nubes dispersas
  • Màx: 28°
  • Mín: 22°
27°

Primer viatge a Madrid

Jo ja coneixia en Gregor Samsa i en Joseph K., els protagonistes principals de “La metamorfosi” i de “El procés”, respectivament, de Franz Kafka, quan vaig anar a Madrid per primera vegada. Ja sabia què era l’absurd literari, però encara no havia experimentat l’absurd real. Vaig fer aquell primer viatge per raons acadèmiques. Durant el darrer any m’havia preparat de manera intensa per fer oposicions al cos auxiliar de Correus. En aquella primera visita a la capital de la dictadura espanyola, a finals de 1962, quan estava a punt de complir 19 anys, m’havia d’examinar de mecanografia: un mínim de 250 pulsacions per minut. Tots els opositors estàvem obligats a portar la màquina d’escriure de casa. Des de Mallorca, jo portava una portàtil Pluma, de la marca Olivetti. Ara ho recordo com si em veiés dins una pel·lícula de García Berlanga i jo fos en Fernando Fernán Gómez. Escriure a màquina, per mi, en aquella època, era com jugar a futbolí, un entreteniment. Obligar a viatjar des de Mallorca a Madrid per un examen d’escriure a màquina no podia ser més surrealista, però així era i així va ser. Des de l’Administració Principal de Correus de Palma em proporcionaren un tiquet i una plaça de camarot nocturn al vaixell de València, el que feia el trajecte marítim portant la correspondència de Mallorca a la península. Després, des de València a Madrid, i ja pel meu compte, hi aniria en autocar. Recordo el nom de l’empresa: Auto-Res. Fins i tot recordo, de manera esvanida, el senyor que es va asseure al meu costat, que es deia Pizarro, o que vivia al carrer Pizarro de la capital, ja que em va lliurar una targeta seva amb l’adreça i el telèfon. Es va posar a la meva disposició per si el necessitava durant la meva estada a la ciutat. Afortunadament no va caldre, però la targeta la vaig guardar durant molts anys com a record, fins que amb el temps la vaig extraviar.

Ho conto, tot això, perquè em diverteix recordar-ho. Així recupero aquell primer viatge a Madrid i m’ajuda a fer memòria d’un temps que ja pensava haver oblidat del tot. Però ara veig que no és així. Esperant que em cridessin per a l’examen, jo m’estava a casa d’una germana d’una tia casada amb un germà de la meva padrina materna. La meva tia política, que s’havia establert a Mallorca quan es va casar, es deia Ángela, i era de la província de Conca, concretament d’un poble manxec de “cuyo nombre no me acuerdo”, molt a prop de Tarancón. Era una dona petita, molt activa i simpàtica, molt xerraire, molt agradable, jo me l’estimava molt. Integrada totalment a la seva família mallorquina de Consell, casada amb el tio Mateu, tots li dèiem afectuosament la “tia Cuenca”. També conto aquests petits detalls perquè ara semblen molt dignes de ser recuperats, i a mi em proporcionen una saludable nostàlgia. La “tia Cuenca” tenia una germana, casada a Madrid, que es deia Julia, que tenia un fill de la meva edat que es deia Alejandro, i va ser en aquella casa on vaig anar a parar aquells dies meus madrilenys. Vivien al carrer General Lacy, molt a prop de l’estació de Atocha. D’això sí que me’n recordo bé, perquè cada matí agafava el bus que em portava al centre, a la parada de la plaça de Cibeles, on hi havia el majestuós edifici de Correus on jo m’havia d’examinar de mecanografia ultraràpida. A casa de la tia Julia, que amb el seu home regentaven una petita botiga de queviures a la plantes baixa, que insòlitament per a mi tenia sobre el portal un cartell molt gran que posava “Huevería”, va coincidir amb mi un altre nebot seu, mallorquí, fill d’una altra germana que també s’havia establert a Mallorca, que es deia Vicenç. Ens férem bastant camarades en aquella estada a Madrid. Ell també anava al centre cada dia, per altres qüestions diferents de la meva, i fèiem el trajecte d’Atocha a Cibeles plegats. Ara ve el que volia contar des d’un principi.

En Vicenç i jo, quan estàvem tots sols i quan circulàvem pels carrers de la capital, xerràvem sempre, com és natural, en mallorquí. Un matí d’aquells, dins el bus, abans d’arribar a la nostra parada, xerrant com sempre en mallorquí, un grupet d’al·lots i d’al·lotes madrilenys, pichis i manolas, s’adonaren de que parlàvem una llengua diferent a la seva i, de sobte, amb moltes rialles, es posaren a cridar-nos: “Polacos, polacos!” Fins que un exclamà amb molta efusió: “Catalanes, son catalanes!” No va ser una agressió, sinó un escarni juvenil. En Vicenç i jo ens ho prenguérem amb humor, però no esperàrem arribar a Cibeles per baixar del bus, sinó que ho férem una parada o dues abans. Quan ja havíem baixat, encara sentírem que aquell grup de pillets continuaven amb les seves rialles i els seus insults: “¡Polacos, polacos!” Nosaltres ens oblidàrem ben aviat d’aquell pueril incident. Va ser molts anys després que li vaig donar un valor analfabet i salvatge a aquell crit d’odi que aleshores em va passar per alt.

Dos dies més tard vaig examinar-me d’escriure a màquina en una sala situada a la torreta nord del Palau de Comunicacions de Madrid, i vaig aprovar amb un 6’7. Com que em quedaven encara dos dies més d’estada a la capital d’Espanya, vaig aprofitar-los per fer turisme i per llegir Camilo José Cela, que en aquells dies s’havia posat de moda. Tanmateix la narrativa d’aquell escriptor arrogant no va em seduir gaire, però sí que em va semblar brillant el seu “Viaje a la Alcarria”, que havia publicat uns quants anys abans. Aquest “viaje” l’he seguit llegint i rellegint al llarg de la meva vida. Molts anys després vaig conèixer Cela personalment a Palma, a la seva casa del carrer Villalonga, de la barriada de El Terreno, i em va parèixer una persona paradoxalment narcisista i vulgar alhora. Malgrat tot, l’any 1980 em va fer d’amic i em va presentar una obra de teatre meva que acabava de guanyar un premi important a l’Ajuntament de Madrid, i que es titulava “Querido amigo”. Li ho he d’agrair de bon cor, perquè es va mostrar molt generós amb el meu text i va tenir paraules molt amables per la meva obra. Però no és ara el moment de parlar-ne. Ja en tindré, segurament, una més oportuna i millor ocasió.

Encara que hauria de tornar a Madrid dues vegades més en mig any per acabar d’obtenir la meva plaça de funcionari de l’Estat, havent de superar primer la prova de Geografia Espanyola i després la de Legislació Postal, en aquell moment, amb la nota de 6’7 de Mecanografia, calenteta, i amb la Pluma portàtil davall el braç, vaig tornar-me’n cap a Mallorca com si m’hagués tocat la Grossa de Nadal.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris