algo de nubes
  • Màx: 28°
  • Mín: 20°
23°

Lliçons vitals

L’any 2011 varen diagnosticar demència a la meva mare. Quan va rebre el diagnòstic, ma mare va caure en una depressió: era molt conscient que la seva vida canviaria, que perdria allò que tant s’estimava i la caracteritzava: la seva memòria prodigiosa. Amb el pas dels anys, ha transitat per diferents fases, com l’agressivitat. Ara, quan duim 10 anys de malaltia degenerativa, es troba en una nova fase: la que no reconeix la seva malaltia, que la fa viure molt allunyada de la realitat.

És més, a dies es pensa que ha tingut un baixó i que es recuperarà. Pensa que és autònoma, que ella ho fa tot: sortir a comprar, cuinar, fer net... Però en realitat no es mou de casa. Des de fa mesos.

El mes de juny la van posar d’urgències un marcapassos, cosa que em va generar molt de dubtes: cal allargar la vida d’una persona amb un quadre degeneratiu? A l’hora d’operar persones amb diagnòstics com el seu, es té en compte la qualitat de vida?

Ma mare, que aquest mes de gener farà 85 anys, sempre ha estat una dona de caràcter, una mica difícil, que mai es va acostumar a viure a Menorca —va néixer a Madrid—, i de gran intel·ligència. Aquest estiu, un cop operada, vam notar que la demència havia posat el peu a l’accelerador, i vam haver de prendre tot un seguit de decisions.

Vam anar a Serveis Socials, on es van dir que era impossible (tot i ser a la llista d’espera) que entrés al geriàtric. Així, quan vam assimilar aquesta negativa, vam cercar algú que la cuidés a casa (tot i l’oferiment dels meus germans de viure amb ells, mai no ha volgut).

Quan portàvem més d’un mes amb la nova situació ens van cridar del Consell Insular per dir-nos que tenia lloc a la seva residència. Ens vam alegrar i vam començar a fer tots els preparatius: paper, etiquetar la roba, decidir qui es quedava el seu ca... I a mesura que s’atracava el dia d’ingrés, ma germana i jo vam començar a tenir molts de sentiments contradictoris, com supòs li deu passar a tothom.

I arriba el dia de l’ingrés i, com que és voluntari, va decidir que no firmava i, per tant, que no entrava... El personal de la residència geriàtrica veu clar que necessita estar ingressada, que no pot continuar vivint tota sola, per molta ajuda que tengui. La meva pregunta és: com pot ser que una persona amb un diagnòstic de demència pugui prendre decisions tan importants? Com vivint tan allunyada de la realitat pot decidir sobre el seu dia a dia?

Aquestes situacions són terriblement doloroses i aboquen els familiars a acudir a la justícia per cercar la incapacitació: només aquesta eina ens permet protegir-la, per exemple, d’embolics econòmics com els que té ara.

Us he explicat aquesta experiència perquè sé del cert que molts us haureu trobat amb situacions similars. Perquè l’acompanyament respectuós amb les decisions d’una persona tan intel·ligent és difícil, perquè sempre té una resposta que donar-te, tot i que en moltes ocasions aquestes respostes se’ns claven en el cor. Ho sabem que davant les persones que més confiem ens tornam més cruels, mentre que amb tota la resta de la gent és encantadora. És el que hi ha.

Però us reconec que fa 10 anys vaig començar el dol d’acomiadar-me de la mare que sempre havia tingut per donar la benvinguda a la dona que és ara. I he après a situar-me al seu costat com la dona que som per entendre la dona que ella és ara.

De tot podem aprendre. I jo he après que cal saber sortir del cos de filla per intentar entendre la mare, perquè la mirada sigui de dona a dona. Lliçons vitals.

Patricia Font Marbán, Diputada de Més per Menorca.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Neus, fa 6 mesos

Gracies Patricia per compartir amb tots nosaltres els teus sentiments, les teves vivencias, la teva realitat, la nostre realitat.

Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris