Eric Hobsbawm, al seu llibre The invention of tradition (1981), exposa la seva teoria que fets històrics ocorreguts en el passat s’utilitzen en el present, de manera sovint edulcorada o fins i tot inventada, “amb finalitats de cohesió social o pertinença a un grup, ja siguin comunitats reals o artificials”. Encaminat en les mateixes teories, Rottenbacher de Rojas, al seu estudi National identity and the appreciation of history in a sample of public school teachers of the city of Lima (2009), conclou que la identitat nacional està associada positivament amb la valoració i el coneixement dels personatges històrics del territori, i que aquest fet duu a la “creació d’orgull nacional”.

La Germania mallorquina, de la qual enguany commemoram el cinc-cents aniversari de l’inici, és la matèria primera que tenim per traslladar aquestes teories a la nostra realitat. I és que una història amb tanta controvèrsia historiogràfica com són les Germanies ha estat usada com a generadora de discurs polític nombroses vegades durant la nostra història més recent: durant el trienni liberal (quan es va despenjar el cap de Joant Colom) o durant la dictadura franquista, que va fer desaparèixer els noms dels carrers de Felanitx dedicats a aquests personatges, entre molts d’altres exemples.

Però no fa falta traslladar-nos ni al segle passat: enguany, sense anar més enfora i en motiu de la commemoració, la història d’aquesta revolta de fa cinc segles ha tornat a dividir la política mallorquina entre aquells que rebutgen i condemnen els fets, i els que creuen que aquests són dignes de celebrar i exaltar.

En una conversa amb una membre del secretariat de la Comissió Cívica 500 Anys de Germanies, i com que la meva curolla de politòloga sempre m’obliga a intentar trobar la intenció política a tot, vaig plantejar el tema de la utilització de la història amb finalitats de cohesió nacional. La meva interlocutora em va confirmar que efectivament i intencionadament aquesta era una de les tasques que desenvolupava la Comissió Cívica i em va afegir que, atès que la Germania era la darrera revolta en què participaren els mallorquins, sorgida de la mateixa societat mallorquina i per defensar-se a si mateixa, té un discurs “molt fàcil de vendre. De fet, l’objectiu de la Comissió va més enllà, durant els anys vinents aquesta commemoració s’intentarà lligar amb totes les lluites compartides que hi ha hagut d’ençà de l’època agermanada fins ara, de les revoltes als diferents pobles fins a la defensa ecologista de l’illa de la Dragonera”.

La utilització de la història per dur a terme funcions de cohesió poblacional (nacional i de classe) és molt present en la commemoració de la Germania mallorquina i és per això que no sorprèn quins són els partits polítics que es reivindiquen “hereus” dels fets i la ideologia agermanada. Gràcies a l’anàlisi realitzada al meu treball de final de grau, vaig poder arribar a la conclusió que la ideologia nacionalista i/o la d’esquerres, es senten més representades per les Germanies i, en canvi, aquells partits que tenen un sentiment espanyolista i de dretes, condemnen aquest esdeveniment històric.

El discurs dels agermanats és molt útil i utilitzable per part dels polítics nostrats que volen dur a terme aquesta cohesió tant nacional com de classe, però, com diu Hobsbawm, el treball polític és agafar-ne aquells elements més interessants. En el nostre cas són els principis agermanats de llibertat, justícia i col·laboració entre iguals (deixant de banda el catolicisme i la defensa de la monarquia, característics de personatges de fa cinc-cents anys).

Emmirallant-nos en aquells que un dia van voler fer de Mallorca un país millor i més lliure, aconseguirem agafar forces per tornar-ho a provar i, aquesta vegada, vèncer.