La meva vida va unida en tot moment a un llibre. Ara un, ara l’altre.
No tinc bona memòria, i no em refereixo només a ara mateix, al moment actual quan els meus cabells fa tants d’anys que ja són més blancs que grisos, sinó de sempre, de tota la vida. Mai no he tingut bona memòria. Potser és per això que m’ha calgut llegir molt. I, més que llegir, rellegir.
De cap manera podria recordar quin era el primer llibre que vaig llegir, encara que si en cités una dotzena, segur que l’encertaria. Entre les Rondaies de mossèn Antoni M. Alcover i les novel·les de Jules Verne no m’hi faria molt enfora. Jo sempre m’he inclinat per les rondaies mallorquines perquè, a casa, i més concretament a la casa del meu padrí Jaume, era l’única literatura que hi havia. M’ha quedat una boira entelada de quan jo tenia quatre o cinc anys, assegut davant la xemeneia amb un llibre a les mans i el meu padrí llegint amb mi. Aquest és el primer record que tinc de la meva vida com a lector. El que fa valuós l’acte de llegir crec que és aquest, el del moment i la companyia. Allò que va fer possible que jo ara pugui evocar aquella escena ho he d’agrair a la lectura i, en aquest cas concret i especial, a la meva primera lectura.
Em va passar el mateix uns anys després, quan ja sabia llegir d’esma, “de carretilla” en dèiem aleshores, i vaig llegir tot solet “La isla del tesoro”, de Robert L. Stevenson. El que més m’ha quedat gravat d’aquella avinentesa és l’emoció del dia que, acompanyat de ma mare, vaig comprar el llibre en una llibreria de Ciutat. Aquesta és la memòria que tinc més arrelada de les meves lectures d’infantesa i joventut. Només per aquestes circumstàncies ja pagava la pena dedicar-me a l’ofici de lector. Un ofici que no ho és, perquè tota activitat que fem per passar gust no pertany a cap conducta laboral, sinó a la més divertida i juganera. La lectura, ho he anant veient a poc a poc, més que un ofici és un ministeri que escampa salut i gaudi arreu. En aquella llunyania en el temps jo, més que llegir, vivia. Jo no ho sabia encara, però llegia i aprenia a llegir per viure. Per viure bé. Per viure millor, naturalment. Això és el que m’ha ensenyat la lectura al llarg dels anys.
No sabem, de fet i en el fons, perquè llegim, si no és perquè ens agrada. Llegim perquè volem llegir. Ningú no pot obligar-nos a fer-ho. Això és el millor que tenen els llibres, que no són imperatius ni coaccionen ningú. Tenen per lema principal, i gairebé únic, la llibertat dels lectors. Els llibres són republicans. No llegim per esclavitzar-nos ni per limitar-nos en cap sentit. Al contrari, llegim per ser lliures. La lectura ens fa lliures, fins i tot ens fa lliures de llegir. Aquesta és una gran notícia. Un llibre que no el poguéssim desobeir, seria millor no llegir-lo. Un llibre és un amic incondicional, no és el Tribunal Suprem.
A més a més d’aquest gran servei que ens proporciona la lectura, ho fa de manera totalment generosa i divertida. Perquè en un llibre hi ha tot el que hi ha, i tot el que no hi ha. Ens inspira, ens obre la ment i la imaginació, ens infon tot de reflexions, d’idees i d’arguments, ens imbueix de dubtes i de solucions, ens il·lumina i ens suggereix. Llegim per plorar i per riure. Llegir ens posa de bon humor i de bon amor.
Parlo per mi: la millor manera de viure que conec és llegir. Potser, només ho supera un altre verb: rellegir.
