Estellés: 'A Mallorca vaig publicar un poema dedicat a María Consuelo Reyna'

Miquel Alberola: Senyor Estellés, acaba de passar un període molt dur, no?

Vicent Andrés Estellés: He passat una època molt amarga. Jo era una persona que tenia molta memòria, i he patit un lapsus que m’ha arribat a tal extrem que vaig oblidar per complet haver escrit mai cap llibre. Em parlaven de mi com a poeta i no en tenia ni puta idea. Em vaig oblidar de firmar. Ací a casa va venir el notari, perquè jo havia de delegar en la meua dona tot, i no em recordava de la meva firma. M’oblidí per complet de la meua persona. I sé que per l’hospital va passar molta gent a veure’m, molts amics i familiars, i no els recordava. No tenia noció d’haver-los vist mai.

MA: Psicològicament, deu haver estat un cop molt contundent...

VE: Duríssim. Ara vaig recomponent, a poc a poc, els meus records. Tal com vaja recordant-me’n, aniré contant-te.

MA: Què ha tingut? Una embòlia?

VE: Una pujada de tensió que m’ha tirat al cervell. Ho tinc catalogat com un infart de miocardi.

MA: Fa recuperació?

VE: Sí, d’ací uns dies me’n vaig al termalisme de Benicàssim. Allí es fa molta gimnàstica.

MA: Allí no va estar l’actor aquell... Mario Cabré?

VE: Mario Cabró! El fill de puta aquell, sí. A mi m’assistia una infermera que el va tenir a sa casa. Estava molt cregut de si mateix.

MA: Ho portava la professió.

VE: La professió de torero. De torero català.

MA: A banda de gimnàstica, fa versos?

VE: Ara em publicaran el volum número 10 de les obres completes, que tanca ja el cicle. I encara que són coses velles, majoritàriament, n’hi ha unes quantes de noves. I també publicaran, per fi, El Mural del País Valencià. El trau la conselleria de Cultura. Seran tres o quatre volums.

MA: Concretament, què havia passat amb El Mural?

VE: És una cosa molt misteriosa, inclús per a mi.

MA: És cert que Manuel Broseta va bloquejar l’edició?

VE: Broseta estava pel mig. La Caixa d’Estalvis de València havia de donar-me, en teoria, l’equivalent a un milió de pessetes. Una quantia insuficient per a la magnitud d’El Mural, que en valia tres o quatre, de milions. Però la Caixa només va donar-me 500.000 pessetes.

MA: I per què no va anar als tribunals?

VE: Perquè de judicis, com menys millor. Em van enganyar en certa manera. La Caixa es proposava publicar-ho, però volia intervenir en la qüestió idiomàtica: volia llevar totes les paraules que no foren valencianes. Això la Conselleria ho ha obviat. I m’han donat una beca de dos milions de pessetes, que se n’aniran en el reajustament del text, les col·laboracions, els comentaris que faran uns amics sobre l’obra. És un llibre del qual, pràcticament, no he rebut ni l’equivalent a què et diria... ni un llibret de falla. D’un llibret de falla, que jo n’he fet, he tret més.

MA: És cert que vostè els primers versos, els va fer per a un llibret de falla?

VE: Sí, la falla del carrer del Salvador, on vivia Xavier Casp. Va venir un dia un faller i m’ho va proposar i li vaig dir que sí. La falla era un monument al moniato.

MA: Quina edat tenia vostè, aproximadament?

VE: Quinze o setze anys. I ja feia versos en valencià. En ma casa no n’eren partidaris; fer versos en valencià era una cosa indecorosa i menor.

MA: Vostè, per la llengua, es va decantar espontàniament o com va anar?

VE: Espontàniament. Tenia un veí que va influir molt en mi. Un veí que no creia en Déu ni coses d’aquestes; tenia una biblioteca fabulosa. Jo abans de conèixer l’obra de Teodor Llorente, ja coneixia la de Carles Riba i la de Verdaguer. No m’agradava Riba; el trobava molt fred i impersonal. Ara, en canvi, m’encisa.

MA: La seva incorporació al periodisme va ser pura xamba, no és cert?

VE: Sí, un dia l’encarregat de les oficines on jo treballava em va enviar a portar una paquet de xocolata al director de Jornada. I jo vaig aprofitar per dir-li si em publicaria uns versos en el seu diari. Li’ls vaig ensenyar. Estaven dedicats a aquella actriu de teatre, ballarina, que li deien Mari Paz i estava molt bona. Tenia unes cuixes impressionants. I el tio ho va llegir i va dir que estaven molt bé, però que no publicaven versos. Ara: si li portava alguna altra cosa, m’ho publicava i, a més, m’ho pagava. L’endemà mateix vaig tornar al diari i vaig portar un article sobre el novel·lista noruec Knut Hamsum. I me’l va publicar. A partir d’aquell moment vaig entrar a l’escola de periodisme, sense tenir el batxillerat.

MA: I com va passar a dedicar-s’hi d’una manera més professional?

VE: Allí mateix em van oferir la possibilitat de fer de periodista. I com que no tenia experiència, van escriure al delegat nacional de premsa, explicant-li que jo prometia molt però que per falta de mitjans no podia estudiar. I l’any 1943 vaig entrar a l’escola de periodisme. Vaig fer les pràctiques, sense cobrar, al diari Levante, i l’any 1949 vaig passar a Las Provincias, que era l’aspiració de ma mare. Ma mare sempre deia: sigues redactor de Las Provincias, és l’únic diari que té prestigi. No sabia ma mare el final que tindria jo en aquell diari.

MA: En aquell moment el director era Martí Domínguez.

VE: Sí, ell es portà amb mi com un cavaller. Va ser el meu padrí de boda.

MA: En canvi, amb José Ombuena, l’altre director, no li va anar tan bé. És veritat que l’obligava diàriament a posar en vers un tema d’actualitat?

VE: Sí, Ombuena, que és un gran això que tots sabem. Com tenia tanta fama de castellanista volia congraciar-se amb el públic introduint una secció fixa en català. La secció es deia “Bon dia” i firmava amb el pseudònim de Roc.

MA: No ha pensat mai a reeditar-ho?

VE: No, no, és una obra de la qual no vull saber res. A pesar de tot, en aquella secció, li vaig clavar uns quants gols. Hi va haver elogis de Catalunya que ell no hauria tolerat mai. Ombuena em perseguia de tal manera amb el “Bon dia” que, estant jo ingressat un dia en una clínica, enviava un redactor perquè jo li dictara. La meua relació amb Ombuena era molt tensa, professionalment i ideològicament.

MA: Ombuena és el Suetoni dels seus versos?

VE: Sí, el vaig treure en un llibre. Ho sabien tots, menys ell, que Suetoni era Ombuena. I ell callava i no deia res.

MA: I amb Maria Consuelo Reyna?Quina relació hi tenia?

VE: Vaig arribar a l’extrem de dedicar-li una poesia que vaig publicar a Mallorca. Era, també, una relació molt tensa. Molt desagradable.

MA: A Las Provincias van aprofitar la concessió del Premi de les Lletres Catalanes per a tirar-lo al carrer?

VE: Va coincidir. Un amic em va dir que estava parlant amb la Chelito, en el moment que va entrar un redactor amb el teletip de les meues declaracions, i ella va dir “Estellés se la ha jugado por decir esto en Barcelona”. Alguna cosa vaig dir que no li va agradar. I un més després em va despatxar. Van publicar una notícia que donava a entendre que no em tiraven, sinó que la Seguretat Social em declarava inútil i jo demanava la baixa. I això és fals. I no vaig tenir cap avís més. Sense més explicacions. No van fer ni com feia Franco, que enviava un motorista a dir-li a Fraga que estava cessat.

En l’operació estaven implicats els redactors en cap del diari. Jo he eixit molt barat al diari: em van despatxar sense donar-me una pesseta. I en ma casa l’únic jornal que entrava era el del diari.

MA: El periodisme, a banda d’aquestes penalitats, li deu haver aportat alguna satisfacció, no?

VE: Sí, vaig viatjar molt. Vaig anar a Alemanya, amb els floristes, però el diari no em donava ni una puta pesseta. Tots els viatges que he fet els han pagat els floristes, el coeters, etcètera. El diari em donava permís sempre que portara uns quants reportatges.

MA: Els coeters li van pagar el viatge a Canes?

VE: Sí, d’allí vaig anar a Menton i vaig assaltar la casa de Blasco Ibáñez. Va ser el primer castell que es combinava amb música.

MA: Comentem això de Blasco.

VE: Jo no tenia ni puta idea de francès i vaig agarrar un taxi a Canes i li vaig dir al taxista: “Monsieur, Menton, Blasco Ibáñez, un novel·lista molt important”. I ell va dir: “Ah, Visente Blacó Ibagnés!”. I m’hi va portar. Arribem a Menton i para en una avinguda. I diu: “Regardez Visente Blascó Ibagnés!”. I, efectivament,era una avinguda que es deia Vicente Blasco Ibáñez, però no sa casa. I fent voltes per Menton vaig veure un edifici i dic: Fontana Rosa! Vaig tocar el timbre i no n’eixia ningú. I una dona em va dir que Sigfrido Blasco Ibáñez, el fill, estava a Niça i no tornaria. I vaig botar la paret de l’hort. I hi havia tal capa de porqueria, que vaig caure i no em vaig fer gens de mal. I tenia ganes d’orinar, em vaig treure la fava, i mentre orinava vaig veure l’estàtua de Víctor Hugo, la de Balzac, la de Shakespeare, el recó on es van fotografiar Blasco i Rodolfo Valentino...