algo de nubes
  • Màx: 26°
  • Mín: 21°
26°

El cine

El Cine és el fill espavilat de la Literatura. El cine mostra tot allò que la literatura diu i no diu. Sense la literatura, el cine seria manc i coix. No puc imaginar-me les pel·lícules de Frank Capra, de Billy Wilder, de Groucho Marx, de Federico Fellini, de Luís Buñuel, d’Orson Wells, de Woody Allen ni de Roberto Begnini sense els seus genials i brillants diàlegs.

No puc concebre “Casablanca”, ni “Dos Hombres y un destino”, ni “Matar un ruiseñor”, ni “Ser o no ser”, ni “Ciudadano Kane”, sense una gran novel·la, un gran guió o una gran obra de teatre al seu darrere. És cert que com a la vida real, en el cine i en la literatura, els nostres gustos i els nostres enamoraments són molt subjectius. En el fons, poques coses són objectives, i si alguna ho és ho és perquè no hi ha hagut encara la intervenció de l’home. El cine no ens mostra la realitat. Tampoc ens mostra la ficció. Ens mostra una invenció. Ens mostra el que ens mostra, la contingència, l’atzar. Tot és aleatori. Quan a la pantalla veiem el personatge d’Al Capone, no és ell. Pot tenir alguna similitud, però és casual. Al Capone no caminava així com camina a la pantalla, no parlava com parla a la pantalla ni vestia com vesteix a la pantalla. Robert de Niro no és Al Capone. Així i tot, no deixa de ser-ho. Quan veiem “Los diez Mandamientos”, físicament ni Jesús ni els seus apòstols tenen res a veure, probablement, amb el físic dels actors que els representen. Quina mena de roba vestien? Quin calçat? Què menjaven? Res del que contemplem a la pel·lícula és cert. No és que sigui una mentida allò que estem veient, és una invenció, és una substitució de la realitat, una semblança del que va passar. Un invent. La literatura escriu la vida. El cine se l’inventa i ens la mostra. Un prodigi de l’art, tot plegat!

A les darreries del franquisme, durant set anys, vaig tenir un horari de treball insensat. Quelcom establert per funcionaris ineptes. Jo feia feina a l’oficina central de Correus de Palma, on havia ingressat després d’aprovar unes oposicions sense cap ni peus a funcionari postal. Estava molt content per allò que la vida em donava, però és ben cert que començar la jornada a les set del matí i acabar-la a les nou de la nit, no era per alegrar-se. Ara diré el motiu de la meva alegria. Jo tenia lliure de les dotze del migdia a les sis de la tarda. Sis hores que em xapaven la jornada laboral d’una forma estúpida. Què havia de fer durant aquelles llargues sis hores? Avorrir-me. Doncs, aviat vaig deixar d’estar avorrit. A migdia cercava una bodega, una fonda o una cafeteria on anar a dinar. Com que em sobrava el temps, cada dia en buscava un local diferent. D’aquesta manera vaig conèixer tots els baretos i menjadors més econòmics de Ciutat. Al final, en un d’ells vaig repetir moltes vegades, en primer lloc perquè a mi m’agradava el menú que servien, i en segon lloc perquè era net i barat: 25 pessetes! Això sí, havíem de dinar asseguts a la barra del bar en uns tamborets alts molt incòmodes. Es deia “Yate Rizz” i estava situat al Passeig del Born, l’indret més cèntric de Palma. Ja em direu. Molt aviat tothom es va assabentar d’aquell lloc, i cada dia hi anaven centenars de clients a dinar. A mi m’anava molt bé, perquè sempre era dels primers en arribar i podia elegir el tamboret. A més, el menjar era més calent, vull dir acabat de cuinar, més fresc, i, a més, els cambrers estaven més descansats i es mostraven més servicials. Un luxe a molt bon preu!

