nubes dispersas
  • Màx: 19°
  • Mín: 14°
14°

L'entenebriment de Hölderlin

«Aprendre a pensar amb dolor»
Blanchot

La poesia de Friedrich Hölderlin (1770-1843) és encara avui un signe major de la cultura europea. Anomenat moltes vegades com 'el poeta dels poetes' la seva obra no ha deixat de fascinar a filòsofs, escriptors i artistes. Basta, així, citar noms com els de Heidegger, Mann o Cernuda. El nostre poeta, com cap altre escriptor de la seva generació, va saber cantar el trànsit de Grècia a la Modernitat, advocant per l'establiment d'un 'regne de l'esperit' on l'ideal de fraternitat de la Revolució Francesa s'agermanés amb l'ideal grec de la bellesa i la natura per tal de fundar una comunitat humana reconciliada.

Però com se sap, almenys en bona mesura, el 'cant del poeta' va fracassar. Mostra d'això és el desmoronament psíquic de Hölderlin l'any 1806 que el va relegar pràcticament al silenci i a la mort en vida durant més de 30 anys. Ara bé, lluny de voler remenar en el tòpic del 'poeta foll' el nostre objectiu és reivindicar aquests darrers poemes de l'etapa més fosca del poeta per a fer veure, paradoxalment, la lluminositat que traspuen. Amb tot, aprofundim abans amb les idees filosòfiques del poeta i la seva concepció de Grècia-Modernitat.

Seguint les passes de Schiller i les seves 'Cartes sobre l'educació estètica de l'home' publicades el 1795, Hölderlin planteja el problema de com l'art i la bellesa poden ajudar a millorar la humanitat. En el seu ideari, la filosofia no pot superar les escissions entre 'Jo' i 'Món', 'Subjecte' i 'Objecte' o 'Natura' i 'Esperit' que ja havia plantejat Kant i que després radicalitzarà Fichte. La filosofia no pot aspirar a un 'Absolut', tal com pregonaran els seus amics Schelling i Hegel. Només l'art, identificat de manera expressa amb la poesia, pot aspirar a una construcció 'ideal' d'aquest absolut, a una manera de reunir les diferències i les escissions en una unitat més elevada sintetitzada en la bellesa. La poesia és l'única que pot arribar a establir un regne perdurable de la comunitat humana, obrint la sensibilitat estètica a l'experiència panteista del sagrat de la vida i la naturalesa, sintetitzada amb l'afecte desbordant de l'amor/fraternitat.

Totes aquestes idees es troben exemplificades a 'Hiperió', la novel·la lírica i epistolar de Hölderlin publicada entre 1797 i 1799, que representa una fita de la poesia moderna. Lluny d'un regust estantís pel classicisme grec com el que caracteritzava el Romanticisme, Hölderlin ja en aquest llibre fa comparèixer la natura divinitzada de Grècia com a contrapunt a la concepció moderna de la dessacralització d'aquesta. Grècia s'ha perdut i s'havia de perdre per sempre. La 'nit sagrada' de la retirada dels déus s'ha acomplert. Amb tot, cal apuntar des de la modernitat a allò perdut reconeixent-ho precisament com a perdut. És només així que la poesia pot conservar encara, com ja hem apuntat, el sentit divinitzat de la naturalesa. Des de les runes, s'ha de configurar la 'comunitat de l'esperit'. Després de la retirada dels déus s'ha de reconèixer i reivindicar la finitud, apuntant a la infinitud de la història.

