Sovint, la gent aliena al món de l'educació aprofita la mínima ocasió per tirar en cara als mestres i professors que gairebé no fan feina o que tot lo dia es queixen dels seus problemes. El confinament que ens ha tocat viure encara ha agreujat més la situació, sobretot per a un sector de la població que afirma, com una veritat absoluta, que durant aquests mesos el sistema educatiu ha estat paral·litzat i que les persones que es dediquen a la docència s'han passat a la vidassa.

Així idò, hi ha una part important de la població que està ben convençuda que els docents, n'hi ha que no ho diuen, però ho pensen, no han fet altra cosa que pardalejar encara més durant l'estat d'alarma. Les expressions populars a Mallorca compten amb un bon repertori per definir aquesta categoria que podríem englobar sota el terme ganduleria: gratar-se sa panxa, no sebre on fermar s'ase, no trencar-se cap os, fer vida de ca, no fotre'n ni brot...

És possible que en alguns casos aïllats, siguem realistes, hagi estat així, però la immensa majoria de docents ha estat més hores que mai preparant i corregint tasques als alumnes sense importar-los l'hora ni si era dissabte o diumenge. Qualcuns, per la por de no fer curt, fins i tot s'han excedit de feina, la qual cosa es va regular progressivament així com passaven les setmanes i s'adaptaven a un sistema de feina online que, a poc a poc, s'ha consolidat. Evidentment, l'ensenyament a distància no es pot comparar amb la presencialitat, però s'ha de reconèixer que permet explorar noves maneres d'ensenyar i d'avançar. En cap cas, s'ha de menystenir la possibilitat de combinar de manera intel·ligent la comunicació a distància com a eina d'aprenentatge i la presencialitat. Tenim la tecnologia per fer-ho, ara cal donar un bon ús a la «jugueta», sense creure ingènuament que tot es resoldrà d'aquesta manera. I no penseu que a tothom li vengués de nou programar i corregir tasques online. Ja fa anys que una part dels docents feien servir aquestes eines a distància i gairebé tot l'alumnat estava familiaritzat amb plataformes d'aquest estil: GSuite, Moodle, Edmodo... Per tant, els docents que no les feien servir o només de manera residual, també han après dels seus alumnes i de la situació. Tanmateix era un fet inevitable, tot i que s'ha accelerat. Tot és aprenenatge, encara que, tal vegada, no cal ni tirar coets ni pensar que hem fet un ou de dos vermells.

En aquest escenari de pandèmia, les plataformes a distància, les videoconferències, els correus electrònics han estat els salvavides d'aquest col·lectiu (i d'altres) quan s'han vists abocats a fer feina d'una altra manera i amb més intensitat que mai.

Això no obstant, arriben les retallades, augment de càrregues lectives, supressió de places... És el premi que es mereix el col·lectiu? Teniu present que per a la majoria de persones externes al gremi, aquest és el pensament generalitzat. Evidentment, no cal ser cap geni de l'economia per comprovar que altres sectors han patit (i continaran patint) una crisi molt dura i que el problema no s'acaba amb la mal anomenada «nova normalitat» que, dit de passada, de «normalitat», de moment, en té ben poca. Pens que ha arribat el moment d'estrènyer-nos el cinturó, però per les circumstàncies excepcionals que vivim, en cap cas hauria de ser motiu d'alegria que es torni a envestir contra els docents i l'educació. Però així va la societat!