La tortuosa natura del procés de «transició» de l'absolutisme a la monarquia constitucional després de la mort de Ferran VII (1833-1836) implicà una legislació sobre llibertat d'expressió encara més restrictiva que la dels períodes constitucionals anteriors. El Decret reial de 4 de gener de 1834, aprovat durant la regència de Maria Cristina de Borbó (1833-1840), que gaudia del suport dels liberals davant les pretensions de l'absolutista Carles Maria Isidre, mantingué la censura prèvia tant per a «totes les obres que tractin de religió» (art. 6) com per a les «obres, opuscles i papers que versin sobre matèries de moral, política i govern» (art. 7) i fins i tot per a «les obres que tractin de geologia, història i viatges», d'«esbarjo o passatemps, com ara poesies, novel·les i composicions dramàtiques» i la premsa (art. 9). No cal dir que es mantenia la proscripció de les «estampes, pintures o gravats en què hom ridiculitzi o ofengui la nostra religió i els seus ministres, i la moral, o vulneri els alts respectes de la dignitat reial i el seu govern» (art. 38). El nomenament dels censors correspondria a la monarquia (art. 12), amb l'excepció de les obres de temàtica religiosa o moral, on els designaria l'autoritat eclesiàstica (art. 20-21). Significativament, el Decret llevava la competència per a enjudiciar els delictes d'impremta als jurats, instaurats pel constitucionalisme, i la conferia «als jutges i tribunals» (art. 49), heretats de l'Antic Règim. El Reglament per a la censura dels periòdics aprovat per Ordre reial d'1 de juny del mateix any hi mantingué els criteris restrictius del règim liberal (art. 12) i la censura prèvia amb caràcter gairebé general (art. 5), pròpia de l'absolutisme. A més, introduí una nova disposició preventiva consistent en el lliurament d'un depòsit al Govern Civil de 20.000 rals, per a les publicacions ubicades a Madrid, i 10.000, per als de la resta de territoris, «per fer efectiu el pagament de les multes en què [la publicació] pugui incórrer» (art. 4). Això fou denunciat, a banda de com a restricció arbitrària de la llibertat d'expressió i d'informació, com a subterfugi per a estendre a la llibertat d'impremta els criteris censataris del dret al sufragi. A més de les multes governatives per la publicació d'articles no aprovats per la censura (art. 20), el Reglament també autoritzava els governadors civils a «suspendre la circulació» del periòdic, en cas de considerar que contenia qualque text «capaç d'excitar a la sedició o commoció popular» (art. 24). La Llei de 22 de març de 1837 augmentà la quantia del depòsit per a editar publicacions de periodicitat entre diària i setmanal, fins a 40.000 rals, segons la localitat (art. 1).

La Constitució de 1837, de pacte entre els sectors progressistes i conservadors («moderats») del liberalisme, declarà el dret dels espanyols a «imprimir i publicar llurs idees sense censura prèvia» (art. 2), i sense restricció a les «polítiques», però «amb subjecció a les lleis», i el Decret reial de 17 d'agost del mateix any restaurà el reglament de 22 d'octubre de 1820. Tanmateix, la tornada al govern de la branca més conservadora del liberalisme implicà l'aprovació de normes més restrictives. La Llei de 17 d’octubre de 1837 imposà la condició d'esser contribuent directe d'entre 200 i 500 rals per a exercir de membre dels jurats d'impremta, segons el municipi de residència (art. 4), requisit que també establí per a esser editor responsable d'una publicació periòdica, amb una quantia d'entre 100 i 400 rals (art. 3). En la qualificació d'escrits subversius, el rei quedava substituït per les Corts com a subjecte a protegir dels «atacs o descrèdits» expressats en «periòdics o impresos» (art. 11). A més, la llei facultava el cap polític de la província a suspendre la circulació de qualsevol escrit que consideràs que pogués alterar la «tranquil·litat pública», amb un termini de 48 hores perquè el jurat el qualificàs (art. 14). El Decret reial de 10 d'abril de 1844 eliminà la restricció temporal per a la suspensió i qualificació dels impresos (art. 10), com també