreu i cap camió que porti mercaderies de lluny; agricultura i ramaderia assenyades (col·lectives, segurament) i no més soja. Posats a imaginar, és millor apostar fort i pensar en les coses que desitjam.

Diuen que la clau és no estar-se quiets i mirar les ruptures que hi ha a la història, sense haver de posar tota la responsabilitat en l’esperança.

Berria, 6 d’agost de 2021

Traducció: Daniel Escribano

https://www.berria.eus/paperekoa/2003/014/001/2021-08-06/utopia-ala-hil.htm