...I ara un cap de fibló, el que faltava, amb moltes pèrdues materials i amb moltes més molèsties i problemes en la vida diària. Massa damnificats. Tornaran a aparèixer velles passions i odis que no ajuden en res. Els pins també en són una víctima, és absurd donar-los la culpa, com ja es va fer el 2001 i següents. També han volat teulades, parets i la torre de Son Bunyola, però ningú amb dos dits de seny donarà la culpa del temporal a les teulades, entre altres coses perquè les teulades tenen una funció ben important, com els pins. També han rebut moltes oliveres que tenen la capçada claríssima (el vent hauria de passar de llis) si és que les darreres destralades havien deixat cap branca.

Torn a estar d’acord amb l’article de Joan Vicenç, que es va tornar a avançar diumenge passat. Potser algú hi veurà contradicció, encara no: al bosc el que és del bosc i a la carretera el que és de la carretera. Insistesc que netejar el bosc (la Natura) és una idea absurda, no pot resistir cap anàlisi ecològica, ni econòmica ni tan sols semàntica, això no lleva que cadascú arregli com vulgui davant casa seva i fins on pugui, que és un trast ben artificial. Les carreteres també ho són, aleshores les voreres sí que es poden fer netes, o arrasar, que és el que més ens agrada. De fet el més semblant als tallafocs clàssics, que són ganivetades a la terra poc agradables, són les carreteres amb voreres arrasades, així també disminuïm el risc provocat pels imbècils que tiren llosques per la finestra.

El mateix s’esdevé amb els camins dins el bosc. No és res nou, hi ha molts propietaris que netegen els seus camins. No tots els retenidors de terres es dediquen a plorar que el govern ha de fer net el seu trast. Les clapes d’olivar o altres sementers també poden fer la mateixa funció i llaurar no està prohibit, ben al contrari també hi ha subvencions per a netejar l’olivar. L’olivar sí, que es pot fer net. Les subvencions haurien d’esser per als neopagesos que els vulguin reactivar. Una altra cosa és la polissoneria mallorquina, quan les subvencions són una finalitat en sí mateixes: “fer net”, comprar filferrada i barreres noves, rètols on diuen que hi maten cabres, ben tancat i fins la pròxima subvenció. No és el mateix.

El bosc net és una percepció impressionista pagesa, i fins aquí fantàstic. El problema és que els pagesos han desaparegut, però els tòpics es queden, la memòria aviat fa cadufos i perdem l’oremus. A l’era preturística un bosc “net” era un bosc eixermat, això és entre aclarit i arrasat (en cas de dubte les cabres peguen l’estocada). Això, però, no era per fer cap favor al bosc, que aleshores era una cosa bastant rara, sinó els simples usos i costums de supervivència. Per contraposició el bosc “brut” seria un bosc que ha pogut escapar del reglament, o sigui del càstig humà, aleshores cada planta va a la seva, amb els pins al capdavant, sense el nostre permís. Això emprenya. Sempre s’havia treballat contra natura per sobreviure i la religió hi va pegar l’estocada. Una obsessió de la religió era destruir el paganisme, que partia dels fenòmens naturals com a font dels seus deus (cercau el missatge de Sealth, o Seatle). El cristianisme ho capgira tot i fa que l’home, amb la dona subordinada, sigui el rei del mambo i, naturalment, ens ho vàrem creure.

Però tanmateix la Natura torna, ben especialment als sementers abandonats on s’auto-regenera el bosc natural. Fins i tot les plàntules d’alzina queden protegides per aquesta “brutor” i en un futur substituiran els pins. D’altra banda, quantificant biodiversitat i biomassa resulta que és precisament en el “bosc brut” on hi ha vida i regeneració mentre, comparativament, el “bosc net” és la mort amb prebes. La prova més patètica en són les moles d’alzinar: Son Ferrandell, Sobremunt... són a les darreretes.

Un bosc no és una sèrie de fileres d’arbres que hem posat per misericòrdia. No: un bosc és un ecosistema complet on hi ha arbres, mates, matetes, matetones, matoions i bacteris que descomponen fusta, entre tota la gamma d’essers vius.

Els caps de fibló, o esclafits o el que sigui, ja formen part dels fenòmens habituals. Els reportatges d’espants encara ens recorden el de 2001, però crec que va esser pitjor el de 2007, que va travessar tota l’illa i va destruir construccions amb uralita i alguns forjats de ferro, el 2004 n’hi havia hagut un altre a Valldemossa, el 2012 el de Lluc, l’any passat a Portmany i a la costa de Santanyí. Amén de “glòries”. De tot això, d’eixermades i altres ocurrències particulars, fins i tot de podes que fan mal a l’arbre que queda, la Serra ja n’estava plena, de branca seca. És a la vista que els que més escaïnen són els que no tenen cap pressa, si han de treure les branques ells mateixos. A part que les branques soles no prenen. Es tracta de deixar de calar foc, per sempre.

Els pins, deia, no tan sols són la mateixa naturalesa sinó que són extraordinàriament útils, sense alternativa al nostre clima, i a més de sa funció en la regeneració de l’ecosistema hi ha el valor paisatgístic, que també té molt a veure amb el turisme del que hem viscut fins ara. Els aficionats al ‘fotoshop’ podem fer un experiment ben fàcil: aquelles postals dels anys 70 (escudo de oro?), llevau els pins i posau les muntanyes que pintava l’arxiduc, pensau a posar una dotzena d’atzavares... No és el mateix, les illes amb pins o sense. La foto de capçalera és Banyalbufar de fa cent anys, es veu ben clar que aleshores no podien donar la culpa als pins dels estralls dels caps de fibló, ni de res.