ESTIMATS COMPATRIOTES.
Vos escric des del renascut balcó del meu cinquè pis.
A les 8.30h del dematí, la carretera de Valldemossa és un oasi urbà per setzè dia consecutiu.
Sonorament ja es nota el confinament total decretat pel govern. Ara els vehicles motoritzats passen molt més de tant en tant.
La via pública és gairebé exclusiva pels cotxes de policia, exèrcit, camions de neteja, taxis i autobusos públics.
El covid-19 crea paradoxes com aquesta: Palma, a la fi, és una ciutat neta.
Per un petit instant m’oblido del contagi econòmic i polític i gaudesc d’aquesta calma. I m’entra nostàlgia del confinament.
M’imagino què sentiré si, d’aquí un o dos o tres mesos, quan torni a sortir al balcó a aquesta hora, el renou dels motors torna a acaparar la melodia del carrer.
El meu cervell percebrà l’anhelat soroll de la normalitat, però les meves orelles i els meus pulmons patiran el seu retorn a la vida quotidiana.
De ben segur que trobaré a faltar aquesta pau, el privilegi d’escoltar el cant dels ocells en un ecosistema que gira al voltant de quatre carrils i asfalt.
AVUI HE GUAITAT AMB L’ESPERANÇA DE VEURE ALGUN ANIMAL CIRCULANT LLIUREMENT PEL CARRER.
He vist el vídeo viral dels dofins nedant al Port de Sóller i les ànneres que se senten lliures al passeig Marítim.
Podeu continuar llegint més d'aquest post al blog de Felip Palou, Illamón