Els grans poemes posteriors, sobretot les 'Elegies' escrites entre 1800-1801, no faran sinó confirmar aquesta reivindicació del sagrat, fusionat en la comunitat de l'esperit i la natura. Basta mencionar el monumental poema 'L'Arxipèlag', traduït en versió catalana per Jordi Llovet a Quaderns Crema. Hölderlin remunta la memòria al passat per a reconèixer els signes perduts i des d'aquí obrir la porta a la bellesa mundana de la seva terra. Els elements naturals floreixen, són signes en ells mateixos, que el poeta canta i evoca per comunicar el trànsit a la unitat. Fins i tot els laments de les elegies acaben amb goig o pau, recuperant per a la humanitat el valor del 'foc celeste', una coneguda fórmula que empra el poeta per a referir-se al foc dels déus. Cal advertir, amb tot, que en aquest recorregut entre Grècia-Modernitat hi jugarà un paper significatiu la figura de Crist. En un particular sincretisme entre els mites grecs i el cristianisme, el poeta concep a Crist com la darrera manifestació del sagrat. La darrera i l'última. Els déus i Crist, com hem apuntat, es retiren i només resta 'l'esperit'. Són els éssers humans qui han de configurar la seva nova comunitat reconciliada. El poeta ha de mantenir viva la flama i orientar els éssers humans cap als signes divins de la natura més bella.

Sigui com vulgui, a partir de 1806 tot això es trenca, s'esquerda, el dolor colpirà per sempre el pensament de Hölderlin. Durant els anys més foscos, fins i tot va deixar de reconèixer el seu nom i alguns dels poemes que escriurà els signarà amb el misteriós i pertorbador nom de 'Scardanelli'. D'aquests anys de dolor, lluita i ensimismament, ens han arribat prop de 50 poemes que comunament s'anomenen els 'poemes de la bogeria'. Amb tot, en català estan recollits amb el títol de 'Pomes de l'entenebriment' en versió de Manuel Carbonell també a Quaderns Crema. La crítica literària ha tendit a menystenir o rebutjar aquests poemes, considerant-los d'escàs valor en relació amb la seva obra anterior. Ara bé, aquests dies, rellegint aquests poemes, he pogut comprovar la força que mantenen i, paradoxalment, la lluminositat que traspuen.

En aquests poemes, la relació entre art/poesia-natura, lluny de considerar-se liquidada, agafa un paper molt específic i considerable. La majoria dels poemes duen per nom les quatre estacions de l'any. Les estacions no es presenten, però, com a fets aïllats, sinó que es relacionen les unes amb les altres en funció dels temps circular. El poeta agafa l'exigència màxima de fer comparèixer la finitud i el trànsit fugisser dels cicle natural. La llum s'hi troba reflectida en cada un d'aquests espais de translació. És cert, com diu Roman Jakobson, que aquests poemes ja no tenen un interés ‘dialògic’. Fins i tot el jo del poeta s'hi esborra. Però, és precisament en aquest esborrar-se, que considero que els poemes són peces acabades d'una descripció fugissera que vol condensar el temps del poema. El poema, entre dicció i silenci, diu la llum, diu el passar del temps, el verd dels camps, la neu d’hivern o la pau entre els humans. Això ho podem comprovar en el següent poema (recollit en l'edició ja citada) titulat 'La primavera':

«Quan germina als camps un nou delit
I un altre cop la vista s'engalana
I a les muntanyes, que verdegen d'arbre,
Hi apunten núvols, aires més clars,

Oh, quin goig que omple els homes! Contents
I sols van per les ribes, floreix
Pau i deler, i voluptat d'ufana
Tampoc no n'és lluny l'amistat fraterna».

El florir de la primavera i l'amistat fraterna. Paraules d'un 'foll' o tal volta l'exigència ètica de tota paraula poètica més assenyada. Sigui com vulgui, per cloure amb un dels versos més coneguts de Hölderlin: «Però allò que perviu, ho funden els poetes».

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Joan, fa 3 mesos

Miquel, no vares ser professor meu a sa UIB, però aquest text sobre Hordelin, l'entendran molt molt poques persones, per no dir gairebé ningú. L'idealisme i el romanticisme son les corrents filosòfiques més males d'entendre amb diferència al meu parer fins a Schopenhauer.

Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris