Començam el mes de desembre, mes de festes i celebracions. Ve el pont de la constitució, vindrà Nadal, Cap d’Any... un mes de retrobades amb les persones que viuen fora, amb dinars i sopars d’empresa, de família.

Dates alegres, de gran consum dedicat a la gastronomia tradicional o nova, dedicat als més petits de la família, dedicat a les persones que estimes, siguin parents de prop, d’enfora, siguin amistats... Sobretot això, gran consum de tot tipus. Gastar, cercar preus raonables, però sobretot despeses massa vegades per damunt d’allò que ens han donat amb la paga extraordinària.

Aquests dies hi ha gent que els viu amb tristesa, no ho oblidem. Per la solitud, massa vegades oblidada, hi ha moltes persones que viuen soles i veuen les imatges «felices» de la publicitat, dels programes de televisió, amb enyorança d’altres temps viscuts.

I altres també les viuen, aquestes festes, amb solitud i enyorança. Enyor de les persones estimades que són a l’altra banda de l’Atlàntic, o l’altra banda de la Mediterrània, o de l’altra banda de... persones que viuen i treballen aquí, amb nosaltres, però tenen les famílies, les filles, les mares, els marits o els pares, els germans, enfora al seu país d’origen. Al seu país, que han deixat per treballar aquí, molt enfora, però amb una certa continuïtat, que els permet remetre euros cada mes, perquè puguin sobreviure, allà, a ca seva.

Moltes d’aquestes persones són les que cuiden els nostres majors, les dones que tenen l’atenció del padrí o la padrina, del sogre o la sogra, que no poden valer-se per ells mateixos. Persones que tenen cures de les persones, cuidadores. Persones que ajuden a les famílies que no poden atendre d’altra manera els familiars dependents, que no han aconseguit lloc en alguna residència.

També el personal de les residències, tan professional, tan afectuós, tan responsable amb les persones a càrrec seu, dones i homes que viuen cada dia, la convivència amb persones vàlides des del punt de vista mental, autònom, al costat d’altres que no saben en quin món viuen, dependents també des del punt de vista de la cura del seu propi cos, que no són capaces de recordar el bon dia d’avui, que et conten allò que visqueren quan tenien dotze anys o divuit...

No oblidem les persones, ho he de dir, majoria de dones, que tenen cura de les persones majors de la família, o de persones amb diversitat funcional de naixement, o d’aquelles que han patit un accident de tràfic, o vascular, persones que necessiten una atenció diària, quotidiana. Una atenció continuada. Persones que es dediquen a les altres amb molt d’afecte, molta estimació, superant entrebancs. Persones que no només atenen, també organitzen: torns de familiars, visites als metges, als fisioterapeutes... i massa sovint s’obliden d’elles mateixes.

Per això en aquests dies de festes, de «dies lliures» a la feina, de trobades familiars, de compres i regals, en aquests dies que ara vindran, no ens oblidem de la importància de la cura a les persones, i les persones que s’hi dediquen. Siguin a canvi d’un sou, siguin per llaços familiars, sigui quin sigui el lligam, tenguem-les presents, pensem en ells, cuidem a les cuidadores!

I no puc acabar la trobada setmanal sense una referència a la vaga de fam d’en Jordi Sánchez i en Jordi Turull. Una decisió agosarada, difícil, que mereix el nostre respecte i suport.