cielo claro
  • Màx: 30°
  • Mín: 22°
23°

Les vides

Com a lector incondicional, crític i dòcil a la vegada, que he estat tota la vida, també vaig llegir durant una temporada uns quants llibres dels anomenats d’autoajuda. He de dir que no tinc res contra ells, sinó tot el contrari, sempre que qui els llegeix tingui l’esperit crític suficient per valorar-los de manera justa. A mi m’ajudaren en un doble sentit: primer com a petit consol psicològic, la qual cosa no deixa de tenir el seu valor, i, en segon lloc, i segurament més reconfortant de molt en el meu cas, en sentit creatiu. Aquelles lectures em serviren, i encara em servirien ara mateix, com a inspiració de diàlegs teatrals a l’hora d’escriure les meves primeres obres. Fins el punt que vaig arribar a pensar que fins i tot Woody Allen es devia inspirar en aquells llibres i en els seus autors en el moment d’escriure els guions de les seves magnífiques pel·lícules de personatges neuròtics i els seus respectius psiquiatres. Coronades sempre per un humor més neuròtic i psiquiàtric encara.

Tots tenim o hem tingut els nostres més o menys, greus o lleus, trencaclosques mentals. La ment dirigeix cada segon de les nostres vides, així que tots tenim necessitat d’ajuda o de companyia exterior per el nostre desconcertat interior. Per aquest motiu és que, en la majoria de casos, llegim. És per això que acudim, per superar aquestes sinuoses situacions, als llibres, a la lectura. Vistos així, els llibres venen a ser uns excel·lents terapeutes, es diguin o no llibres d’autoajuda. Cal, doncs, agrair l’existència d’aquesta especial i balsàmica oferta lectora. Malgrat tot, sé la mala premsa i la mala crítica que en certs moments ha tingut. No hi fa res, la tempesta, crec jo, ha escampat en gran manera. Pel que pugui afectar-me, he de confessar que les meves lectures personals de llibres o opuscles d’autoajuda més fiables han estat, i sobretot són, els relats biogràfics, siguin auto o no. Millor que no, perquè com més literatura contingui el llibre, més llibertat respira. És la meva opinió, com sempre dic.

Conèixer les vides dels altres és la millor manera de conèixer-nos a nosaltres mateixos. Encara que als altres només els coneguem a través dels relats de ficció, biogràfics o autobiogràfics. Perquè, en el fons, tot és realitat. O tot és ficció. És igual. Tot és el mateix. Tot fa tot. Sovint he pensat i penso que la realitat és fictícia. És inversemblant. Com pot ser que sigui real tot el que coneixem, veiem, escoltem, toquem, olorem o gustem? Qui ens garanteix que la realitat existeix? Ningú, llevat de nosaltres mateixos. Però també som nosaltres mateixos els que garantim la ficció. Si no fos així, no hi perdríem ni una mil·lèsima de segon amb ella. Ens agraden les fantasies, els capricis, les il·lusions, els projectes, les hipòtesis, els dubtes, els miratges, les transparències i les transfiguracions. Si no existissin, no ens agradarien. O, si més no, no hi dedicaríem la més mínima atenció. Fins i tot creiem en les bubotes i els fantasmes. Tot això és literatura, però també tot això és realitat. La literatura existeix. La nostra vida és literària: existeix. Les vides dels altres també són literàries i existeixen. El plaer que ens proporciona la literatura de ficció és un plaer real. M’ho passo bé llegint. No només crec que és així, és cert. Una altra cosa són les mentides, però avui no toca parlar d’aquesta malèfica enganyifa. La mentida és el gran enemic. La base és la fe. Sense fe no hi ha vida. Aleshores, encara que pugui semblar una sortida per la tangent, Déu existeix. El que cal saber és saber què significa la paraula Déu. Però avui, encara que no deixem mai de parlar-ne, tampoc no toca parlar-ne.

Deia que conèixer els altres és conèixer-nos a nosaltres mateixos, i encara sembla més cert que conèixer-nos a nosaltres mateixos és conèixer els altres. I és que tots plegats només som un. Totes les vides són la nostra pròpia vida. També he dit que els millors llibres d’autoajuda son les biografies. És així. I això que sempre he pensat que les biografies són més fictícies que reals. Per això m’encanten. Per això gaudeixo d’elles. És com la mateixa vida: com més literària és la nostra vida, en tots els sentits, més gaudim d’ella. La vida és gaudi o no és.

La vida és gaudi, però no en tots els seus moments. És en les vides escrites de personatges coneguts del gran públic quan ens adonem de les singulars circumstàncies que envolten els homes. És quan veiem com s’hi enfronten, com les combaten o com les accepten. Per la meva afició constant a la literatura, les vides que més he conegut i conec són les dels escriptors, poetes, novel·listes, autors teatrals, filòsofs i analistes de la condició humana en general. Però també he llegit nombroses biografies d’artistes, de músics, de científics, de governants i polítics de tota ideologia i de tot color. Cap dels biografiats ha tingut una vida còmoda i sense entrebancs. Cap. Com ho és de difícil i problemàtica la vida d’un ésser humà! Constatar-ho amb calma i temps, de manera pausada, a través de la història personal, més o menys fiable, del biografiat ens du a reflexionar sobre la nostra pròpia història. Ens acompanya i ens ajuda. A mi m’ha servit de molt conhort comprovar que no estic tot sol en aquesta vall de llàgrimes que és el món on vivim. Aquestes lectures de vides alienes m’han proporcionat un gran descans moral, espiritual i, fins i tot, algunes vegades, físic. Els homes som tan vulnerables que compartir, encara que sigui a través de la lectura, les desgràcies dels altres ens serveixen d’una certa companyia sedant i analgèsica. A la vida dels homes, per causa de la seva consciència conscient, la psicologia ocupa un percentatge molt elevat.

Entre les innumerables vides escrites que he conegut, no totes en format estrictament biogràfic, sinó en gèneres i estils literaris diferents, com memòries, diaris i dietaris, meditacions, confessions i altres categories, n’hi ha unes quantes que sempre acompanyen la meva memòria: en primer lloc hi ha els assaigs de Michel de Montaigne, com no em canso d’esmentar sempre que tinc ocasió, les cartes de Franz Kafka, la llarga exposició epistolar d’Oscar Wilde, els escrits íntims de Lewis Carroll, de Paul Valéry, de R. M. Rilke, de Jules Renard, de T.S. Eliot, de Frances Pujols i un caramull d’etcèteres que no s’acabaria mai. Però ara voldria fer esment d’un dels filòsofs amb el qual em sento humanament més identificat: Jean Jacques Rousseau. Rousseau crea una nova manera de pensar. Batia els seus monòlegs interiors com a somieigs. Somieigs del passejant solitari és una fita important en el món de la literatura i del pensament. De bon principi, fa aquesta reflexió: “Què he fet aquí baix? Vaig ser creat per viure i moro sense haver viscut. A l’autor del meu ser li portaré l’ofrena de les meves obres”.

Vosaltres i jo, amics meus, formem també part d’aquestes vides magnífiques i extraordinàries, perquè la nostra pròpia vida és magnífica i extraordinària.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris