L’etiquetem de pres polític per necessitat de simplificar, però en primera accepció Jordi Cuixart no és polític, a no esser que s’accepti que l’Homo sapiens és un animal polític per se, i admetre que manifestar-se en favor d’una societat més justa també és fer política. Doncs justament els que justifiquen que Cuixart sigui a la presó solen coincidir amb els que troben que només han de fer política els polítics, si pot esser només els de dretes. Fins i tot hi ha polítics hipòcrites que diuen que la política els fa oi. Crec recordar que Biel Company ho va dir fins el dia que el varen seleccionar, quan ja feia anys que presidia Asaja.

Jordi Cuixart és un ciutadà més. Si de cas un ciutadà més emprenedor, valent i capdavanter per mèrits propis que la gran majoria de ciutadans, i en un terreny, el cultural, que és el que més falta ens fa i on poquíssims hi poden fer res més que treballar gratis et amore per millorar el país: idò Jordi Cuixart és un ciutadà exemplar. Per si algú acaba d’arribar de l’Espanya monolingüe, Cuixart és el president d’Òmnium Cultural, que és l’associació en defensa del país (llengua, cultura, la tribu, el teu poble...) per excel·lència. És l’equivalent, o antecedent, de l’Obra Cultural Balear, que juntament amb Acció Cultural del País Valencià conformen la Federació Llull que, ves per on, també presideix el nostre protagonista.

Poques finalitats més nobles hi deu haver que militar de voluntari en una entitat d’aquestes, presidir-la deu esser un orgull semblant a esser batle del teu poble o ciutat, i tots els que he sentit ho tenen com l’orgull major. I ara no negarem la bona voluntat de ningú, però és evident que a un ajuntament hi sol haver un pressupost com a caigut del cel i una cosa que se’n diu urbanisme, on adesiara passen maletins amb milions d’ací cap allà, aleshores és més que probable que molts s’apuntin a les llistes electorals per veure si poden “cribrar” res d’això, o poder enxufar nebots i coneguts, que també vesteix molt. En canvi d’associacions tipus Òmnium, en conec més de quatre que han anat a donar una conferència a Artà i posen la benzina de la seva butxaca. Idò no és el mateix.

En un país normal la resta de ciutadans n’hauria d’estar agraït: idò no ho som, un país normal, aleshores encara té més mèrit, ja que encara cal contrarestar els renegats i la resta de no adscrits... Com deia José Martí (heroi de Cuba i curiosament d’origen Valencià): si no lluites per res, almenys no emprenyis.

Els jutges que han condemnat Cuixart han vençut, de moment, però no han convençut, com Millán Astray i els seus sequaços. Els jutges espanyolistes no s’apliquen allò que la dona del Cèsar no només ha d’esser decent, sinó que ho ha de semblar. A la gran majoria de catalans no se’ls ha convençut, ni els sembla decent, que Cuixart sigui a la presó. Els motius pels quals se’l va condemnar es varen televisar, aleshores tothom que ha volgut ha vist el que va fer Cuixart: pujar damunt un cotxe per demanar que es dissolgués una manifestació que ell no havia convocat. Ja sabem que moltes lleis són per embullar i per donar negoci als advocats, però en el cas present no cal estudiar física quàntica: “Un plato es un plato” sentenciava per la mateixa època un president espanyol.

Si hi ha alguna possibilitat que això es pugui interpretar com a “sedició”, ni que sigui com a metàfora, ja s’hauria d’haver canviat el diccionari i totes les lleis per on es pot escolar una aberració com aquesta. Els mateixos jutges ho haurien d’haver demanar abans de condemnar-lo. Enlloc d’això el que sembla és que els jutges siguin els lloctinents del PP quan és a l’oposició. I sense canviar d’actitud les altres legislatures. Tampoc no pot esser casualitat que els casos Cuixart sempre és contra catalans, o d’esquerra no col·laboracionista, o Valtònycs, o rapers o casos equiparables. Els casos a la inversa amb personal d’ultradreta, ben al contrari, encara pareix que els donin punts per a enxufar-los de piolín. A jutjar pel resultat final, a Espanya és un delicte molt més greu organitzar un referèndum que no pas un cop d’estat de la Guàrdia Civil al Congreso de los Diputados.

És a les clares el cas més patètic de la marca esperpèntica Espanya, i ens hi hem centrat per a més claredat, però no és l’únic ni prop fer-s’hi. De fet és el mateix cas Jordis, ja que Jordi Sánchez és en la mateixa situació. La resta de presos polítics sí que són polítics, un altre tema és si això mereix presó. Hi ha un macro cas Catalans amb milers de putejats per Madrid, Valtònycs, titellaires, els dels acudits de Carrero Blanco... El Règim del 78 en diuen: la “Ley de Vagos y Maleantes”, o la de “Comunistas y otros”, canviada per la recerca i captura de “Terroristas, catalanistas, izquierdosos e incordiadores del papá estado”.

Quan es descobreix un nou escàndol vinculat al cas Kitchen, la guàrdia civil va a escorcollar la seu d’Òmnium: endevina amb què es rebolcaran les televisions de Madrid.

Amb tot plegat, ara i aquí, mutatis mutandi, així com pinten Jesucrist en vida, qui més s’hi assembla és Jordi Cuixart.