lluvia ligera
  • Màx: 19°
  • Mín: 17°
18°

Can Àngel

Una sobretaula de fa ja alguns anys, el meu pare m'explicava els seus primers dies a Mallorca. A finals dels setanta, un jove acabat d'arribar de Salamanca descansava a una pensió del carrer Sant Jaume. Ja de nit, decidí oblidar els nirvis i els dubtes d'un encara incert futur laboral baixant al bar més proper. ¡Y tenía un árbol dentro, creo que un olivo! Efectivament, era el mateix bar que jo freqüentava cada cap de setmana amb els amics. Can Àngel.

Can Àngel, Es Pinzell, s'Ombra, Valhalla, Guirigall, Alaska... També Can Cun, i ja més tard el Siset. Algun altre que ja no vaig arribar a conèixer. També aquell que no tenia nom ni rètol. La nostra generació va arribar als darrers anys d'aquella constel·lació de bars. Podies quedar-te a un d'ells fins a la matinada, o anar canviant i fent un beure a cadascun. Sopar, fins i tot. La possibilitat de fer una incursió a Sa Llotja o fi a la Plaça Gomila, sempre estava allà.

Passàvem hores entre els carrers Sant Jaume i Caputxines. També a la Plaça de la Cavalleria, que per a nosaltres sempre serà «la plaça dels presos». Cadascú te els seus racons i records. Era la nostra zona de confort. Escoltava Cartel en el casco viejo de Bilbao i m'imaginava la nostra estimada Ciutat Antiga. No s'hi tolerava la presència de l'extrema dreta. Els de blau entraven i sortien. Record desenes de joves posats contra la paret al Carrer de Can Armengol. També una enorme pintada a una bastida davant Can Àngel. «Fora la policia espanyola dels nostres barris. Maulets.»

Els cartells reivindicatius formaven part del paisatge, com les tribus urbanes i les botelles de cervesa rompudes. Fèiem molt de carrer i molt poc barri. Els poals d'aigua, lleixiu, i coses pitjors eren també habituals. Érem joves d'eixample i la Ciutat Antiga era el nostre punt de trobada. Can Àngel era el centre neuràlgic d'aquest «oci alternatiu», que potser d'alternatiu en tenia ben poc, però generava un determinat ambient. A les seves taules es coneixia gent que amb els anys podia compartir grup de música, assemblea d'una organització juvenil, o torn a un Acampallengua.

Veure que Can Àngel tanca m'ha posat trist en recordar la Palma que hem perdut. He pensat en les pomades, però també en la crisi del 2008, en la nova onada turística i en les polítiques municipals. Necessitam donar-li la volta a aquesta Palma atrapada entre precarietat i gentrificació. No per nostàlgia ni per a recuperar res que, tanmateix, mai fou tan brillant com ho recordam ara, sinó per a fer quelcom millor. Per nosaltres i per les que vindran.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per persona conseqüent, fa 6 mesos

açò és el que passa quan arriba una pandèmia i ni administració pública ni propietaris s'adapten a sa situació... Si estan tancats i han de seguir pagant autònoms, alquiler... Potser la Palma que tenim és la Palma que hem votat democràticament i que ens mereixem com a societat

Valoració:4menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris