Assegurar la supervivència lingüística i evitar la corruptela política

Des que som conscients que parlam una llengua tan important com qualsevol llengua romànica, sabem que el català és una llengua minoritzada, però quan els governs varen començar a fer lleis perquè la llengua catalana fos protegida a l’escola i també semblava que al carrer, vàrem pensar que encara érem a temps de salvar-la, però darrerament molts estudis que s’han fet no fan més que demostrar que el nombre de parlants o de persones que usen el català com a primera llengua, disminueix. Això vol dir que que si representam en un eix de coordenades, el temps que va passant i el nombre de parlants. I traçam una línia i comprovam que aquesta línia es va inclinant cap a baix. Si la línia no s’atura de baixar, un dia, més prest o més tard, arribarà a baix de tot, això voldrà dir que ja no té cap parlant. Això ha passat a centenars de llengües que han desaparegut. L’única solució és evitar que el nombre de parlants disminueixi. Si ho aconseguim la llengua mantindrà la seva vitalitat. Aquest és un factor de supervivència. Un altre factor és usar la llengua com calgui i no deixar que altres llengües la contaminin, li substitueixin les paraules, una a una, fins que ja no sembli la llengua corresponent. Això li ha passat al gallec, que ja sembla més castellà que portuguès. El català de València també té un procés començat com el gallec.

Els catalanoparlants han de saber que si transmeten el català a les noves generacions, el català perdurarà. Això és bàsic. Una persona pot tenir errades, que no hauria de tenir, com és el cas de tenir algun abandonament involuntari de la llengua, però si la transmet als seus descendents, està garantint la pervivència de la llengua. Es tracta que els descendents usin la llengua i que hi hagi nous parlants entre les persones immigrants. Si a això hi afegim uns governants que siguin conscients d’aquest fet i que legislin la llengua com a requisit per poder fer feina a l’administració pública, quedarà garantida la necessitat del seu aprenentatge i no caldrà canviar de llengua mai, a part del prestigi que guanya una llengua exigida per poder fer feina. Per tant, esmenant el títol d’un llibre de Carme Junyent, jo diria que el català depèn de nosaltres i dels governs de torn, més dels governs que de nosaltres, ja que han estat els governants els que li han fet més mal. És per això que partits corruptes com el PP o extremistes com Vox ataquin per allà on poden fer més mal, que és amb lleis i decrets. Per tant, vius a l’hora de votar i de fer votants. Després marcar aquests polítics que es deixen endur per la corruptela que va massa emparellada amb la política.