algo de nubes
  • Màx: 20.27°
  • Mín: 13.74°
15°

«Jo no esperava gran cosa de la democràcia»

L’any 1987, Lluís Maria Xirinacs ja havia deixat anar la feina de polític i es dedicava exclusivament a la tasca d’activista social. Dia 13 d’abril d’aquest mateix any, la revista El Temps va publicar una extensa entrevista que li va fer l’escriptor Sergi Pàmies, fill de la també escriptora Teresa Pàmies i del conegut militant del PSUC, Gregorio López Raimundo. Avui, gairebé trenta-dos anys després, recuperam aquell reportatge per als lectors del dBalears.

Sergi Pàmies: Fa deu anys que Lluís Maria Xirinacs ja no està davant la presó Model. Volem saber què se n’ha fet de la seva vida d’aleshores ençà i per què va abandonar l’activitat política.

Lluís Maria Xirinacs: De fet, la gent m’ha conegut molt intensament perquè, en uns moments determinats de la nostra història, vaig actuar d’una manera que va impactar l’opinió pública. La gent oblida que aleshores tenia quaranta-cinc anys i en feia molts que voltava pel món sense fer soroll.

Pàmies: I per què va començar a fer soroll?

Xirinacs: No per necessitat, sinó perquè allò que duia entre mans va obligar-me a fer-ne. Era una conseqüència, però mai no m’he sentit un professional de la política. Vaig anar a parar a senador quasi per una empenta. El primer sorprès vaig ser jo mateix. Feia cinc anys que portava una activitat de tipus reivindicatiu. Era una cosa espontània, que no estava prevista per durar definitivament, sinó que intentava aprofitar totes les oportunitats. Aquesta activitat social de base va produir un efecte estranyíssim perquè era quasi l’única persona que havia fet lluita forta, que estava en plena publicitat en els últims temps de la dictadura. Pel mètode no violent o pel que sigui, jo no amagava res. En canvi, la majoria dels altres polítics estaven a la clandestinitat. Ja a la presó, vaig fer molt soroll, i després, al carrer, vaig fer campanya electoral sense quasi buscar-la.

Pàmies: I, a més, no li va costar ni un ral...

Xirinicas: Va ser regalada i, quan va començar la campanya oficial, jo ja l’havia acabada pràcticament. En canvi, els altres varen haver d’explicar què havien fet, perquè ningú no ho sabia. Jo era una espècie de punt obligat dels 'Tour Operators'. Tothom passava pel carrer d’Entença per veure quina cosa rara hi havia. Era com la Sagrada Família... exagerant-ho.

Pàmies: Durant els dos anys que va passar davant la presó Model, molta gent tenia la sensació que estava tornant boig. Fins a quin punt era cert?

Xirinacs: Quan una cosa és nova, la gent diu que és una bogeria. És una tendència molt clara. Te’n poso un exemple que no va passar al carrer d’Estença, sinó al Senat. Un dels primers dies, jo havia repartit un projecte d’amnistia perquè semblava que tothom se n’havia oblidat; com que ningú no em feia cas, em vaig posar dret. Vaig trigar tres mesos a seure. Aquell mateix dia, per una irregularitat o no sé què, tot el PSOE va sortir de la sala. Això és comú en els parlaments i, com que és una cosa acceptada, doncs tothom ho entén. En canvi, la meva actitud era considerada una bogeria: vaig sortir a la primera plana de l’ABC, una foto molt maca amb una noteta que deia que jo era boig. Em van fer una publicitat gratuïta preciosa. Amb l’estada davant de la Model va passar el mateix, perquè era una cosa rara. És clar que una persona que no té diners, que no té banca, que no té exèrcits, ni governs, per defensar una cosa s’ha de valer del que pot. El Pujol comentava que la gent deia que el Xirinacs era un boig, però que era espavilat...

Pàmies: Per què?

Xirinacs: Doncs deia que ell estava en un despatx que s’han de pujar les escales, mentre que jo no en tenia. Deia que ell tenia portes, en canvi, jo, no. Que ell tenia secretàries que frenaven i seleccionaven el personal, mentre que jo veia i parlava amb tothom. Que el seu despatx tenia una superfície concreta, mentre que el meu era molt més gran. Que no pagava impostos. Això, ho deia el Pujol. Era una cosa que potser es pot jutjar de bogeria, però tenia gràcia i va fer la seva feina. Quan una persona no té més recursos, ha de buscar els de la imaginació.

Pàmies: I es va cremar molt?

Xirinacs: Evidentment. Per moltes raons. La més important era que la policia et castigava molt i suportar-los era una heroïcitat. Després, també venien els ultradretans, i t’exposaves que et tiressin un tret, o que et petessin una cama, o qualsevol cosa. També s’hi apropava tota classe de gent: borratxos, putes, espies de la policia per veure què s’hi deia... i tu estaves allà, indefens contra tot això. Després, era un carrer que era la sortida de tots els camions cap a tota la resta de l’estat, i hi havia un soroll terrible, terrible, terrible. Dotze hores diàries de desgast, però era inevitable.

Pàmies: I, en entrar en la política professional, via Senat, devia notar-ho, no?

