Després de les últimes eleccions al Parlament de Catalunya, les coses encara estan més clares que no estaven. Només se'n pot fer una lectura (que, d'altra banda, és la que ha fet tota la premsa internacional): l'independentisme creix. Els tres partits independentistes amb representació parlamentària (ERC, JxCAT i CUP) han passat de tenir setanta diputats a tenir-ne setanta-quatre. Aquest és el resultat de la repressió contra l'independentisme. De tota manera, a les Espanyes no n'aprenen, i la resposta estatal a la victòria independentista ha estat, immediata i fulgurant, la de la fiscalia exigint que es revoqui el tercer grau als presos polítics. Contra les urnes, repressió. I així fins que la qüestió se solucioni. Que, de manera ben especial, els diaris de la caverna madrilenya consideren, ben generalitzadament, que ja no hi falta gaire. Que Déu se'ls escolti!

Ben previsiblement, Pere Aragonès serà el nou president de la Generalitat de Catalunya. La negociació amb la CUP, amb Junts per Catalunya i amb els Comuns ja està en marxa. Personalment, consider que s'hauria de tancar en pocs dies, per frenar tota la faramalla mediàtica al voltant del futur cap de l'oposició, Salvador Illa. I per acabar amb les especulacions sense ordre ni concert. Faig aquesta referència temporal perquè la temptació dels que no podran formar govern de repetir les eleccions (fins que sí que en puguin formar) és massa gran. I faran tot el que puguin per fer descarrilar el nou govern independentista que ja es va perfilant. És sobretot a les mans d'ERC i de JxCAT que això no passi. Es tracta, per dir-ho en termes molt suats, de la seua responsabilitat històrica.

Si a Catalunya hi hagués un sistema presidencialista (amb una segona volta amb els dos candidats més votats), tothom sap que la diferència entre Aragonès i Illa (a favor d'Aragonès) seria enorme. Seixanta-cinc per cent a trenta-cinc per cent? Per això feia riure el socialista dient que optarà a la investidura. Com vol optar a la investidura? Només els Comuns i Vox han anunciat que el votarien. PSC-PSOE més Comuns més Vox fan exactament cinquanta-dos diputats (de cent trenta-cinc!). Sense considerar-me un astre de les matemàtiques m'atrevesc a dir que no surten els números.

Fins i tot en el supòsit (aparentment impossible) d'un tripartit a la vella usança (PSC-ERC-Comuns), el president hauria de ser en Pere Aragonès. Per què, si no ha estat el més votat? Senzillament, perquè es troba més a la creuera de tot el que ha pujat: l'independentisme té més del cinquanta per cent dels vots (per què hi hauria d'haver un president unionista?), l'esquerra té majoria absoluta al Parlament (per què hi hauria d'haver un president de dretes?), els extrems són clarament minories (per què hi hauria d'haver un president situat en un pol molt marcat (per exemple, algú que s'hagués manifestat amb Societat Civil Catalana?). Sentir Illa ni tan sols insinuar que un govern PSC-ERC-Comuns hauria d'estar presidit per ell ja constitueix una gran mostra d'arrogància.

Hi insistesc: ja no és només la Història. Ara són l'arrogància, la xuleria, la prepotència allò que fan Espanya inviable com a projecte polític. I Catalunya n'ha votat un de ben clarament alternatiu. A veure si el fan efectiu d'una vegada!