Aquest diumenge, l’Ajuntament de Llucmajor es posa al capdavant de la convocatòria d’homenatge a un rei que dóna nom a una fundació, els estatuts de la qual contemplen la defensa de la llengua mallorquina i, de passada, la llengua balear – com quedam? -, davant de l’agressió de les hordes pancatalanistes comanades per Pere IV.

Jaume III i Pere IV eren cunyats i, alhora, oncle i nebot. Pere era fill d’Alfons IV, fill de Jaume II, fill de Pere III, fill de Jaume I. Per la seva banda, Jaume era fill de Ferran, fill de Jaume II. Ambdós són, per tant, descendents directes del Conqueridor i, sobra dir-ho, tan català era un com l’altre. I com els seus avantpassats reials, tots dos es passaren la vida barallant-se com a moixes pel domini del territori. Que Jaume I redactàs fins a sis testaments diferents, cosa que donava peu a interpretacions contraposades o que Alfons, el major dels seus tres fills, morís prematurament, no va fer altra cosa que complicar la situació fins al punt que diversos papes hagueren d’intervenir per tal d’arbitrar propostes de solució als conflictes desfermats.

Pel que fa al personatge reivindicat, què podem dir? Alguns historiadors el qualifiquen de bona persona. No ho puc saber. Però la seva afició a implicar-se en guerres sense cap expectativa d’èxit el retraten com a un perfecte irresponsable. Es va enfrontar i va perdre davant francesos, italians i marroquins. Va dilapidar tota la riquesa que va tocar en aventures esbojarrades. Per afegitó, encunyava moneda barcelonina a Perpinyà sense autorització amb la mateixa impunitat que encunyava, també sense autorització, moneda francesa. En la meva modesta opinió, Jaume III devia ser un autèntic pirata.

Quant a la Batalla de Llucmajor, els experts ens diuen que les tropes de Pere IV eren, en bona part, mallorquins comanats per Gilabert de Centelles, mentre que les tropes de Jaume III eren italians a les ordres de Luciano di Grimaldi. Quan el reduït exèrcit italià de Jaume III desembarcà a Pollença, cap mallorquí li va fer costat. A més, la destrucció innecessària que provocà Jaume III a Alcúdia i a Muro no parla massa bé d’un monarca que, suposadament, havia de defensar els mallorquins davant un adversari també suposadament extern. Sorprèn amb quina facilitat alguns dels nostres conciutadans es deixen enlluernar per fantasies sense gaire base historiogràfica.

Pocs motius, per tant, per mitificar una figura problemàtica. Però no oblidem que Jaume III, per als que odien tot allò que faci olor de Catalunya, no és altra cosa que una excusa per atiar el caliu de l’enfrontament. Si realment volen reivindicar els parlars mallorquí, menorquí o eivissenc, quina necessitat tenen de contraposar-los al català? Quina necessitat tenen de fomentar l’odi contra els qui, segons ells mateixos, són compatriotes d’una altra regió d’Espanya? Quina necessitat hi ha de declarar una guerra innecessària contra aquells que, en el pitjor dels casos, no serien sinó parents més o menys propers? Uns parents, per cert, que, com nosaltres mateixos, hem patit tots els abusos que els castellans ens han infringit al llarg dels temps. Que no veuen que un pretès enfrontament entre mallorquins i catalans no fa altra cosa que afeblir-nos mútuament i donar ales als qui, veritablement, ens suquen economia i ànima sense cap escrúpol?

Idò no, no ho veuen. I no ho veuen perquè la realitat és que aquests suposats defensors de “lo nostro” no són altra cosa que col·laboracionistes espanyols amb interessos inconfessables de sembrar odi on no n’hi ha. Hereus d’Olivares, de Millán Astray o del dictador menudet d’El Ferrol que tot just acaben de treure a passejar.

La intenció de sembrar confusió sovint governa les manifestacions públiques de les entitats que fan de la ignorància la seva ideologia: Diuen defensar una llengua pròpia però tots escriuen en castellà. Diuen reclamar la figura de Jaume III com el darrer monarca del regne privatiu de Mallorca, un rei – diuen – que va morir en defensa de la seva llengua i la seva cultura. Reclamen Jaume III com a símbol d’una suposada tradició, llengua, cultura i institucions pròpies davant una, igualment suposada, corona d’Aragó arxienemiga dels mallorquins. Tot plegat, una mescla d’ignorància històrica i intencionada voluntat de manipulació. En realitat, la Batalla de Llucmajor no va ser sinó una més de les continuades disputes entre els descendents de Jaume I, per raons que res tenen a veure ni amb la cultura ni amb la llengua.

Per reafirmar-se en les pròpies conviccions, no cal odiar aquells que no les comparteixen. Per manifestar amor al propi poble, no cal odiar el poble veí. Que no els sorprengui que cap persona amb la mínima capacitat d’anàlisi i de crítica els vagi a riure les gràcies.