Altra vegada qui salva la dignitat del nostre patrimoni és una obra particular i altruista d’un investigador autodidacta a l’antiga. Es tracta, ni més ni manco, de la catalogació sistemàtica i exhaustiva de les fonts de Mallorca. Una obra que molts no entendran què significa de voluntariat i un fotimer de jornals per una curolla, en principi tan curiosa com qualsevol altra, però si el resultat final és el que compta, ja tenim a disposició pública tota la informació sobre les nostres fonts. A part que sempre quedaran una sèrie de propietaris de ca de bou mallorquinarro, que l’aigua és seva i no volen que en begui ningú pus, i encara més de quatre s’hauran quedat amb un pam de nas. Res de nou: una altra mostra de les dificultats afegides que tenen els treballs de camp actuals a casa nostra.

Les fonts són un element patrimonial de primer ordre al que fins ara li havíem prestat poca atenció. Tant poca que moltes ja han estat abandonades pels mateixos propietaris i ja es trobaran molt deteriorades, altres ja no les trobarem de cap manera. Altres, afortunadament, brollen com sempre. Entre unes i altres, i més fonts “noves” que sens dubte apareixeran, en nombres rodons podem parlar d’unes 1.700 fonts, aleshores a més dels jornals de camp que en són la tasca bàsica, no és gens menyspreable la tasca de catalogació i sobretot moure les butzes d’una web per a exposar-ho tot tan clar, per a que després te diguin que pareix vas a una biblioteca i copies... i sol esser una crítica de bona intenció.

De tot això, i del que no es veu, se n’encarrega Andreu Morell, amb la inestimable col·laboració en les eixides de Mario Fontán, qui ja tenia fama d’ensumar les fonts, que ja hem dit de vegades no es veuen. Conta ell mateix que sent olor “de sotana de capellà vell”, que deu esser el de l’aigua estancada, esperem que no sigui un trauma de la infantesa. Un altre col·laborador important, especialment en la recerca d’arxiu fou Pedro Fidel.

Potser convé aclarir que una font inicialment és un broll d’aigua que surt de la terra i ja està, això és el que es varen trobar els dels talaiots. El problema és que aquelles surgències espontànies anirien formant basses i saragallets, que especialment als mesos de sec estival, amb un cabal mínim si no s’eixugaven, formarien unes masses de vegetació atapeïda, amb predomini de joncs i abatzers, que les farien difícilment aprofitables.

Per això s’afegeix l’enginy humà, que aquí començarien els romans, varen perfeccionar extraordinàriament els moros i els nostres padrins feren la resta. Entre moltes altres ocurrències el més pràctic és anar a cercar l’ullal de la surgència i canalitzar l’aigua, normalment amb una síquia protegida amb una mina de pedra en sec, fins a les piques on fa bon beure. Normalment en parlar de ‘font’ ens solem referir a l’obra artificial aquesta. En qualsevol cas l’ús de la metonímia està prou justificat, de fet a la mateixa web ens avisen que per inventariar una font cal “que hi hagi una intervenció humana per tal d'aprofitar-la”, cosa que passa quasi sempre, ja que els nostres padrins treien suc de les pedres, a més que tenien feines pels racons més inversemblants de la Serra, aleshores si trobaven un regalim d’aigua a una balma ja es cuidaven de posar-hi un recipient baix, ni que fos un ribell vell, o picar un coconet per poder beure en esser prop d’allà. De fet aquestes fonts de degotís resulta que abunden i adesiara són de les més romàntiques.

Com totes les construccions humanes també requerien d’un manteniment, sinó s’embossava, i com podem suposar, després del que hem comentat de l’abandonament general de les possessions en els articles anteriors, la gran majoria de fonts ja no tenen manteniment, pareix que ni els agroturismes hi estan gaire interessats. Més greu encara és quan hi ha esboldrecs que poden cegar el fil d’aigua que quedava, aleshores pels voltants joncs i abatzers tornen a ocupar el lloc que més els agrada i, per acabar-ho de compondre, la davallada de la capa freàtica per sobreexplotació les darreres dècades, tot plegat fa que moltes fonts siguin eixutes.

Si ho comparàvem amb el que podrien fer i no fan els organismes públics, però que cobren per això, per no parlar de subvencions a oenagés de dubtosa utilitat o llibres inútils, i no diguem ja aquells famosos informes impresentables, i a preus insultants, dels muntatges dels partits corruptes en el millor temps de Matas i na Mariantonieta nostra. Atès que estam parlant d’una obra completament a disposició de tothom, talment una enciclopèdia de franc, seria just i necessari una ajuda per acabar de completar una obra tan important. Potser un conveni per a què sigui pública de iure i la feinada feta no es pugui perdre. Ja hem vist altres webs desaparèixer sense explicacions.

Així un filòleg becari podria tenir feina tot un any d’estandarditzar el que, per altra banda, ens explica perfectament Andreu Morell. Els croquis no, per favor que no els toquin, no sé si estan ben fets, però són una monada, s’entenen amb una ullada i acaben d’explicar com funcionen les entranyes d’aquestes fonts, prou més complicades del que ens pensàvem, ben especialment quan es tracta de conjunts de fonts diverses, adesiara amb tota una xarxa hídrica que palesa una cultura de l’aigua extraordinària, avui gairebé abolida, que almenys amb aquesta web (fontsdetramuntana) s’ha preservat.