algo de nubes
  • Màx: 30°
  • Mín: 22°
23°

El triomf de l’alegria

L’alegria justifica la mateixa vida. El sentit de la vida és absent sense alegria. El que dona sentit a la vida és l’alegria de viure. L’alegria ens indica que la nostra vida té raó de ser: que és autèntica, que és com ha de ser, que és tal com Déu, la naturalesa, la providència o el destí l’havien projectat. Però, on es troba aquesta alegria? Quan fem el que cal fer ens envaeix una sensació de benestar i de plenitud. És la presència de l’alegria. La font d’aquest element màgic es troba, doncs, en el l’acció de fer el que cal fer. El misteri és bo de resoldre: seguir el que ens indica la nostra consciència, el nostre interior. Potser que no indiqui el mateix a tothom. Potser que existeixin petites o grans diferències d’un home a un altre. Jo només conec la meva pròpia veu i, per tant, no puc ni tinc dret a usurpar la veu dels altres. Aquest és el gran privilegi i la gran confusió.

Però sí que l’alegria és indicativa d’una valoració general i homogènia. Experimentem l’alegria quan executem un fet que ens és propi, natural i intrínsec. Sigui el que sigui. Si experimentem aquesta alegria, significa que estem en el bon camí. Jo l’experimento de manera molt evident en el terreny de la literatura i de la creativitat personal en tots els àmbits de la vida. I de manera molt elevada quan llegeixo, escric, penso, escolto música, jugo o improviso. És a dir, ara. Ara mateix. Ara estic improvisant, deixo que la meva intuïció voli lliure, ara estic jugant: jugar és l’art per excel·lència.

Jugar i improvisar, ser espontani, ser jo qui soc. Ser. Improvisar en el sentit de crear, de composar, de passar-s’ho bé, de fer. Fer, què? Fer el que el teu interior t’inspiri. Aquests dies torno a estar inspirat per la prosa poètica i filosòfica d’un autor extraordinari que va morir massa precipitadament. Massa prest. David Foster Wallace. DFW va ser un escriptor lúcid i lúdic, i una persona singular: brillant, alegre, depressiu, contrit, molt enginyós, molt intel·ligent, un home d’una dolça melancolia: un geni. Així ho són tots els Shakespeares i Mozarts, tots els Goethes i Van Goghs. La novel·la que el va catapultar al reconeixement mundial dins el camp de la creació literària va ser “La broma infinita”, Infinite Jest, però a mi em va commocionar més una breu conferència als alumnes del Kenyon College, que posteriorment es va publicar amb el títol de “L’aigua és això”. Algun lector, coneixent aquest relat, podrà dir que no passa de ser un discurs d’autoajuda com tants altres. De cap manera! Això és filosofia poètica i humanística de gran tonatge. “L’aigua és això” explica l’inexplicable. Expressar el que no es pot expressar. És literatura de primera qualitat. És el triomf de l’alegria de viure i de morir. És la raó de ser de la creació literària. És l’essència del pensament pur i de la seva aplicació a la vida quotidiana. Serà millor que no digui res més sobre aquesta petita obra d’orfebreria per tal de mantenir la il·lusió per llegir-la.

Tanmateix, el veritable regal literari que DFW em va fer sense ell saber-ho, és un article esportiu que va titular “Federer com experiència religiosa”. DFW glossava l’alegria de veure jugar a tennis el geni suís, el millor tennista de la història. Immillorable! Es nota que D.F.Wallace coneixia bé aquesta disciplina esportiva de la raqueta. Si no hagués estat així no podria haver escrit un comentari, tan místic i poètic alhora, com aquest. Tan savi i tan intel·ligent. No fa només referència al joc esportiu, que sí que n’hi fa i de quina manera, sinó més bé al joc infinit de la vida.

L’esclat d’alegria ens pot sorprendre en qualsevol moment de la nostra existència, però cal estar preparats. L’alegria pot esclatar-nos a les mans, als ulls o al cor en qualsevol de les activitats que practiquem en qualsevol moment. Quan llegim, per exemple. Quan fem o veiem teatre. Quan pensem. Quan dialoguem. Quan participem l’actuació que sigui: quan juguem a tennis, o quan practiquem atletisme, o quan fem ciclisme, o quan siguem, senzillament, espectadors de qualsevol d’aquestes disciplines.

