Aquest dilluns ben de matí ens arribava la bona notícia que Adrià Carrasco ha tornat de l’exili després de gairebé tres anys a Bèlgica. El jutjat d’instrucció número 3 de Granollers ha arxivat el seu cas perquè considera que no hi ha proves que acreditin que cometés cap delicte

Han passat 1.007 dies des que Adri Carrasco va partir de ca seva, el 10 d’abril de 2018, quan la Guàrdia Civil va trucar de matinada per detenir-lo, acusat de rebel·lió, sedició i terrorisme.

Carrasco va partir a Brussel·les i va passar a formar part del grup d'exiliats polítics amb el president Carles Puigdemont; els consellers Puig (amb l’extradició totalment denegada, la setmana passada), Comín i Ponsatí, i el cantant Valtònyc.

El cas Adrià Carrascó ens suggereix cinc reflexions que apuntam telegràficament.

La primera és que, una vegada més, s'ha demostrat que les acusacions abocades contra Carrasco per policies, jutges i 'periodistes' espanyols, eren mentida. Pura i simplement mentida.

La segona és que cal tornar a recordar que en el cas de la macrocausa contra l'independentisme català, de moment, totes les resolucions judicials de tots els sistemes judicials que no són l'espanyol, són favorables als independentistes catalans.

La tercera és que no tenim ni el més mínim dubte que si aquella nit del 10 d’abril de 2018 la Guàrdia Civil hagués detengut n'Adri, el jove hauria patit maltractament i presó.

La quarta és que, malgrat el final feliç d'aquesta història, ningú li retornarà a n'Adri (ni a la seva família i amics) els 1.007 dies de patiment, angoixa i exili... en realitat, ha complit una pena sense que hi hagués delicte.

La cinquena és que no podem oblidar que estam parlant de política. Si l'operació en la qual s'emmarcava l'intent d'arrest de n'Adri tenia una base d'origen únicament polític, el seu lliure retorn és fruit, també, d'una decisió política.

I malgrat tot, ens n'alegram profundament de que n'Adri avui sigui a casa. Amb els seus.