La setmana que ve, dia 1, farà deu anys que Baltasar Porcel va traspassar. Per això, el dBalears va publicar un gran reportatge, ple de reminiscències, notícies i articles d’opinió, el dia posterior a la seva mort i durant tot aquell mes de juliol. Un any i mig abans, degué ser a final de 2006 o a primers de 2007, Pere Antoni Pons va publicar al suplement L’Espira, del dBalears, la que segurament va ser una de les darreres entrevistes que va concedir l’escriptor d’Andratx. En els textos de presentació del qüestionari, Pons va qualificar de genial Porcel, «... com ho són certs autors que sembla que escriuen amb els peus clavats al principi del temps i amb els ulls fixats en el més viu i el més bategant de la modernitat.» En aquella entrevista, tot just després de superar la primera crisi produïda per un limfoma que finalment el mataria, Baltasar Porcel va dir que llegia uns assaigs d’Isaiah Berlin sobre la ideologia conservadora de final del segle XVIII i començament del segle XIX. També va dir que la seva greu malaltia li havia produït molta de tristor «... que també és por.»

El gran reportatge que dia dos de juliol de 2009 va publicar el dBalears, va incloure una crònica de la periodista Francesca Marí. Hi deia que Porcel va saber compaginar amb delicada les arrels andritxoles amb altres horitzons de la literatura universal. «Enguany mateix, el Govern Balear nomenà Baltasar Porcel l’escriptor de l’any», afegí la periodista per a qui Porcel ha estat un dels escriptors catalans amb més projecció internacional. La crònica també va fer un repàs de la seva producció literària, quatre obres teatrals, dues antologies, nou llibres de contes, setze novel·les, deu assajos i tretze reculls d’entrevistes que va completar el seu vessant periodístic, perquè va ser articulista, i reporter, d’El Correu Catalán, Destino, Diario de Barcelona, Papeles de Son Armadans, Raixa, Serra d’Or, Diari de Balears, Última Hora i La Vanguardia, on hi va publicar el seu darrer article dia 21 de juny, just deu dies abans de morir.

Tal com hem dit, dia dos de juliol i durant tot aquell mes, varen ser molts els escriptors que varen retre homenatge a Porcel des de les pàgines del dBalears. Sebastià Bennàsar, va destacar sobretot la faceta d’articulista, en concret més de vint anys amb una columna a La Vanguardia. Va escriure Bennàsar que la seva columna era la més llegida de la premsa catalana i que des d’aquesta tribuna, Porcel va oferia una prosa assagística de gran nivell. Els seus textos mai no deixaven indiferent ningú. Segons ell, Porcel va ser un gran entrevistador i reporter; dominava l’ofici amb rigor i convicció, «... perquè de les columnes de Porcel sempre es podia aprendre qualque cosa.»

Aquell dos de juliol varen ser moltes les persones que opinaren sobre el personatge. No és viable fer-ne un resum. Josep Maria Llauradó, Miquel Bezares, Ponç Pons, Carod-Rovira, Rafel Crespí, Josep Maria Castellet, Bartomeu Fiol, Antònia Vicens, Josep Maria Espinàs, Xavier Folch, Sebastià Alzamora, Guillem Frontera, Bernat Joan... Polítics de diversa índole; tothom va voler dir-hi la seva. Pere Antoni Pons també va escriure un article. Hi posava que la primera vegada que va veure Porcel va ser durant una conferència que l’andritxol va impartir a la Casa Museu Llorenç Villalonga. Segons va dir Pons «Porcel ha creat alguna cosa més que una gran obra literària: ha expressat i ha refet el món, ha fet més viva la vida. En les seves pàgines, hi conviuen els alens antics d’Homer, els fulgors plàstics de Shakespeare, les vastes maniobres del món de Balzac.» I hi va afegir: «Baltasar Porcel és mort, però ha tengut una vida plena i excitant, plena d’aventures, d’esforços, de triomfs majúsculs: una vida d’Ulisses contada per Dumas.»

Melcior Comes també va participar en aquella necrològica. Va escriure sobre les característiques de Porcel, «Una actitud de perseverança infinita, una laboriositat indoblegable, l’esperit aventurer i erràtic, una tossuderia carregada d’humor i una preponderància del sentit familiar, encara que en Porcel no hi ha ni l’aprensió ni el desassossec continu...» Comes, dies després hi va tornar amb un altre article. Va dir que Porcel era una actitud, «I les actituds no moren. Els homes passen —com deia Píndar en un versos que l’entusiasmaven—, però els dies són immortals. I això ens llega amb les seves obres, hores absortes, dies sencers, immortals perquè estaran sempre farcits de la seva literatura punyent i transformadora.» L’any 2000 Porcel va publicar El cor del senglar, segons Comes «... una obra que va fer més per nosaltres que totes les universitats.»

Un altre escriptor que també va opinar, Climent Picornell: «No faré un memento amb dosi mortuòria epidemiològica, encara que, particularment, m’interessà com encarà i contà Baltasar Porcel —un home optimista per damunt de tot— la brega amb la malaltia i la recaiguda d’aquesta primavera. Ho acceptà amb un to vitalista, com era ell.» En aquell article, Picornell deia que havia llegit bona part de l’obra de Porcel, i cada dia la seva columna del diari La Vanguardia. L’any 1968, Picornell va llegir Viatge a les Illes menors, un llibre que, segons ell, és ple de poesia, de realitat, de descripcions magistrals dels tons del paisatge, de fets arreplegats per Eivissa, Formentera, Menorca, Cabrera i sa Dragonera.