A D.F.Wallace li va esclatar l’alegria a la cara moltes vegades veient jugar Roger Federer, ja fos en viu o per televisió. A l’article que he esmentat, comenta un partit memorable, entre d’altres, que va jugar Federer enfrontant-se al “nostre” Rafa Nadal. Res més indicat que aquest partit per despertar amb mi l’eufòria i l’entusiasme. Per transmetre’m la seva gran emoció i felicitat. Un partit que jo, afortunadament, també vaig presenciar. Per televisió i a molts quilòmetres de distància. Però igual d’interessant i commovedor. Tots els que presenciàrem aquella jornada de tennis veiérem el que és impossible veure. Però DFW ho va saber transcriure en una prosa prodigiosa i creativa. Fins en aquest punt arriba la literatura, i fins en aquest punt podem gaudir d’ella els lectors innocents i apassionats. Per això abans he citat W. Shakespeare, J.W.Goethe i Oscar Wilde entre d’altres autors genials.

És l’any 2006. Wimbeldon. Com a espectador, DFW ha contemplat moltes vegades com els codis de la guerra resulten més atractius als esportistes competitius que els codis de l’amor. És aquí on entra en joc el cas del “mesomòrfic i marcial jugador espanyol Rafael Nadal, el tipus dels bíceps i de l’exhortació Kabuki”. Comença la crònica: “El rei versus la dinàmica del regicidi, el contrast de caràcters. L’apassionat masclisme del sud contra l’elegant art clínic del nord. Apol·lo i Dionís. Bisturí i navalla de carnisser. Dretà i esquerrà. Nadal, que ha traginat el joc modern de cops forts des de la línia de base tan lluny com es pot, contra un home que ha transfigurat el joc modern, que ha fet que la seva precisió i varietat siguin tan eminents com el seu ritme i la seva velocitat. En Federer, i segurament només sobre Federer, la jaqueta no es veu absurdament acompanyada de shorts i sabatilles esportives. L’espanyol rebutja qualsevol roba que l’abrigui, i ensenya de forma inevitable els seus músculs opulents”. Podria seguir, perquè les paraules que segueixen i que escriu DFW són dinamita poètica pura: el joc de Federer, en comparació a la majoria dels seus rivals, supera totes les expectatives i transcendeix la mateixa realitat. De tot plegat, DFW en diu “moments Federer”.

L’art, la literatura, l’esport, la cultura en general, la civilització, és alegria o no és res. Sense el triomf de l’alegria té molt poc valor la vida.

Tot en aquest món és susceptible de convertir-se en joia de viure. En plaer espiritual. Jo vaig tenir la sort, ja que parlem d’esport, de veure jugar una pila d’anys el Barça de Pep Guardiola, de Xavi, Iniesta i Messi. Jo puc llegir, ara mateix, cada dia, Emily Dickinson, Emily Brontë, Virginia Woolf, Caterina Albert, Jane Austen i Maria Mercè Marçal. Aquestes són les experiències que donen sentit i alegria a la meva vida.

No acostumo a recomanar llibres, perquè tots em semblen dignes de ser llegits i cada lectura és molt personal i subjectiva, però sí que avui recomano aquest comentari dels “moments Federer” firmat per David Foster Wallace. Són dotze pàgines de goig intel·lectual. M’ho agraireu. Resulta difícil esbrinar quin geni és més gran dels dos, el de Roger Federer o el de DFW. Això seria com saber el que no es pot saber. L’aigua és això.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Seguidora, fa 3 mesos

Muy intresante que el autor de este artículo, (uno de los pocos q sigo en este diario con sumo interés), no se atreva a usar NOSTRE (Nadal) sin comillas. No se le ve ni alegre ni convencido de compartir con él lo Australis sureño de su procedencia. Ni por ende, sus triunfos.
Me molesta especialmente lo de Navaja de carnicero ¿...no podría haber sido de barbero, hombre de Dios?

Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris