El cas de les pedreres de Can Rosselló i Garrigueta Rassa de Son Anglada, (mal) dites d’Establiments, es remunta a les primeres batalles de les associacions de veïns, probablement preconstitucionals. Sebastià Serra ens en feia un resum ja fa anys:
“Des dels anys 80 tenc record de l’impacte de la pedrera... és impressionant l’impacte que es veu de [s’Arenal fins a sa Cabaneta i més enllà]. Es feren les primeres denúncies i els tribunals sentenciaren de manera clara respecte de la manca de llicència... Des de 1991, any en què vaig entrar de regidor a l’Ajuntament de Palma, en moltes ocasions he plantejat el greu problema que significa per al medi ambient, per als veïns i les terres que envolten les pedreres... L’Ajuntament, quan hi ha hagut denúncies de grups polítics, com de veïnats, com de grups ecologistes, ha anat allargant el tema... des de les primeres legislatures democràtiques fins a l’actualitat”
Això era en un reportatge de l’Ultima Hora del 16 de febrer del 2002, on s’anunciava una sèrie d’articles per a denunciar les agressions del medi ambient amb l’ambiciós títol ‘Salvem Mallorca’ (per on s’han perdut?) i continuava: “Abunden els exemples on es prioritza el benefici propi al respecte a l’entorn i els volem mostrar per a què no es repeteixin... Les pedreres ocupen part d’un ANEI (Àrea natural d’especial interès, protegida per la llei d’Espais Naturals... La desfiguració del paisatge és [absoluta]... a més no tenen permís [d’explotació] i per tant la seva activitat és il·legal. Segons assegura el portaveu del GOB almenys hi ha dues sentències (1983 i 1988) en les quals s’ordena precintar les pedreres per carència de permís d’activitat. En el cas de la Garrigueta Rassa ni tan sols ha presentat l’obligatori pla de restauració que precedeix a la sol·licitud de llicència municipal”.
Dos anys després la cosa encara empitjora fins a l’esperpent: apareix Rodrigo de Santos, el convicte apadrinat per Jaume Matas i na Cirer, que aleshores era tinent de batle d’Urbanisme: “Una explosió causa danys greus a una casa propera... De Santos ha defensat la legalitat de la pedrera, a pesar de no tenir llicència, ja que segons ell se está tramitando... nuestro compromiso es el cierre una vez se haya culminado la fase 1 del plan de restauración. (Diario de Mallorca, 27 de març de 2004).
Tot era mentida, però pareix esser que les pedreres es tancaren poc després, ara sense fer renou, no n’he trobat la notícia del còctel de comiat. La maquinària, trastos i el paisatge de Mad Max quedava tal qual, de restauració ni piu. A la pròxima campanya electoral Jaume Matas va prometre un altre parc temàtic impressionant, de no sé què, si el tornàvem a votar per a què ens robàs el que ens quedava, però l’escàndol estava a punt d’esclatar. D’altra banda se suposava que la restauració era obligació de les empreses explotadores i no de l’Administració. Els explotadors s’han enriquit robant, capolant i venent il·legalment una muntanya, no són bromes. Idò no els basta: tornen. Com si fóssim tan amnèsics com amb la guerra de Franco, ara amb l’excusa beneita de què, ara sí, restauraran el paisatge, es vol reobrir l’explotació. 170.000 metres cúbics més, diuen que necessiten treure per a restaurar.
A part caldria aclarir que ens han tornat a entabanar pervertint el llenguatge: restaurar un puig capolat és una entelèquia, en el millor dels casos parlaríem de reconvertir la destrossa en un lloc més agradable, si hi hagués algun explotador disposat a complir ses obligacions.
Els veïns ja no poden pus, amb motius més que sobrats no es fien de ningú i no en volen saber res més. A la manifestació de dissabte passat ho varen deixar més que clar a les pancartes: ‘La Natura ja es recupera tota sola’, ‘Deixeu la Muntanya en pau’. Francament, me va sorprendre tanta clarividència i síntesi. Per cert, la pròxima manifestació serà diumenge 17, a les 10, a la creu (entrada) de Son Rapinya.
Però pensant més en els ciutadans en general, en l’ús, i abús, que tanmateix ja feim de la Natura, país i medi ambient que ens queda, moltes pedreres abandonades podrien tenir un ús social i recreatiu que podrien descarregar les àrees recreatives de prop de Lluc i encara ens estalviaríem hores i centenars de quilòmetres de cotxe. Moltes pedreres tenen una estètica singular no gens menyspreable. Un cas prodigiós de reconversió són les pedreres de s’Hostal de Ciutadella, ara un centre cultural i d’interès turístic.
Les pedreres de Son Anglada no han de menester que les llevin més terra sinó que n’hi duguin, basta que hi tornin una mínima part de la que li han robat. La Natura, efectivament, es regenera tota sola, però amb un mínim de terra fa molta més via que si quasi tot és roca pelada. A més caldria desballestar les estructures perilloses, tot i què algunes es podrien reconvertir en talaies, decoració o jocs d’aventura. Els tècnics que diguin quines zones s’han d’excloure de les visites... netejar de trastos, enderrocs i ferros perillosos, posar les típiques torradores i poca cosa més. Per això no calen concursos d’idees de repartir milions, si de cas pot esser en una fase posterior. Si la propietat continua pegant coces se li expropia. Passa d’hora de llevar privilegis als explotadors.
Malauradament amb això darrer pareix que ja no podem comptar amb els de Podemos, especialment amb n’Illanes, que ja s’han felipegonzalitzat. Els ha bastat poc, representaven les essències del 15M, havien d’assaltar el cel, canviar el règim del 78 i... han fet els ous en terra.