Xirinacs: Jo venia de la presó, que potser era encara més avall. Vaig passar pel peu pla i, finalment, vaig pujar a les altures. Com el Tenorio, que baixava a les tavernes i pujava als palaus... És xocant. No és al primer polític que li passa.

Pàmies: Sí, però n’hi ha que els agrada i d’altres —i em sembla que és el seu cas— que no acaben d’adaptar-s’hi...

Xirinacs: De fet, jo no esperava gran cosa de la democràcia. Tenia amics francesos que ja m’havien avisat de no fer-me massa il·lusions. Jo, l’esperança, la vaig tenir durant la transició. Més que esperança era un sentit de responsabilitat. Sempre que hi ha transicions, tot és possible perquè es descongela un sistema i encara no s’ha fet l’altre. És un moment de gran flexibilitat, i és l’hora d’avançar els peons. Jo ho vaig fer amb totes les meves forces i, en canvi, d’altres frenaven tot el que podien, tot i ser d’esquerres. Hi havia un polític votadíssim que volia començar per la Mancomunitat de Prat de la Riba; ni Estatut, ni res, i es deia d’esquerres. Jo, a l’inversa: volia forçar tot el possible i, després, si de cas, anar cedint.

Però a les altures, em vaig quedar sol. Crec que vam perdre una oportunitat claríssima. Els militars estaven —em perdó— acollonits, espantats. Jo em sento una mica responsable d’haver evitat —no sé si equivocadament— el que Alfonsín ha fet a l’Argentina, que és una repassada judicial als militars. Demanant l’amnistia —i jo la demanava— tot això es tapava. I aquesta prudència —o conservadorisme— va produir una conseqüència fatal: el consens es va fer entre feixistes i demòcrates.

Pàmies: Entre violadors i violats...

Xirinacs: Sí, contra natura. I així anem. Quan vaig posar-me a fer de polític, no vaig acceptar aquest consens. A mi m’agrada molt el consens, però entre demòcrates. Al Senat, també hi havia l’Audet, d’Esquerra Republicana, que tampoc no va acceptar-lo. El resultat que va ser que ens van expulsar de l’Entesa dels Catalans. Des d’aleshores, em vaig quedar en un pla testimonial. No tenia un suport important. Hi ha gent que creu que hauria d’haver continuat; em buscaven per demanar-me que m’hi presentés, però no vaig voler.

Pàmies: Per què?

Xirinacs: Això fomentava una cosa que és una mica clerical o paternalista. Una mena de santet de fornícula, que ho fa bé, que diu les coses més maques, que li tiren encens... I com que al Senat hi havia la possibilitat de triar-ne dos pel Diable i un per Déu, doncs es prestava que certa gent em votés i, a més, votés altres coses.

Pàmies: El Senat ha servit una mica per apagar les males consciències. Podies votar un estafador pel Congrés i un santet pel Senat...

Xirinacs: Inclús podies votar dos estafadors i un santet amb un lliri a la mà. D’aquesta manera quedava la consciència contenta i la butxaca també, per exemple. Vaig pensar que això era enganyar la gent i, aleshores, ho vaig deixar. Em vaig concentrar en un parell de coses que la democràcia no ens ha portat: la nacionalitat, que em sembla que ha quedat molt mal parada amb l’Estatut d’Autonomia. És l’assignatura pendent, no està resolta, que no vol dir que jo no aprofiti tot el que diu l’Estatut. D’altra banda, em vaig interessar per una esquerra revisada, posada al dia, que està pendent fins i tot ideològicament. A mi em sembla que les classes socials ja no són com en el temps de Marx. Avui dia, els obrers amb treball no són estrictament de la classe oprimida, sinó que, fins i tot, diria que participen de la classe opressora.

Pàmies: Com es dirigeix una classe obrera?

Xirinacs: S’ha fet una legislació en què els sindicats estan en el primer capítol de la Constitució, al costat de l’exèrcit, de l’església i dels partits. Es fan pactes socials
en què seuen a la mateixa taula, d’igual a igual, els patrons, els obrers i l’estat beneint-ho. Hi ha partits obrers que estan al poder, etcètera. Tot està molt domesticat. La tesi eurocomunista que diu que s’ha de fer la revolució des de dintre de l’estat la practiquen
els socialistes. I com que l’estat està controlat per Europa, per Washington, per grups de poder no institucionalitzats però que encara manen més, acaba que, encara que tinguis el programa més progre del món, has d’obeir els taurons que suren per les altures, perquè no estàs ancorat a la base. Aleshores, jo vaig intentar fer una unió amb una colla de partits, però m’ho va destrossar Heribert Barrera, perquè, quan ja tenia quatre o cinc grups importants i els ho vaig proposar, ell no ho va voler. I després del BEAN, que no tenia cap viabilitat, van començar les picabaralles amb el Nacionalistes d’Esquerres i tot això. Aleshores vaig deixat tot aquest món i vaig tornar a la base.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per llorenç, fa mes de 5 anys

Unes paraules que et deixan estorat.
M'han vengut as cap aquella dita de Simón Bolivar
"En la historia han existido 3 grandes Majaderos
Jesucristo,Don Quijote y YO
En Xeremiacs era d'un tarenna tan semblant!

Valoració:1menosmas
Per magda schafler, fa mes de 5 anys

ell sî que va ser un profeta

Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente