És ben ver que en el decurs dels anys franquistes s’hi produïren relacions socials peculiars, segurament per mor de la convivència forçada entre uns i altres, de caràcter professional o de qualsevol altra casta. És el cas del misser i escriptor Maurici Serrahima. Conta en un dels seus dietaris, titulats Del passat quan era present, que el mes de gener de 1964, en Josep Pedreira el va convidar a un sopar organitzat en un restaurant de Barcelona. Serrahima s’hi va presentar perquè sabia que a l’encontre hi trobaria Florentino Pérez Embid, Fèlix Millet, Josep Teixidor, Miquel Siguan, Albert Manent i l’historiador Josep Benet, entre altres. És a dir, gent de l’Opus Dei, catalanistes de dretes i representants de la futura esquerra legal.

Serrahima havia conegut Pérez Embid a Madrid, el mes de febrer de 1952, durant una visita que va fer al seu despatx del ministeri —Pérez Embid era director general d’Informació. Els va presentar Miquel Siguan. El dia anterior, Serrahima havia estat convidat a l’Escorial per en Rafael Calvo Serer, a qui ja coneixia l’historiador Vicens Vives. Pérez Embid era un historiador andalús i escriptor, un dels intel·lectuals franquistes amb més prestigi durant l’època. Aquella primera entrevista va durar una hora i va continuar després, de part de vespre, en un cafè on varen parlar llarga estona.

Conta Serrahima que va ser franc en tot moment, que va xerrar sense embuts. Escriu: «Pérez Embid ho esperava perquè m’havia volgut conèixer com a catalanista —que ell sabia que jo ho era.» Varen parlar de la guerra civil i varen provocar la incomoditat de Siguan —era amic de Pérez Embid—; Serrahima va enflocar al funcionari franquista que les causes de la guerra no havien estat ni la religió ni l’anticomunisme, sinó la defensa dels terratinents, els interessos de la casta militar i la voluntat de destruir l’Estatut de Catalunya. Pérez Embid ni es va immutar; va callar una estona i va respondre: «Tal vez tenga usted razón. Recuerdo muy bien que en Julio de 1936, cuando la gente se iba incorporando al alzamiento, el Estatuto catalán era uno de los motivos de disconformidad que les inducían a ello.»

Després, Serrahima escriu que va veure Pérez Embid en altres ocasions; un dia a can Vicens Vives i en una altra ocasió a Sevilla. L’intel·lectual andalús s’interessava molt per l’obra de Verdaguer i pels afers estrafolaris que l’envoltaren. A les primeries dels anys cinquanta, Serrahima diu que Pérez Embid i Rafael Calvo Serer el tractaven molt bé i que fins i tot va arribar a sospitar que el festejaven amb la intenció d’afiliar-lo a l’Opus Dei —Serrahima era catòlic practicant. Escriu el misser català: «Més tard, quan es preparava el canvi ministerial que va produir la pujada de l’Opus al govern i no se sabia encara si els que pujarien serien els del grup d’Ullastres —els tècnics—, en Calvo Serer va venir expressament de Madrid a veure’m i a preguntar-me si, en cas de poder fer un ministeri renovador, podia comptar amb un sector important del catalanisme. Jo li vaig respondre que no ho veia viable, però que podia anar a parlar amb Porcioles, Valls Taberner i Fèlix Millet.» Serrahima qualifica aquests tres personatges com a catalanistes de dreta, més o manco addictes al règim.

Tornant al sopar de l’any 1964 a Barcelona, Serrahima escriu que quan Pérez Embid era director general d’Informació, va intentar facilitar la publicació d’edicions en català i va demostrar una certa comprensió: «Ara és apartat de la política activa —per monàrquic i per les idees que defensa enfront del pragmatisme capitalista de l’actual equip ministerial de l’Opus Dei, i fins sembla que Alonso Vega, ministre de Governació, el té per suspecte, tot i que també és de l’Opus, com ell. Ara es dedica a fer de director de l’editorial Rialp, en la qual ha entrat a treballar Pedreira i d’aquí ve l’oferiment del sopar.»

Segons el misser barceloní, Pérez Embid feia pocs mesos —convé recordar que som a l’any 1964— que havia dit a Fèlix Millet: «Yo soy andaluz y, por lo tanto, soy colonizado hace siglos, y sólo puedo sentir unas reacciones que no pueden llegar a tomar forma; ustedes, que no están colonizados todavía, es natural que reaccionen de un modo explícito.»

Durant el sopar els assistents varen criticar la represa de la repressió que, amb motiu de la celebració dels 25 Años de Paz, havien patit Omnium, IEC, Serra d’Or... Arribats a aquest punt, Pérez Embid, va dir que fins i tot dins els més alts estaments del règim hi havia gent que trobaven que la censura era contraproduent, perquè consideraren, ja aleshores, que la batalla política contra el catalanisme estava perduda. Escriu Serrahima: «Pérez Embid era dels no catalans que varen sentir per a nosaltres un màgic respecte: el respecte que se sent davant un fet real.»

En un moment d’aquell sopar de Barcelona, afirma l’historiador andalús i franquista: «Esta vez, Serrahima, no tendrá que esperar tanto. Cuando digo esto, comprenderán que, en un momento en que peligra todo el sistema, en que puede caer todo aquello que defiende las posiciones que aguantarán al gobierno y a la burguesia que lo sostiene, y a parte de la evidente justícia que ustedes defienden, me indigna al ver que los que mandan se entretengan en prohibir que se hable el catalán, olvidando los problemas esenciales que tienen planteados.»

Segons Serrahima, quan Pérez Embid deia aquestes paraules era sincer. La caiguda del règim que havia d’arribar i que ell preveia propera, li semblava un desastre; però, alhora, considerava absurd i contraproduent, mantenir un anticatalanisme primari. Ell va saber preveure que per evitar l’ambició separatista dels catalans, Castella havia de renunciar a l’assimilació i a la uniformitat peninsular. Diu Serrahima: «És evident que Pérez Embid ha superat aquest prejudici. I ja és alguna cosa!»