La celebració del 8 de Març s'ha transversalitzat, com a transversal és el moviment anti patriarcal. El Dia Internacional de les Dones ha esdevingut la gran jornada de reivindicació i lluita dels feminismes, la qual cosa no és impediment per recordar el seu origen, fa més d'un segle, en la lluita contra l'explotació laboral femenina, i per a la igualtat de condicions laborals entre dones i homes. En les darreres dècades del segle XX una de les lluites importants de les dones va ser la de la visibilització dels seus treballs, tant la valorització ó delstreballs reproductius, com l'accés als treballs remunerats, i la conquesta d'unes condicions de feina decents.
A Mallorca, coincidint amb la implantació del sistema econòmic de monocultiu turístic, les principals lluites per dignificar les condicions laborals són protagonitzades per les dones, des de la que podem considerar primera vaga a l'hoteleria mallorquina, la de les cambreres de pisos de l'Hotel Bellver a principis dels anys setanta del segle passat. Després, ja mort el dictador, vingueren moltes lluites sindicals amb un important protagonisme de les dones: des de la consecució en el Conveni Col·lectiu d'Hoteleria dels dos dies lliures setmanals i consecutius, fins a la igualació salarial de les cambreres de pisos amb els cambrers de bar i menjador dels hotels.
Per pròpia experiència, puc assegurar que, en el sindicalisme de casa nostra, el tema de la "conciliació de la vida familiar i laboral de les persones treballadores" fou un dels assumptes de conflictivitat recurrent durant els anys 90, i principis del 2000. La primera llei sobre conciliació a Espanya té data de novembre de 1999 i ben poca cosa va arreglar. El govern espanyol, presidit per José María Aznar, es limità, fa no fa, a una translació nímia de les directives de la UE sobre la matèria. La cosa millorà amb la llei de març de 2007 per a "la igualtat efectiva de dones i homes”, impulsada pel primer govern de José Luis Rodríguez Zapatero. Tanmateix, la conflictivitat no desaparegué, tot i que va ser una etapa de conquesta de drets... Es començava a parlar de coresponsabilitat... Després vingué la crisi de 2008, les retallades, l'austericidi, la resistència... Sort n’hi ha que sorgí el moviment de les Kellys que aconseguiren visibilitzar les noves precarietats!
Tot plegat ve a tomb de l'excepcionalitat d'aquest 8 de març. Una excepcionalitat marcada pels efectes devastadors de la crisi de la covid-19 en els treballs remunerats i reproductius. No hi ha cap anàlisi seriosa que no detecti un augment de les bretxes sociolaborals. Tothom que en sap de la matèria apunta a un repunt de les violències de gènere. Sembla evident que, malgrat alguna novetat legislativa, en temps de la pandèmia no hi ha avanços estructurals en la coresponsabilitat en els treballs reproductius. A sobre, la pandèmia del SARS-CoV-2 ha coincidit amb la pandèmia de creixement de l'extrema dreta postfeixista.
En fi, el futur es presenta incert, i, alhora, hi ha la certesa que el moviment feminista sabrà estar a l'altura dels nous reptes. En paraules de directora executiva d'ONU Dones, Phumzile Mlambo-Ngcuka, a la declaració sobre el vuit de març de 2021, "el Dia Internacional de la Dona arriba enguany en un moment difícil per al món i per a la igualtat de gènere, però que al mateix temps és perfecte per a lluitar en favor d'una acció transformativa...".
"Acció transformativa", aquesta és la clau. Transformar a cop de noves masculinitats, de jornada laboral setmanal de quatre dies, de Renda Bàsica amb perspectiva feminista... transformar, transformar, transformar... Carrers i places s'hauran de tornar a omplir de lluita feminista. Sempre, però especialment en les mobilitzacions feministes d'aquests darrers anys, ha sigut veritat que "en la calle codo a codo / somos mucho más que dos" (Mario Benedetti).
