És la darrera zona de gran extensió de la costa de Calvià que no s’ha urbanitzat. El con sud entre El Toro, Son Ferrer i Portals. Tot i esser el mateix ecosistema i sense altres partions que la filferrada que s’hi està posant, pareix que ve de molt enrere una divisió entre la part de ponent (més que probablement el Rafal de Llebeig de sa Porrassa) i la de llevant, que ara li diuen de Can Trujillo i és molt més coneguda com a cala Figuera. Aquesta part és la que darrerament s’ha venut a un fons carronyaire, cosa que ha creat preocupació en diversos sectors, amb crítiques al govern per no haver-ho comprat, ja que essent en gran part espai protegit ANEI i havent-hi elements BIC en tenia dret preferent.

Tot això obri una sèrie de debats: si cada vegada que una zona està amenaçada l’ha de comprar el Govern, si un parc natural només ha d’esser a la propietat del Govern (i els aucells com ho sabran), si protegir vol dir treure els excursionistes però deixar que les cabres ho arrasin tot... Un altre tema és com es pot valorar unespai natural, té preu? De la part de Can Trujillo s’han pagat uns onze milions, que són molts per als que no estam acostumats a aquestes xifres, però hi ha xalets més cars. Calvià, que deien era el municipi més ric d’Espanya, ha multiplicat sa població devers un 1.400% (guiris a part) urbanitzant-ho quasi tot. Quants mils de milions de plusvàlues s’han generat? Qui els té? On? Si tot es perd per les bardisses i continuam destruint paisatge per no veure’n cap benefici, el sistema és idiota: què més ha de passar per canviar-lo?

Fa una trentena d’anys tinguérem un cas semblant amb cala Mondragó, o pitjor: ja tenia excavadores ante portas, per variar; per això va esser una d’aquelles campanyes històriques capitanejades pel GOB: ‘Salvem... sa Dragonera, s’Albufera... cala Mondragó. El final fou un tant rocambolesc, ja que el sen Canyellas va optar per indemnitzar els urbanitzadors a molt bon preu. Aleshores no sabíem que l’ofici més suculent de l’ex president era de fer d’intermediari d’especuladors, però si del resultat final es tracta, cala Mondragó fou declarat parc natural el 1994.

D’aleshores ençà, tot i que l’exbatlessa Nájera ja escaïnava amb allò de la (in)sostenibilitat, han crescut enormement l’urbanisme, la població i el turisme, mentre els espais naturals no, i cada vegada que torna el PP minven. A Calvià tot anava al revés, s’anava rebentant tota la costa mentre Rafalbeig quedava com un oasi ignorat, probablement perquè en bona part era zona militar. La passada legislatura l’Ajuntament de Calvià ja va demanar al Govern formalment declarar aquest parc natural. Idò si són del mateix partit que governa, aquí i a Madrid, i amb el que es queden de les plusvàlues esmentades, podrien fer quelcom més que remugar. Com a entrenament podrien llevar les barreres del camí reial d’Andratx, per exemple.

Queden les ruïnes de dues bateries de costa on abans hi havia sengles torres de defensa i senyals: una desapareguda i l’altra en ruïna. Més enllà de cala Portals Vells hi ha cala Figuera, on si no hi ha grumers ni la sopa de plàstics moderna, s’hi pot nedar com als anys 60. La part nord és una garriga-pinar exuberant amb la majoria d’arbusts i mates més representatius, orquídies incloses. El sector de més al sud és un savinar que va recuperant la seva hegemonia. Només això ja és motiu de sobres per a una millor protecció. A les savines les acompanyen la flora habitual de la garriga, destacam les flors de les estepes blanca i llimonenca, garlanda, xiprell, cossiada, romaní, fumana, mantell de la verge (sembla la flor típica calvianera), i més prop de la mar: ceba marina, rapa blava, cebollí, ginesta borda... Per cert amb aquest no-hivern que tenim ja floreix tot: el cebollí es solapa amb els albons.

Cala Rafalbeig és la joia de la corona: una de les darreres postals singulars que haurien volgut immortalitzar els pintors de fa un segle, entre l’illot del Toro (que ja és reserva marina) i el dau del morro d’en Feliu. Ran de mar tornam a trobar ‘pedreres de la Seu’, que en aquest cas han deixat una mena de piscinetes naturals i alhora artístiques. A la zona crien les quasi úniques dues espècies d’aucells endèmics: un virot i un busqueret, a més de rareses com l’àguila marina.

Però no tot és romàntic, just enmig hi ha un tros que li diuen ‘Ca na Brutes’, on van els escopeters a fer pràctiques. Si sentiu un terrabastall que pareix que Aznar ja ha trobat les armes de destrucció massiva, és això.

També cabres, s’haurien de treure abans que se n’adonin els animalaires aquells. Diuen que no mengen savina, però serà mentre trobin altres herbes més tendres. A la Serra mengen heura i teix i a cala Bóquer mànec de garballó i la patatilla dels turistes, amb la bossa posada. La meva primera opció és que les treguin a besades, però si es mostren rebeques haurem de demanar ajuda als de Ca na Brutes, a no esser que siguin ells, els que les han introduïdes.

Ja m’ho deia mon pare: aquí el més beneit fa rellotges.