Havia ajornat la lectura d'Un hivern a Mallorca al llarg dels anys perquè em semblava que ja sabia què m'hi trobaria, i a ningú li agrada veure com malparlen de la seva gent. Però un llibre sempre és qualque cosa més que els comentaris i crítiques que hagi pogut generar, i aquest no n'és una excepció. Ni prop fer-hi, perquè resulta que el retrat que George Sand / Aurore Dupin fa de Mallorca, sense ser-ne conscient i invectives contra els mallorquins a banda, és ni més ni pus que el d'una colònia d'Espanya.
Segur que no som el primer que ho ha advertit, però per a mi ha estat una sorpresa trobar-hi dades demolidores sobre l'economia del segle XIX a Mallorca. Per exemple, que Espanya ens prohibia exportar bestiar perquè se'l reservava per a l'exèrcit, fins que ens va donar permís per exportar porcs, i només porcs. O que el Galatzó i la Serra de Son Torrella van quedar desforestades perquè la marina espanyola va fer fer una flota de xalupes canoneres. O que l'exèrcit requisava tots els cavalls, cosa que va provocar el desinterès per criar-ne i llur pràctica desaparició. O que a l'interior de l'illa només hi havia arbres fruiters per al consum propi, perquè Espanya no hi construïa els camins que haurien fet possible l'exportació.
Diu George Sand que "l'espanyol", referint-se evidentment a allò que ha observat en els mallorquins, "és miserable i el du estret l'impost". Queda ben clar que distingeix entre espanyols i mallorquins, perquè lamenta que "aquests desgraciats insulars" són "una presa" per a "les nacions madrastres que se'ls disputen", i després de recordar que els revolucionaris "proclamaren la llei de la igualtat per a tots els homes i la de la independència per a tots els pobles", acaba dient que "no desitjaria per a Mallorca, ni Espanya, ni Anglaterra, ni tan sols França per tutora". La distinció també és geogràfica quan parla d'una "majordoma o encarregada que havia vingut d'Espanya per fugir, crec, de la misèria", o quan diu que aquí les castanyetes no es fan sonar "amb un ritme tallat i mesurat, com a Espanya".
La inexistència de patriotisme espanyol a Mallorca queda en evidència quan explica que, a la guerra carlina, "els indígenes, atrinxerats a les seves llars, es guardaven prou de sortir-ne per anar a cercar aventures i cops a la mare pàtria". En arribar a Palma, es va trobar que "la població mallorquina s'havia hagut d'incomodar i s'havia hagut d'estrènyer per fer lloc a vint mil espanyols que la guerra havia rebutjat". I per si no quedava prou explícit, constata que entre nosaltres hi ha carlistes, però afegeix que "el carlisme dels pagesos mallorquins no es pot explicar més que per raons materials; (...) és impossible veure una província menys lligada a Espanya per un sentiment patriòtic".
Pel que fa a la llengua, i això potser ja no ens sorprendrà tant, observa que "A Mallorca, el castellà no s'usa gaire si no és en circumstàncies oficials: però a la vida habitual, entre el poble com entre els grans senyors, no sentireu parlar més que el mallorquí". Una llengua que, segons diu, "té per a l'orella dels estrangers un encant particular de suavitat i de gràcia".
Com es pot veure, George Sand en va repartir de fredes i de calentes. No entraré aquí en els insults i comentaris sagnants que ens va dedicar, ni en els fums de superioritat i els errors de les seves observacions, que Jaume Vidal Alcover ja va posar a retxa a les notes de la seva traducció al català. Ni cal dir que el llibre és molt més que tot això i que mereix esser llegit, amb les distàncies que calguin per prendre's amb calma les barbaritats que ens entaferra. El que és innegable, emperò, és que a ca nostra Un hivern a Mallorca ha passat a la història sobre tot com una afronta, i això, pel que em sembla, i agrairé si qualcú m'ho desmenteix, ha fet passar per alt que també és una descripció de la colònia sotmesa, explotada i espoliada que som des de fa tres segles.
