algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 12°
13°

El poder fa perdre la xaveta

Una norma d´higiene democràtica que hauria d’esser llei, més que necessària per al bon funcionament i decència de la societat, és que els polítics no puguin estar més de dos mandats, normalment de quatre anys, al manco als llocs de màxima responsabilitat. Els reis també.

I és que el poder no tan sols corromp, sinó que fa perdre la xaveta, les formes i la vergonya. Això darrer suposant que encara en tinguessin a l’hora d’assolir aquests llocs de màxima responsabilitat. La cosa més normal és que, si en tenien, de vergonya, l’hagin perduda pel camí amb les colzades, si no ganivetades, canvis de rumb, de camisa i del que faci falta per continuar grimpant i, si han sobreviscut a tot això, situar-se a la graella dels ministrables.

La nostra cultura es sol derivar de Roma, que és precisament també el màxim exponent de la depravació dels emperadors, i es sol representar en Calígula, però no va esser cap excepció: la llista d’emperadors psicòpates seria ben llarga. Probablement ningú que no fos megalòman i amb una carència absoluta d’escrúpols podria haver arribar tan amunt, sobretot quan el que dèiem de les ganivetades no era una metàfora, sinó la manera física més pràctica d’anar pujant de nivell social.

Els cèsars que s’arribaven a consolidar com a tals (molts eren rellevats als dos o tres anys, amb una espasada, naturalment) ho arribaven a trobar poc, això d’esser cèsar, i volien, i exigien, esser tractats com a deus. Els dictadors de tota mena són una imitació dels cèsars: ganivetades per arribar-hi, ganivetades per mantenir-s’hi, les trampes que calguin per a perpetuar-se i la repressió i els banys de sang que calguin per a la successió.

Tornant a l’ara i aquí estam veient com acaba l’ex rei de l’estat Espanyol, amagat en un estat a l’orient dels mil i un menyspreus a la dignitat humana i d’absolutisme islàmic. Cada setmana apareixen indicis de nous comptes milionaris, i altres casos indignes d’una màxima autoritat. Comptes i amants a Suïssa, paradisos fiscals i arreu del món, que pareix que no li basta per gastar la doblerada que ha anat acumulant de manera oposada a l’exemplaritat que ell mateix receptava. Si s’hagués retirat vuit anys després del cop d’estat de la Guàrdia Civil seria un dels personatges de més prestigi arreu del món. Ben probablement tindria una estàtua a cada municipi i ara probablement el PP de Madrid li’n faria una estàtua de 50 metres amb les extremitats vermelles i l’americana groga. Enlloc d’això ja se li estan retirant els honors que li havien fet en carrers i institucions que portaven el seu nom. Atenció: el mateix podríem dir de Jordi Pujol i companyia.

A Madrid no cal esperar vuit anys per a perdre la xaveta. Allà el poder ja els ve de sèrie, per fer-s’hi un lloc ja cal tenir condicions especials, per exemple carència de noció de ridícul. Dominar l’escena com els pallassos és el que més els agrada. A la capital parteixen de molt més amunt que la resta: són l’Espanya dins Espanya, va dir Ayuso, per afegir a seva antologia de pallassades. Ja tenen les autopistes i l’AVE pagades (pels altres), el Museu del Prado, els bous de Costitx, la central per jutjar i putejar els catalans i els diaris i teles que ens ho freguen pels morros cada dia.

Es compleix als Estats Units i a pocs llocs més, això de poder-se presentar només a dos mandats. Ben curiosament un dels pocs partidaris d’això per aquí fou Aznar. El que no deia era que tanmateix no se’n aniria de l’escena política ni que li tirassin aigua bullint. La paga vitalícia, el prestigi (per als seus) i conferències cobrades a preus estratosfèrics no li basta. Necessita amollar bajanades ex càtedra, dirigir la FAES, una mena de col·legi de fatxes, i fer de padrí jove de Casado i l’altre de més a la dreta, suposant que més a la dreta de Casado hi quedi espai per a alguna cosa. Felipe González és un cas més semblant a l’ex Rei: si s’hagués retirat –i callat– fa vint anys, seria el més semblant a un Churchill espanyol.

Com a cosa nostra tenim la parella de rondalla XXI: en Jaume Matas i na Mariantonieta, la parella de polissons a la mallorquina. Aquí som poc refinats i ens és ben igual si eren vuit anys o dotze, o si era en el mateix càrrec o mutava. El cas és que ens robaven però els continuàvem votant, ves a saber per què. Probablement perquè feien el colló amb l’estraperlo domèstic, les casetes de ‘peros’ que han urbanitzat foravila, potenciaven el tenir bo de tota la vida... Jaume Matas va accedir a la presidència de la Comunitat pegant la ganivetada a Tòfol Soler, tot seguint l’exemple de Roma... En haver fracassat volent reeditar la presidència, Aznar el feu ministre de Medi Ambient, sens dubte per compixar el Medi Ambient i la intel·ligència humana, tanmateix tenien els vots assegurats. La posició de ministre li servia per passejar per totes les fires de poble a fer-se propaganda (panem et circenses) i a promoure, entre moltes altres obres que filtrarien milions, el metro més ruïnós del món i l’hospital de referència (de com es roben els doblers als ciutadans) de Son Espases... El final ja és prou conegut.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Jutipiris, fa dervers d'un any

Els anys de ministre a la capital més corrupta d'Europa embogiren Matas fins al punt de robar indissimuladament en tornar a la colònia.
- Florentino ho fa- li digué la dona.
I el miserable reietó local sentí enveja però no vergonya. Havia assolit un ministeri, no com Cañellas - considerat criminalment responsable d'acceptar suborns-. I se sentia amb prerrogatives.
L'experiència espanyola el va fer somiar en recrear un espai de luxe particular a la seva mallorqueta - palaus privats i públics, per exemple-.
No sabia que la corrupció permesa a Madrid necessita de l'aprovació dels seus grans propietaris per aplicar-la a Mallorca.

Valoració:5menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente