Recuperar la memòria

Això és la literatura: paradoxa i extravagància. Els bons lectors ho saben. Saben que la fantasia forma part de la seva realitat més preuada. Els somnis són l’element més fiable de la nostra veritat més certa. Els somnis ens retornen els oblits més valuosos. Un home somia i exposa una nova teoria. Al cap dels anys o dels segles, aquesta teoria es mostra real. Els homes venim dels micos, de les fulles i les branques dels boscos més frondosos. Els homes venim de l’aigua del mar, del fons més profund dels oceans. Teoria? Somni? Realitat? No ho sabem. Només ho podríem saber si la nostra memòria fos infinita, si fos capaç de recuperar tots els segles del nostre passat miserable i gloriós.

Hi ha un pensament gnòstic que pretén explicar la nostra naturalesa humana. Què diu? Bé, creu que els homes som mig àngels i mig dimonis. Fa una singular narració dels fets bíblics. Els homes som éssers celestials condemnats a viure en un cos mortal. Un càstig. Per què se’ns condemnà a ser mortals? Per la nostra tebiesa. Per la nostra indecisió. Se’ns va deixar triar si volíem ser àngels o dimonis. Diguérem que no volíem triar, que renunciàvem a la nostra llibertat de decisió. Uf, ja havíem begut oli! No decidir és triar. Potser és la pitjor tria. Ens convertírem en homes, el pitjor que ens podia passar. Ara ja no hi podem fer res perquè no recordem el que va passar. No tenim consciència d’aquell drama. Però, què passarà quan recobrem la consciència si és que tenim una consciència recuperable? Oh, seria com una resurrecció. Ens veuríem compel·lits a triar. Seríem capaços de decidir en un sentit o en un altre? Em sembla que estic divagant, la qual cosa significa que no me’n sortiré.

Aleshores? Aleshores només cal esperar que algú de nosaltres recuperi la vella memòria. Quan un humà, per les raons que siguin, la recuperi, el més probable és que ho manifesti a tots els altres. I què passarà? Passarà que tots sabrem d’on venim, qui som, éssers lliures que se’ns concedeix poder ser allò què volem ser: àngels o dimonis. Qualsevol de les dues coses. Tot, menys homes. Perquè, segurament no tornarem a pecar de tebiesa. Actuarem amb decisió i força. Però abans de fer-ho, naturalment, ens haurem informat. Caldrà documentar-nos a consciència de quines seran les conseqüències de la nostra decisió. Àngels o dimonis? Què és un àngel? Què és un dimoni? Què voldrem ser? Serem lliures per elegir. Com més hàgim llegit, com més savis siguem, com més democràticament ens comportem, com més creguem, més possibilitats tindrem d’elegir bé.

Però, és legítim recórrer a la ficció per un cas tan delicat? El càstig, si així es pot considerar, no es dirigeix a cap conjunt en concret, sinó a una actitud ben determinada: la inhibició de molts. Segons la teoria dels filòsofs gnòstics, els homes foren expulsats pel seu rebuig a la votació. Es varen abstenir. Aquest acte de covardia els suposà el seu exili a la Terra, un indret físic destinat a la indecisió i el dubte insuperables. Bona la feren els nostres avantpassats! La desgràcia actual és que encara vivim ancorats en aquesta fatalitat. La neutralitat es paga cara.

Algú de nosaltres, a força de pensar, llegir i escriure, a força de reflexionar i d’investigar, de meditar, assolirà algun dia aquesta referència històrica? Es produirà un prodigi universal que ens farà recuperar la memòria? No ho sé perquè no sé res, però sospito que aquest prodigi de recuperació del subconscient plural ens arribarà a través de la lectura, la fantasia i la fe. Tanmateix no és aquest el meu primer objectiu quan llegeixo. No llegeixo per fer descobertes més o menys irrefutables, sinó que ho faig perquè m’agrada, perquè m’ho passo bé, perquè frueixo. No és, però, aquest gaudi l’experiència espiritual –o celestial- a la Terra?

Ja sabem, però, com funciona actualment això de la recuperació de la memòria històrica a casa nostra i a nivell estrictament humà. Molta gent treballa per recuperar-la, però encara hi ha més gent que vol impedir-ho. El problema és el mateix: manca de cultura, manca de lectura, manca de sentit comú, manca de justícia, manca de bona voluntat. És a dir, manca de llibertat, de dret de decisió, de coratge, de clemència i manca d’innocència. En definitiva, rentada de mans i abstenció!

Parlo per mi. Sempre parlo per mi. No jutjo ningú, i molt menys el culpo. Memòria històrica? I tant que sí! Memòria fictícia? També! Cal recuperar totes les memòries, reals i fantàstiques, i començar de zero. Cada dia i a cada moment. Al final, sembla que només vivim per això, per recuperar el que hem oblidat. Però tampoc no estem segurs d’haver oblidat res. Realitat? Fantasia? Resulta una mica absurd i molt còmic. A força de llegir i de rellegir descobrim que no hi ha res per descobrir, res a saber. És que algú se’n fot de nosaltres? No ho sabem. No sabem res. Això és la vida: creure sense saber, no poder recuperar la memòria. Visca la inseguretat! Visca la saviesa! Visca la fe!