augmentà, a entre 300 i 1000 rals (segons el lloc d'edició), la contribució directa mínima per a esser editor d'una publicació periòdica (art. 21.2) i la quantia dels depòsits constants dels diaris i setmanaris (a entre 45.000 i 120.000, segons el lloc de residència, art. 22), la suma total dels quals, en cas d'imposició de multes, s'hauria de reintegrar en el termini de tres dies, sots pena de clausura de la publicació (art. 29). A més, el Decret reintroduí la censura prèvia per l'autoritat episcopal per a les obres sobre dogmes del cristianisme, la seva moral i la Bíblia (art. 105), com també prohibí de penjar cartells (art. 96) i representar composicions dramàtiques «sense permís de l'autoritat civil» (art. 109). En general, però, les penes de presó se substituïen per multes (art. 39-41), per bé que el «responsable» d'impresos qualificats de delictius quedava subjecte a «les lleis comunes en la causa que es formi pels jutges i tribunals competents», en cas que es cometés qualque delicte com a «conseqüència immediata de la publicació» (art. 43). Quant a la qualificació dels escrits, també considerava «subversius» aquells «en què es faci mofa dels dogmes o culte» de la religió catòlica (art. 35.1) o simplement el «decòrum» dels «cossos colegisladors» (art. 35.4). Segurament amb l'objectiu de justificar la sostracció als jurats del coneixement dels processos per injúries i calúmnies —passaven als tribunals ordinaris (art. 97)—, aquests deixaven de considerar-se delictes d'impremta (tractats al títol V del Decret) i ara tenien un títol propi (XIII), on no s'especificaven les penes, per la qual cosa és pensable que serien d'aplicació supletòria les previstes al Codi penal de 1822 (art. 699-718). El Decret, però, estenia el concepte d'injúries i calúmnies, en considerar-hi també les «sàtires, invectives, al·lusions, al·legories, caricatures, anagrames» i les «disfressades» amb «noms suposats» (art. 103), per bé que matisava que no contenien injúries els «escrits que publiquen o censuren la conducta oficial o els actes comesos per qualque funcionari públic en relació amb el seu càrrec» (art. 100.1). Seguint amb els criteris censataris del liberalisme conservador, el Decret establia una contribució directa mínima també per a exercir de membre dels jurats d'impremta (art. 53). El Decret reial de 6 de juliol de 1845 suprimí els jurats d’impremta i, en el seu lloc, creà uns tribunals especials formats per cinc jutges de primera instància i un magistrat (art. 4), contra la sentència dels quals no es preveia la possibilitat d’interposar recurs. Pel que fa a la qualificació com «escrits subversius», hi afegia els «que continguin manifestacions d’adhesió a una altra forma diferent del govern, adés atribuint drets a la corona d’Espanya a qualsevol persona que no sigui la reina senyora Isabel II, i després d’ella les persones i línies cridades per la Constitució de l’Estat, adés manifestant de qualsevol manera el desig, l’esperança o l’amenaça de destruir la monarquia constitucional i la legítima autoritat de la reina» (art. 1.2). Quant als impresos «sediciosos», s’hi considerarien també els «que elogiïn o defensin fets punibles, segons les lleis», tant si «exciten de qualsevol manera a cometre’ls» com si «tracten de fer il·lusòries les penes amb què les lleis els castiguen», i fins i tot el simple fet d’anunciar o promoure «subscripcions per a satisfer les multes, costes i rescabalaments imposats per sentència judicial» o «qualsevol altra mena de protecció [per] als criminals» (art. 2).

En aquesta línia de restricció creixent de la llibertat d’impremta, el Decret reial de 18 de març de 1846 establí la suspensió definitiva de periòdics que publicassin «invectives» contra la monarquia o el «lliure exercici» de les seves «prerrogatives constitucionals», la Constitució i les lleis i fins i tot contra el contingut d'aquest decret mateix (art. 1). En els casos d’injúries a funcionaris públics (art. 2) o impresos en què «s’inciti a la desobediència o al menyspreu del govern» (art. 3), la sanció hauria d’esser la suspensió temporal.

