Aquests dies fa un any, encetàrem l’estat d’alarma, el confinament, les mesures sanitàries estrictes per aturar la COVID19, la pandèmia que s’ha estès per tot el planeta.

Ara fa un any, es comenta a tots els mitjans de comunicació, es recorden els carrers buits, els aplaudiments a les vuit, els nous costums de consumir en línia...

També ara és el moment de les Memòries, resums anuals de les institucions i entitats ciutadanes.

El Consell General del Poder Judicial ha publicat la seva. L’any 2020 recolliren 150.785 denúncies per violències masclistes, un 10,3% menys que l’any anterior, el 2019. Una altra dada, les dones víctimes per cada 100.000 habitants són 60,2 de mitjana a tot l’Estat. Les Illes Balears encapçala el llistat, superant la mitjana amb un 93,8 seguida de la Comunitat valenciana 81,5, Canàries 80,5, Múrcia 79,5, Andalusia 67,9 i Madrid 61,8. També hi ha Comunitats que estan per davall la mitjana, com per exemple Castella Lleó 39, Aragó 40, i Extremadura 41,4.

Una dada més, el 71,44 de les denúncies es presentaren per la víctima, i només un 2% per familiars o amics.

La violència continua, no s’atura. Un 10,3% menys denúncies que l’any 2019 no és estrany. El confinament, conviure les vint-i-quatre hores del dia amb una parella que no t’estima, que t’agredeix de múltiples maneres, pot tenir reaccions diverses. Des de cercar ajut i acabar amb l’infern quotidià o el contrari, més submissió, més poca autoestima, més convenciment que la culpa és teva, com l’agressor masclista insisteix una vegada i una altra amb els seus actes. No oblidem que denunciar i rompre també vol dir començar una nova etapa, en la qual hi ha d’haver independència econòmica.

Durant aquest any s’han incrementat els recursos públics cap a les dones víctimes. Des de l’Institut Balear de la Dona, dels Consells -el que conec més el de Mallorca, des dels Ajuntaments, s’han transferit més euros des de Madrid. Ho hem vist a les notícies de premsa, a les xarxes socials. I així i tot, el Consell General del Poder Judicial continua recomanant més i més recursos.

Alguns haurien d’anar cap als jutjats mateixos. Més formació en perspectiva de gènere a l’Escola judicial, formació contínua per als jutges i jutgesses en exercici. Més oficines judicials per atendre les víctimes, més assessorament psicològic en el moment de les denúncies.

Part del món judicial ho reclama, sense anar més enfora aquí patim un dèficit en personal dels nostres jutjats, funcionariat sobretot, que fa augmentar la lentitud endèmica a les resolucions judicials.

El feminisme ha destapat totes aquestes mancances, des de les entitats i associacions feministes exigeixen més i més recursos per a la prevenció, passa prèvia a l’atenció a les víctimes. També s’ha treballat molt, és cert, el feminisme ha entrat als instituts i centres educatius amb força, com feia anys es reclamava. Així i tot, cal més formació per a implantar la coeducació de manera general. Més formació per a l’educació afectiva-sexual dirigida als joves, per instruir en les relacions igualitàries, entendre que la pornografia no pot ser l’únic aprenentatge en les relacions sexuals.

Atenció a les víctimes, també cap a les nines i nins que ho pateixen sense entendre la violència en les relacions familiars. El fet que les nostres Illes siguin les que més denúncies han presentat podem veure-ho amb un doble vessant. Primer pot veure’s com el fet que hi ha més violència que altres llocs, segon que les dones aquí s’atreveixen més a denunciar, es decideixen a rompre amb la parella violenta i exerceixen la llibertat que, tantes vegades fa por.

Segurament als llocs on la mitjana de denúncies és més baixa no significa que hi hagi menys violències masclistes. Sí que es pot interpretar que hi ha més silenci, més por, potser menys recursos.

En temps de pandèmia sanitària, crisi econòmica, social, climàtica, la violència no s’atura. Necessitem accions decidides a tots els àmbits, de les institucions és cert, també des de la ciutadania i les seves entitats i associacions, per fer evident el problema social de les violències masclistes, fruit del patriarcat tan arrelat en la nostra societat.

No volem que s’augmentin les xifres de denúncies, d’agressions, volem viure lliures, sense por. En igualtat, amb respecte, amb dignitat, com a persones humanes.