Després d’haver mirat diferents canals de televisió i escoltat els discursos de cada cadena de la nit de Cap d’Any, puc repetir el missatge d’enhorabona, felicitacions i ànims a tot el personal sanitari. A més a més, vull incloure-hi un sector del qual no se n’ha parlat i també fa feina en un hospital: el personal de neteja que desinfecta les zones afectades. Gràcies també a ells! Sé el que és fer feina en constant estrès, veure que la feina se t’acumula i que el caramull, en lloc de baixar, puja i puja i puja. Que cada vegada et demanen més responsabilitat en els teus actes i paciència, molta paciència. Quan les teves forces ja no poden més després de 8 hores de torn, saps que hi ha més feina per fer i treure endavant, possiblement, algunes vides, i et vens abaix si veus que el món que t’envolta no t’acompanya. Aquesta esfera que s’ha desenvolupat en aquests darrers mesos en l’àmbit sanitari, també s’ha traslladat a l’àmbit educatiu.

Això no obstant, dels docents, aquells que esperen ser vacunats en la segona fase després dels sanitaris, no se n’ha tractat gaire en els discursos d’acomiadament d’any... Deu ser que ells seguiran fent feina en les mateixes circumstàncies a pesar del canvi d’any i no poden dir res al respecte? Tant el sector sanitari com l’educatiu estan treballant en condicions precàries. Primerament, els docents que fan feina a centres d’educació públics reberen a inici de curs unes màscares blaves de tela per part de la Conselleria d’Educació, Universitat i Recerca, les quals no serveixen per a res. Pèssima qualitat i poca seguretat. Enfront això, els docents se n’hagueren de comprar de pròpies. En segon lloc, quan ens confinaren, els docents van haver de passar en un cap de setmana -suposadament, dies en els quals no treballen- la metodologia de feina que havien treballat fins aleshores a un format digital, varen haver de crear plataformes digitals per transferir el seu material i treballs als estudiants, haver de convertir la sala de casa seva en una aula, fer classes per videoconferències i ho van aconseguir sense cap queixa. Visqueren setmanes de màxim estrès mentre que el Govern es burlava d’ells canviant la normativa educativa cada dos per tres i fent que el procés d’ensenyament-aprenentatge d’aquells mesos no servís per a gaire. Així i tot, el personal docent ha continuat fent feina, ha començat el nou curs amb el plantejament de possibles escenaris gràcies a la tasca de l’equip directiu de cada centre. Actualment, ha d’estar pendent dels alumnes que tenen a classe i dels que són a casa bé per la semipresencialitat -en el cas d’ESO i batxillerat- o bé perquè estan en quarantena o tenen la covid-19. Fins i tot, han hagut de fer kahoots i pissarres per videoconferència. Algú s’ho podia haver imaginat abans? Finalment, i dic finalment perquè no em vull estendre gaire, els docents han acceptat fer feina sense calefacció, amb totes les finestres i portes obertes. El seu equipament no és un EPI, són capes i capes de roba. Dels alumnes ja ni en parlem, no els són suficient les mantes que poden dur, si és que els ho és permès. També he d’afegir que, com a docent, el lloc més segur és el centre, ja que les tres M hi són ben presents. És en aquest punt quan, normalment, entren els ignorants amb la idea que els docents són pagats per això. Com sempre, els docents en el punt de mira i judici de la crítica. Ja. I el personal sanitari també és pagat per atendre i curar malalts, no? Ah, bé, però els metges... I el punt de finalització d’aquest discurs nascut de prejudicis s’acaba perquè no pot contenir arguments de pes per raonar aquesta idea. Aquestes generalitzacions banals fan mal... I molts no saben que els docents tenen el poder de ser forts davant l’adversitat i això els fa créixer davant les dificultats.

En definitiva, aquest missatge d’indignació vull que arribi tant a boomers com a centenniaIs i millenials per tal de fomentar més humanitat entre tota la població perquè, reestructurant paraules de Stuart Ydosfsky, no només es tracta d’ajudar el món a entendre les persones, sinó que també es tracta d’ajudar les persones a entendre’s a si mateixes. I, així com m’ha comentat una companya del gremi, puc acabar dient que: docents, com que tanmateix no salvam vides, sinó que les construïm, som la darrera merda. Els docents ens negam a entendre aquest món el qual no ens entén a nosaltres.