Per no anar més enfora, del camí dels Reis tirant cap a la Vileta fins al proper cap de cantó (c. Son Llull) podem comptar unes set espècies diferents d’arbres fent carrer. A això n’hi ha que li diuen ‘un jardí botànic’, sense deixar clar si és per admiració o sornegueria mallorquina. Altres hauran pensat que, amb tantes espècies, allò ha d’esser com un bosquet tropical... t’ho penses! Ni tan sols és una alineació digna, sinó més bé un altre solàrium propi de ciutat desèrtica. Les espècies aquestes, a part d’hàbit prou diferent, són gairebé exemplars únics, aleshores no sabem si es tracta d’un camp experimental d’I+D+I, o són simples supervivents de diversos naufragis. Més curiós és que, essent tan pocs exemplars, i mal escampats, encara endevinin el fanal. Només faltaria que els contraris també veiessin que no tenim punteria. El problema és que, si amb el fanal hem topat, a part d’altres manats de fils, per acabar-ho arreglar hi afuaran l’escamot de les moto-serres.

Si giram cap al carrer Son Llull el paisatge canvia amb tres espècies més ─més ‘jardí botànic’─. Aquests altres arbres almanco fan filera verda i flors ben garrides, de moment, però no és clar que siguin espècies a prova de carrers. Una és la cèlebre paulònia, de la que fa uns anys n’hi havia publicitat encoberta, com a productor de fusta; si de cas seria regant a manta, als carrers on el regar dura poc, que són quasi tots, no van gaire bé, com en el cas present, que ja tenen branques mortes. Aquí es quan apareix l’espavilat de la pel·lícula, si no havia sortit abans, que pot esser del gremi, de fora, cunyat, que l’arbre li tapa la finestra o simplement torracollons. És igual, la sentència és recurrent: “l’arbre necessita poda”. Ja han begut oli. Si a més a més aquests arbres són dels que fan massa arrels, o fulles, és qüestió de temps que tornin a enviar l’escamot de les moto-serres.

I és clar, els apallissadors d’arbres, com el fosser: no volen mal a ningú, però per a ells salut i feina. Tampoc no tenen la culpa ─posaria messions que no la voldrà ningú─ que siguin tantes espècies diferents, suposant que fos cert que per apallissar un arbre has de saber de qui es tracta. L’apallissat dels arbres és una síndrome psico-social que va per barris, famílies, estrat cultural, compromís amb la natura... Volem un embalum verd que doni unitat als edificis, però que no s’atreveixi a molestar, i manco per aparcar. No han d’embrutar les voravies ni esser massa alts, ni baixos, ni amples (només faltaria que caigués una branca). D’ombra en volem, o no, això no se sap de què depèn, supòs que de la temperatura i de com vagis d’estressat; però és clar: un s’aixeca de dormir i el veí ve de córrer, a un li agrada despertar-se amb els aucells i l’altra els mataria perquè li concaguen el cotxe, i ara aferrau-vos: tothom vota. Els polítics, per continuar exercint com a tals, no es poden exposar a perdre vots per un nyarro d’arbre que ben segur ja va rebre una pallissa fa cinc anys i fa més pena que mirera, i doncs que vos pareix que farà el regidor d’obres públiques? endevina... tornarà enviar l’escamot de les moto-serres.

Un poc més amunt, al carrer Toledo (pels “héroes del Alcázar”?), tornen a esser altres quatre espècies diferents, però en aquest cas és més comprensible (la típica confusió entre robínia i sòfora). Al carrer Maribel (el de l’escola) hi havia una alineació excel·lent que feia un dels pocs carrers arbrats pintorescos, però en comptes de corregir-los per a què fessin conjunt, com a França, ara és un altre monstruari de pallisses a la carta, segons qui remuga sigui del gremi, de fora, cunyat, que l’arbre li tapa la finestra, torracollons, i segons la capacitat d’emprenyar que tengui. El resultat final és un escampat de nyarros: un de sencer, un mutilat d’una banda, un de l’altra, un coronat, un altre pal pelat o directament talat de baix. Es tractava de mèlies, que almanco són arbres que els veterans haurien de conèixer, idò s’estan substituint per aurons de Montpeller, que vol dir que és una espècie de latitud més nòrdica i a Mallorca no sabem que s’arribin a fer grossos: deu esser un altre experiment d’I+D+I, aleshores caldrà fer cursets de formació per a l’escamot de les moto-serres.

Per si a aquestes altures algú encara dubta, efectivament: res d’això té a veure amb la biologia, fisiologia o altres necessitats per a què qualsevol arbre es pugui desenvolupar com cal. En aquesta síndrome el darrer mot del credo és, precisament, l’arbre. Qualsevol conflicte amb qualsevol cosa (real o suposada) serà resolta en contra de l’arbre. Un darrer exemple, com diuen en les pel·lícules, basat en fets reals: una alzina que fa 50 anys que no s’ha mogut d’allà on era, li fiquen un fanal ben davall... és qüestió de temps que passi per allà l’espavilat aquell i es queixi, ara amb raó, que no hi veu bé... ja pots suposar com acabarà la pel·lícula aquesta: amb la intervenció de l’escamot de les moto-serres, i no serà pas per serrar el fanal.

Ja m’ho deia la tia Perica: “Això és com un querer y no poder”.