algo de nubes
  • Màx: 18.04°
  • Mín: 14.72°
15°

L’any del cranc

Costa de creure, però aquest 2019 el podríem batiar com l’any del cranc, com si d’un horòscop xinès es tractés. Ha estat un any en el qual hem viscut retrocessos continus, quan hom podia pensar que com a societat havíem madurat. Però la realitat ens ha ensenyat, per desgràcia, que en aquest país encara perviu fortament el franquisme sociològic.

Han trobat enemics de per totes bandes: que si les dones, que si el immigrants, que si els catalans o els bascos… Aquesta música em cansa i demostra clarament com la política de la por és la porta als feixismes.

Perquè la por no respon a res racional. Apel·la directament als instints, a l’estómac. I és una por a perdre els privilegis que donen per fet. Per a ells és un fet que les dones no tenim els mateixos drets. Podem ser mares! Què més volem demanar?

O els immigrants, que es veu que posen la seva vida en risc per venir a robar. Ras i curt, sense cap tipus d’anàlisi. I tenim una Mediterrània, antany bressol de cultures, convertida en una gran fossa comuna.

Hem viscut diferents eleccions, perquè es veu que no votam bé. En el meu cas en concret, n’he viscudes 3 com a candidata. Tanta sort que he tingut bons companys de viatge…!

Però el que realment estem vivint és una crisi d’estat com una catedral, i no s’està enfrontant com ho hauríem de fer: amb serenor, racionalitat i diàleg. Els estats són com éssers vius, que evolucionen amb el temps. I quina por hi tenim a avançar, a canviar? Per què ens volen vendre que la seguretat vé donada per l’immobilisme?

Existeix el debat de per què hi ha aquest auge de l’extrema dreta a nivell global. I no crec que hi hagi una única resposta. Sí crec que des de l’esquerra ens toca fer autocrítica, perquè aquestes coses no surten del no-res. Hi ha moviments i persones que han sabut aprofitar el descontentament i, segons diuen veus expertes, encerten en les preguntes, però no en les respostes.

Els propers anys seran decisius: des del repte del canvi climàtic a la lluita per drets fonamentals que donàvem per fets. No només per nosaltres mateixos, que també, si no per les generacions futures, que ja ens marquen les seves preocupacions i que es resumeixen en “quin món ens deixareu”.

Tenim una responsabilitat clara i una obligació ètica de plantejar-nos què hem fet i, sobretot, què volem fer. Necessitam que la ciutadania disposi d’una informació veraç i que disposin de les eines necessàries per contrastar. Res de creure’ns de bones a primeres aquelles notícies que ens sonen bé o ens agraden. S’ha de reivindicar, una vegada més, l’esperit crític.

I l’empatia. Necessitam empatitzar per entendre, per aprendre dels altres. Per posar-nos en la seva pell i provar de veure a través dels seus ulls, de les seves experiències.

Però no tot és negatiu. També vull reivindicar aquelles persones que ens anem trobant pel camí, a les que aprenem a estimar pel que són i que ens acompanyen desinteressadament. O aquelles persones amb les quals fa molt de temps que transites per la vida, i que sempre són allà, física o emocionalment.

He començat negativament aquest article, però el vull acabar fent un cant a la vida i a l’amor. Perquè, no ens enganem, al final de tot és el que ens quedarà. Estimem, cuidem, empatitzem. Aquests són els meus desitjos per aquest 2020.

Patrícia Font. Diputada de Més per Menorca.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.