Ja feia anys que m’estava demanant si l’esquerra encara existia, o si només eren cadufos de memòria selectiva. Una mena de pastanaga davant el pal per als il·lusos del Maig-68. Em refereixo evidentment a l’esquerra quan governa, a l’oposició és clar que hi fa millor paper, i més al carrer, però allà no precisament dirigida per partits polítics. El fiasco és quan als partits dits d’esquerres els toca governar: rarament es nota un canvi substancial, gairebé es limiten a frenar les bestieses de l’equip anterior de dretes, i no totes. Fa massa anys que no es noten canvis que recordin una política d’esquerres com les d’abans, suposant que abans hi fossin, potser només és selecció del que ens han contat els historiadors.

A l’Estat espanyol estarem d’acord en què hem tingut molt mala sort amb aquesta història. Tenim un antecedent memorable en la Segona República, però no deixa d’esser un lustre molt convuls que va acabar amb la guerra de Franco, tres anys, i trenta sis més de franquisme. Una fita única i anòmala en el món dit occidental, un règim endèmic peninsular: “Rodeado de democracia por todas partes menos por una: España”.

Arribà la transició i poc després “el regnat” de Felipe González, que encara és el període més identificable amb una “pax esquerrana”, amb totes les contradiccions que vulgueu, començant per l’esperpent de l’entrada a l’OTAN i acabant amb la ruptura amb els sindicats, que per cert, poden esser el millor indicador que l’esquerra ja no és el que era.

I arribam a l’altre “regnat”: el d’Aznar... Ara sí que... amb la compixada del cas Naseiro es posa l’estora vermella cap al cas Gürtel. ‘España va bien’, fermam els cans amb llonganisses. Matas i Munar, com més ens roben més els voten. Tot és urbanitzable mentre no es demostri el contrari. Palma té metro (ruïnós) i Madrid té AVE de luxe i centrípet total (Ave Caesar...).

Entrant al segle actual amb aquest panorama, amb la generació de les maquinetes per acabar-ho de compondre, a qui li importa si algú es va deixar la pell, o la vida, o si més de cent dones varen esser cremades en una fàbrica un tal 8 de Març, per a què nosaltres gaudíssim d’un jornal de vuit hores i vacances, o si els que per defensar la nostra democràcia contra Franco es varen morir d’oi a l’exili? Ens havien alliçonat que tanmateix només hi ha una economia: si apuges els impostos els rics es domicilien a Andorra, Suïssa o Abu Dhabi, siguin rapers o reis, si reforces les prestacions socials la gent no cerca feina i, per a reblar-ho, la famosa consigna: ‘tots són iguals’. Només faltava afegir: no vaig a votar, ja votarem per tu.

Com a resultat, per a no insistir en el que ja s’ha remarcat en articles anteriors, les Illes han esdevingut el paradís de l’especulació. Aquí on parlar de fàbriques ja sembla un acudit, a redós del negoci turístic hi ha una sèrie de sectors que són el vertader motor de l’economia per als successors de l’aristocràcia i cacics clàssics, començant per la requalificació del sòl, amb la conseqüent construcció, especulació i destrucció del paisatge, en principi tot legal, que vés a saber quina part en seria, de l’economia total.

Com a (més) resultat: que la vertadera economia d’aquí és el preu del metre quadrat, i ja són els fons voltors els que acaparen immobles, aleshores fan apujar el preu, encara més. L’escàndol més cridaner abans de l’epidèmia eren els preus, estratosfèrics per a un jove en precari, de lloguer, i com a resultat (final): una part de la població, cada cop més grossa, desnonada.

La manca d’habitatge assequible ja clama al cel, i de fa bastants d’anys. No és tan sols que sigui indigne d’un govern d’esquerres, és que no és constitucional, no pot esser cristià i en qualsevol cas no és decent. Controlar l’especulació de l’habitatge és una qüestió de mínims de dignitat humana. Que algú ha treballat tota la vida per comprar-se un bon pis i una casa ran de mar per als caps de setmana, ben bé, i ara n’ha heretat una altra de la tieta i sa barraca de sa padrina (que ja és un xaletarro), doncs enhorabona, però... Maria Salom, per “exemple”, segons declaració al Senat té 1 xalet, 6 pisos, 11 locals i 20 aparcaments (sense comptar els que ja van amb els pisos); José Sala, del PP d’Eivissa: 27 immobles. Aquesta genteta, mentre fa de mòmia pel Senat, quins interessos, i sobretot de qui, poden defensar?

A tot això el partit espanyol més important que es diu ‘socialista’ actua com a monàrquic empedreït, o més perquè encara és el que ha de salvar els culs del reis, i encara no ha derogat la llei mordassa, entre altres peculiaritats. Aleshores els politòlegs hauran de redefinir que pot esser l’esquerra aquest segle, mentre...

L’anunci d’expropiació, pro parte, de cinquanta-sis pisos a empreses d’especulació, ens recorda que l’esquerra encara existeix. Un llumí en les tenebres, però com deia tota l’economia balear es basa en l’especulació del sòl, que en bona part va per engreixar Madrid i inversors globals, mentre aquí fa dècades que perdem PIB i poder adquisitiu, alhora que continuam destrossant el paisatge que era el nostre petroli verd. Fins i tot la serra de Tramuntana n’és un bon exemple, d’especulació, d’esquizofrènia i de fer el colló, quan ja només es pot caminar tranquil per la carretera, i per a més desgràcia a la resta de les Illes la cosa no millora gaire.