Hi ha cap company de joc millor que un llibre? No! I ho dic així, de manera contundent, perquè tinc una llarga experiència en aquest camp. Un company de joc no és un rival, ni un contrincant, ni res que s’hi assembli. Un company de joc és el propi llenguatge, ja sigui verbal, de pensament o de gest: et fa companyia en els moments que més el necessites. Jugar és comunicar, és estar acompanyat. Hi ha jocs solitaris, que també ho són, però el jocs veritables són els acompanyats. La millor raó del joc és la companyia. Jo sempre estic pensant en el joc per excel·lència: el literari. Contemplem un dels jocs literaris més coneguts i prestigiosos dels nombrosos jocs que existeixen a la història de la literatura universal: Romeo i Julieta, de l’incommensurable i incombustible William Shakespeare. Tant és si el veiem com una comèdia o com una tragèdia. És igual, perquè en cap cas deixa de ser un joc. Les tragèdies també poden ser lúdiques, extraordinàriament lúdiques. Jo veig Romeo i Julieta com un dels jocs literaris més meravellosos que la ment humana ha creat.

Els jocs no sempre acaben bé, però això no impedeix que segueixin sent jocs. Els jocs també poden generar conflictes, però aquesta és una circumstància de la vida que s’ha de saber acceptar com un episodi més de la vida humana i de la seva naturalesa. Tot plegat només indica que la condició de joc depèn de qui el protagonitza, de qui el viu. Saber-lo interpretar en un sentit o en un altre és el que li dona un significat còmic o tràgic, i el fet de poder-lo interpretar d’una forma o d’una altra ja és en sí un poder extraordinari: el poder més transcendent del seu caràcter arriscat. Jugar és un risc. No jugar per por de les conseqüències és una decisió absurda. Qui practica un esport, bàsquet, futbol o tennis, el joc que sigui, es pot lesionar: es pot trencar un braç o una cama, pot patir una lesió cerebral irreversible. És un risc que cal córrer. Qui practica de manera impulsiva la lectura, que és el millor joc que hem inventat els homes, està exposat a formar-se calls a la medul·la intervertebral i rigidesa al nervi ciàtic. O pot tornar-se boig i savi com don Quijote de la Mancha. Jugar és perillós, però paga la pena intentar-ho i recollir-ne els seus fruits. J.V. Foix no la va encertar de ple quan digué “és quan dormo que hi veig clar”. És més encertat dir que “és quan jugo que visc bé, que em situo en el millor dels mons, que soc veritablement jo”. És quan jugo que soc qui soc.

Shakespeare no escrivia, jugava. El xoc amb espasa entre Tibald i Mercútio no és un combat ni un duel a mort entre ells dos. És una batussa de joves, un joc. Tibald mata Mercútio sense voler. Tot plegat no és res més que un desgraciat accident. Mortal, sí, però es tracta d’una mort involuntària, entre amics, entre dos amics que es diverteixen. És el fatal resultat d’una juguesca juvenil. Innocent. Ningú com Shakespeare ho hauria pogut narrar millor. Les paraules de Mercútio, l’amic de Romeo, ferit de mort, ressonen per sempre més dins mi: “M’ha ferit, Romeo. M’ha ferit! Ja estic llest! La ferida no és profunda com un pou, ni tan ampla com la porta d’un Església. Estic ben cuit per a aquest món, us ho asseguro. Mal llamp! Un gos, una rata, un ratolí, un gat, esgarrinxar un home mortalment! Un gastafums, una bèstia, un covard, que es bat segons les regles de l’aritmètica! I perquè diable us heu vingut a ficar entre nosaltres? M’ha tocat passant l’espasa per sota la vostra aixella”. Va ser el que he dit, un desgraciat accident. Un joc infaust que va acabar en tragèdia. Però no deixa de ser un joc. I la Literatura, en majúscula, és el gran joc de l’ésser humà. La Literatura és el fruit d’aquest gran joc. Al final, acabi bé o malament la història, el que compta és el plaer de la juguesca. El duel entre Tibald i Mercútio, així com el seu fatal desenllaç, no deixa de ser una juguesca. Que no ens ho hem passat bé assistint a aquest espectacle? Tanmateix, al cap i a la fi, serà el que hem experimentat allò que valorarem.

Passa el mateix al final de l’obra. No pot ser un final més tràgic. També aquest final és el fruit d’un doble malentès. Un altre joc de cruels conseqüències. Però, mentrestant, ens ho hem passat satisfactòriament. És cert que hi ha hagut dues morts innocents, dos joves que han entregat les seves vides per l’amor humà més elevat: l’amor lúdic. No existeix joc més complet que el joc de l’amor. No sortim de “Romeo i Julieta” gens decebuts en sentit artístic ni en sentit vital. La Literatura, el Teatre en aquest cas, ens fa veure la vida i la mort com els dos components principals de la nostra existència. I Shakespeare, l’autor, ens regala una de les joies més valuoses que la condició humana ens pot regalar. Amb aquesta obra ens proporciona el goig més intens que els homes podem assolir.

Un company de joc està al teu costat quan més el necessites. Encara que sigui tan limitat i ignorant com tu, si és el cas, si més no et fa companyia en les teves limitacions i en la teva incomprensió. És un company: un company de joc! Què més vols? Què més necessites? Potser pensaràs que de res serveix que un cec faci companyia a un altre cec. No t’ho creguis. Pensa-t’ho bé. Recorda Wladimir i Estragó de “Tot esperant Godot”, de Samuel Beckett. No saben res. No fan res. Només es fan companyia, i aquesta companyia és la que construeix una altra de les gran obres teatrals universals. Tots som cecs en aquest món tan vast i en aquesta vida tan secreta i embolicada. Mai no podrem contemplar tots els horitzons ni totes les meravelles que ens envolten si no ens fem acompanyar de la lectura i dels llibres. De la Literatura, del Teatre, del Pensament, de la Poesia, de l’Humor, de la Imaginació i fins i tot de la Metafísica. Del joc!

En acabar de jugar, tots ens felicitem. Tant si hem guanyat com perdut, perquè perdre jugant ens fa feliços. Perquè la felicitat és jugar. Però jugar no és cap frivolitat ni cap pèrdua de temps, perquè nosaltres som persones serioses i sensates com ho eren i ho segueixen sent William Shakespeare i Samuel Beckett.