Seguint el fil de l’article anterior, veïnat de Bunyolí hi ha Son Gual, on encara conreen alguns sementers de cereal, però a la gran majoria no els sonarà com a possessió sinó com a restaurant de diumenges, també fa temps abandonat, als joves els recordarà un centre d’hípica. D’allà cap a Puigpunyent tot són hotelets, o en fan, o esperen que algú els ho compri per a fer-ne. Això d' "agroturisme" és un subterfugi com a d’estraperlo oficial. Els turistes volen piscines i luxes de revista de perruqueria, no volen sentir galls ni olor de buines.

Calvià deu esser el cas típic de possessions mutades a xaletarros. Si tanmateix per anar a nedar han d’agafar el cotxe, què té més un quilòmetre o quinze. Ja haviem comentat que oficialment només quedaven tres neopagesos en tot el terme. Andratx és un món a part, les lleis humanes allà funcionen, o no, d’una altra manera. El cas Andratx va esser precisament el punt d’inflexió per als casos Gürtel, Matas, Rodríguez, Infanta... però per cala Llamp això els importa un rave. Diuen que tenen els xaletarros més cars d’Espanya, mentre als pagesos els paguen a 18 cèntims el quilo de síndria. Si tota la política és ‘campi qui pugui’ ja podem plegar.

La darrera de Marratxí és que Son Macià està ruïnós i amb assalts periòdics de vàndals. ARCA ho ha denunciat a l’Ajuntament, on contesten que no és el seu problema. Ho havia comprat Grande al zenit del seu imperi, deien que era un dematí i que l’horabaixa ja ho va vendre a una empresa pel doble del que li havia costat. Feien comptes d’urbanitzar Son Creuer (la possessió veïnada), però amb canvis a l’Ajuntament, la crisi del 2008 i la fallida del Grup Drac s’ho va quedar el banc pudent. La resta del municipi de part de Palma ja està urbanitzat fins a la bandera.

De Llucmajor ja en feia la crònica Ossifar: “Me vaig comprar una casseta a Xummaxó, amb un safrei que parei una pitsina, un ratxola que diu Villa Tonina...”, i continuant amb els mateixos polissons, tant era a “Marratxí, Llubí, Santanyí, es Pil·larí o, fins i tot, Caimarí”. Les famoses casetes “de peros” varen esser tot un fenomen social, molt abans de donar la culpa als alemanys de colonitzar foravila, i és ben curiós perquè els “peros” aquests, resulta que eren eines, idò bastava dir ‘casetes d’eines’, que tanmateix són les barraques de tota la vida, però és que justament ja ningú no va de remenar eines, a part de les d’eixamplar la barraca.

Fins i tot a llocs emblemàtics d’horts domèstics com era Establiments, ja en veuen ben pocs. Així com van desapareixent els més vells, els corrals es van encimentant, o eixamplant la casa. Els padrins varen haver de fer feina de missatges a les possessions, mentre les estones seves arreglaven l’hort de ca seva. Els pares continuaren amb l’hort, però com que varen prosperar el convertiren en jardí, deien, que després resulta que també du una feinada per a no saps què, i ara els fills... els mostres uns arpellots i te fugen.

Que amb tot aquest panorama encara hi hagi neopagesos que resisteixin, no podem fer altra cosa que agrair-los-ho i ajudar-los a prosperar. En realitat és un tema a part, però gràcies.

Les possessions són dues parts principals: les cases i els camps de conreu. Un tercer element quasi oblidat n’era la població: en el bon temps de les grans possessions s’hi agombolava molta gent. Una descripció excel·lent és la que ens mostra Bertolucci a Novecento, on també ens conta el principi de la fi, quan comencen a introduir les màquines (segadora, batedora, tractors...) d’algunes ja fa cent anys i suposava que cada màquina introduïda suprimia el lloc de treball de molts missatges. Ara un neopagès es sol encarregar d’unes quantes possessions, i per a fer feina cap baix-cul alt han de dur peons extracomunitaris.

Els canvis socials, i totals, a partir de mitjan segle passat arribaran a fer desaparèixer la pagesia tradicional. El fenomen turístic, els nous electrodomèstics, el cotxe, les possibilitats d’oci, en resum una vida de ciutat més còmoda i moderna, feina més neta i oficialment de 40 hores, mentre l’agricultura va perdent pes social i econòmic progressivament. Les feines del bosc, roters... tot això s’aboleix. Les possessions enfora de remeis s’abandonen. Pels anys 70, per Escorca ja hi ha moltes possessions abandonades i pels 80 a la resta de Mallorca, tot i què el més freqüent és que continuïn amb una activitat testimonial. En acostar-nos als anys 90 hi haurà una reocupació de les possessions, però ara ja com a segona residencia, o primera si tenen camí asfaltat fins a la porta i electricitat a tota, després vendran els agroturismes i, per acabar de fer el duro, el lloguer turístic per internet, il·legal o no: l’estocada. Ara mateix tota Mallorca és una parc temàtic turístic. Eivissa pareix d’Andratx.

En conclusió, les possessions ja no existeixen, però les tanquen, amb filferrada de pues que pagues tu, mitjançant les subvencions per a “fer net” o si no per fomentar els ases mallorquins. Qualsevol excusa és bona per tancar els camins. Entre dues ex possessions que quasi ningú no distingeix hi ha més filferrada que a un camp de presoners de guerra.