Habitualment, abans de les dues ja havia acabat de dinar, i fins a les sis no havia de tornar a l’oficina. Què havia de fer, mentrestant? Ho vaig resoldre aviat: anar al cine. A les tres començava la sessió de tarda. De tres a sis. Dues pel·lícules. Perfecte! Només hi havia un problema, i no de poca importància: arribava sempre deu minuts tard a la feina, que era el temps que necessitava per desplaçar-me fins a Correus. Molt aviat em cridaren l’atenció, tant el cap de Negociat com el mateix Administrador Principal. Però jo no podia abandonar la sala de cine cinc minuts abans que acabés la pel·lícula i perdre’m les últimes escenes. Com fer-ho? No recordo què va passar ni com, però tingueren en mi la tolerància que tothom hauria de tenir amb les obres d’art: em permeteren arribar cada horabaixa deu minuts tard al treball. Després ho compensava amb una actitud més dinàmica i entusiasta per la feina quotidiana. I és cert que va ser així, perquè aquest comportament tan desimbolt no era ben vist per alguns companys del meu departament i em va ocasionar alguna petita discussió laboral. Però jo no podia, ni volia, renunciar a la meva funció diària de cine.

En aquella època de la meva vida, jo ja disposava d’una Vespa 150 de color verd oliva grenyal i coneixia a la perfecció tots els carrers, places i racons de Palma. Ningú era capaç d’anar d’un costat a l’altre de la ciutat tan ràpid com ho feia jo amb la meva Vespa. Era veloç com una centella. Anava del Cine Born a la Sala Rívoli amb menys de cinc minuts. Cap taxi podia anar a la velocitat que jo anava. En tres minuts recorria la distància des de l’Astòria a l’Augusta, o des del Capitol al Metropol. És cert que jo només freqüentava les sales del centre, perquè era on passaven les pel·lícules d’estrena i on jo em movia millor i més a prop de la feina.

Mai he tingut bona memòria. Més que res, no he tingut bona capacitat per analitzar trames i arguments i després memoritzar-los. És per això que no recordo ni amb mitjana precisió quines pel·lícules vaig visionar aleshores ni tan sols quins eren els seus títols. Però crec que tot el que fem en aquesta vida, tots els llibres que llegim i totes les pel·lícules que visionem, formen tot plegat una argamassa que ens fa més adients i ens proporciona un criteri científic i humà per enfrontar-nos amb més valor a les circumstàncies que l’atzar ens presenta cada dia. Crec que totes les experiències que anem acumulant ens ajuden a viure més sàvia i conscientment. El que més recordo son els noms dels intèrprets, tant dels actors com de les actrius.

¿Com oblidar-me de Susan Hayward, de Gene Kelly, de Humphrey Bogart, de Grace Kelly, de James Stewart, de Gregory Peck, de Cary Grant, d’Audrey Hepburn, de Gary Cooper, de Liz Taylor, de Katharine Hepburn, de Marlon Brando, de Marylin Monroe o de James Dean, de Fred Astaire i Ginger Rogers, i de tants i tants i tantes i tantes? Impossible. Impossible del tot! Massa cine i massa art per a un cervellet tan petit com el meu.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per joan guasp, fa 2 mesos

Benvolgut Andreu: vaig fer moltes hores extres sense cobrar-ne mai cap ni una. Durant set anys vaig fer feina totes les Nits de Nadal i de Cap d'Any fins a les onze de la nit de franc. No cregui que vaig ser un mal funcionari, però reconec que a l'empresa privada la cosa hagués anat diferent. És més important anar al cine que anar a treballar, però no tothom és capaç d'entendre-ho. Vaig tenir sort.

Valoració:1menosmas
Per Andreu, fa 2 mesos

"em permeteren arribar cada horabaixa deu minuts tard al treball" (perquè no podia abandonar la sala de cine cinc minuts abans que acabés la pel·lícula i perdre’m les últimes escenes).
Que bé que viuen alguns funcionaris! Quanta condescendència amb ells! Almenys no ho publiqui, senyor Guasp.
Jo treballava en una empresa privada i a la tercera vegada que vaig arribar tard cinc minuts (!), i no eren faltes de puntualitat continues, em van dir que si seguia arribant tard ja sabia on era la porta.

Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris