Joe Biden, president dels Estats Units d'Amèrica, no és un tipus especialment brillant. No té tocs de genialitat, com destil·lava amb tota naturalitat Barack H. Obama, ni es dedica a permetre's sortides de to com el seu antecessor Donald Trump. Ningú no espera d'ell un discurs com els que feia John F. Kennedy, ni decisions tan transcendentals com les de Harry S. Truman. En un país de nombrosíssimes esglésies protestants, és catòlic. I allà on tot esdevé luxe i façana, la seua dona continua fent classes de Llengua Anglesa en un institut politècnic.

Joe Biden, emperò, té algunes de les característiques fonamentals que distingeixen els autèntics líders dels que ho són impostats. O dels que passaven per allí, han vist llum, s'han apuntat a la festa i no acaben d'entendre bé del tot el que està passant. Faig aquesta consideració pensant en el que ell mateix ha dit sobre per quina raó va escollir Kamala Harris com a vicepresidenta. Ho va fer perquè “Kamala va ser la més dura criticant-me, sense importar-li les conseqüències futures de les seues crítiques”. Dit d'una altra manera: Biden necessita al seu costat algú de qui es pugui fiar plenament. I aquest algú, evidentment, no pot ser ningú que, preveient que seria president, l'hagi agombolat amb les seues lloances, li hagi cantat les excel·lències o fins i tot li hagi donat la raó quan pensava que no la tenia. Perquè la seua presidència sigui efectiva, hi necessitava algú que li recordàs, com a Neró, que és humà, que es pot equivocar i que, de fet, se sol equivocar. Però no passa res, perquè tots ens equivocam: hom mira de ser a temps de rectificar. I aquest algú, necessàriament, havia de ser una persona que l'hagués criticat “sense importar-li les conseqüències futures de les seues crítiques”.

A la nostra part del món resulta molt i molt difícil que algú esculli un altre per ser al seu costat si per enmig hi ha hagut crítiques importants. La majoria dels suposats líders posen al seu costat persones “de confiança”, de qui sempre hagin rebut afalacs, allisades i lloances en casta i condició diverses. I solen rebutjar els que els posen davant el mirall, els que en mostren els defectes (especialment si, com Kamala Harris amb Joe Biden, ho han fet públicament sense cap tipus d'empatx).

Potser ens hauríem de remuntar més de cent anys endarrere per trobar un líder polític que agafàs persones distants d'ell mateix, a nivell personal, ideològic i polític, per fer un govern “dels millors”. Pràcticament, en apuntar les virtuts, en aquest sentit, del president dels Estats Units d'Amèrica, només em ve al cap la figura d'Enric Prat de la Riba. Prat de la Riba, massa poc tengut en compte a l'hora d'explicar la Catalunya moderna, va posar les bases -les “estructures d'estat”, per dir-ho en terminologia actual- del Principat (i, per extensió, de la nació catalana en el seu conjunt), amb un instrument tan humil com la Mancomunitat (que, senzillament, era el fruit de la unió de les quatre diputacions provincials del Principat). Va crear la Biblioteca de Catalunya (avui etiquetada com a nacional), l'Escola de Maestria Industrial, l'Institut d'Estudis Catalans...

Prat de la Riba era catòlic com Biden, conservador com Bush (salvant les distàncies), home d'ordre. El seu ideari apareix clarament exposat a La nacionalitat catalana, un gran assaig polític en què l'home vol i dol, basculant entre aspirar a ser el Bolívar de Catalunya o el Bismarck d'Espanya (com algú li va retreure a un allegat seu). Amb el seu ideari, quan Prat va buscar la gent que li havia de donar suport i que havia de fer equip amb ell, no va deixar-se ofuscar per ideologies confessades o per altres històries supèrflues. Va confiar l'organització cultural a Eugeni d'Ors, un noucentista de pedra picada que acabaria renegant de Catalunya i del catalanisme per aixoplugar-se en els revoltats de la Guerra civil. Però que Prat pensava que era el millor per a la comesa del moment. Va confiar la normativització de la llengua catalana a un home que pensava de manera radicalment diferent a la seua: el republicà d'esquerres Pompeu Fabra. Per què ho va fer? No per afinitat política, sinó perquè considerava que era el millor per a la tasca encomanada. Potser perquè l'havia criticat “sense importar-li les conseqüències futures de les seues crítiques”.

En el seu primer discurs com a president de la Mancomunitat, Prat va dir que allà acabava el que havia començat el 1714 i que començava “el demà”. I hi va fer tota una declaració d'intencions: “No hem fet la Mancomunitat per a tenir una Diputació més gran, ni per a donar a l'ànima catalana un petit cos d'administració subordinada, secundària, una província. Tots, anant més o menys enllà, qui deturant-se aviat, qui veient lluny encara el terme del seu ideari, tots volem per Catalunya un cos d'Estat, tots sentim que la voluntat popular catalana exigeix imperiosament, més o menys accentuades o atenuades, formes d'Estat”. Potser que els d'ara en prenguin nota. I tresquin en el passat compartit i mirin el present més brillant.