El Codi penal de 1848, tot i exceptuar explícitament els «delictes d'impremta» del seu àmbit d'aplicació (art. 7), contenia nombrosos delictes d'opinió. D'antuvi, augmentava les penes per «injúries al rei o successor immediat a la Corona»: entre deu i vint anys, si es pronunciaven davant seu, i set i dotze, amb multa de 2000 a 5000 ptes., si es feien per escrit i amb publicitat (art. 164), i un grau inferiors, si s'adreçaven a la resta de membres de la família reial (art. 165). També introduïa un altre tipus penal relacionat amb la monarquia: «malediccions contra el rei», sancionades amb una pena d'entre un i deu dies d'arrest i multa d'entre 15 i 75 ptes. (art. 481.4). Així mateix, afegia una protecció reforçada a altres autoritats: als «cossos colegisladors», contra les injúries (qualificades d'«atemptat contra l'autoritat» i castigades amb penes d'entre set i dotze anys de presó, si eren «greus», i entre un i 36 mesos, si eren «manco greus») (art. 191); als diputats o senadors, contra les «calúmnies», «insults» o «amenaces greus» per «opinions manifestades al Senat o Congrés» (art. 192.2.1), com també als ministres o «altres autoritats en l'exercici de llurs càrrecs» (art. 192.2.2), contra aquestes mateixes ofenses (tipificades com a «desacatament contra les autoritats», amb penes d'entre cinc mesos fins a cinc anys i quatre mesos i multa de cinquanta a mil ptes., amb augment d’un grau per a les penes de presó, en cas de reincidència, art. 193). Pel que fa a la incitació a la rebel·lió, augmentava greument les penes (des de cadena perpètua fins a la mort) per als qui «adrecin a la multitud sermons, arengues, pastorals o altra mena de discursos o impresos», si aquella es consumava (art. 169.2), o cridassin consignes en públic «provocatives de rebel·lió o sedició», amb penes de quatre a sis anys (art. 198). En un context d'una Església fortament penetrada d’absolutisme i, en alguns territoris, molt pròxima al carlisme, es preveia el bandejament de qualsevol «eclesiàstic que, en sermó, discurs, edicte, pastoral o altre document a què donàs publicitat, censuràs com contrari a la religió qualsevol llei, decret, ordre, disposició o providència de l'autoritat pública» (art. 304). Tanmateix, el virulent confessionalisme catòlic del liberalisme espanyol no es relaxava gens ni mica. En efecte, el Codi mantenia la confusió penal entre hispanitat i catolicisme, en imposar la pena d’«estranyament perpetu» a tot espanyol que «apostati públicament de la religió catòlica, apostòlica, romana» (art. 136) i d’estranyament entre dotze i vint anys per la celebració d’«actes públics de culte» de qualsevol altra religió (art. 129). Quant als delictes d’opinió relacionats amb la religió, el Codi sancionava amb penes d’entre set i 36 mesos de presó el fet d’«inculcar públicament la inobservança dels preceptes religiosos» (art. 130.1), la «mofa» pública o la incitació al «menyspreu» d’alguns dels «misteris o sagraments de l’Església» (art. 130.2), o la publicació de «doctrines o màximes» condemnades per «l’autoritat eclesiàstica» (art. 130.3). Així mateix, les «blasfèmies públiques» (art. 481.1) i la «irreverència contra les coses sagrades o els dogmes de la religió» mitjançant «estampes, dibuixos o figures» (art. 481.2) se sancionaven amb penes d'entre un i deu dies d'arrest i entre 15 i 75 ptes. de multa. L'«escarn públic» —«amb paraules o fets»— d'«algun dels ritus o pràctiques de la religió» catòlica es castigava amb la mateixa pena d'arrest i multa d'entre 75 i 1.000 ptes. (art. 133). El Codi també mantenia com a delictives (amb penes d'entre un i cinc dies d'arrest i cinc i cinquanta ptes. de multa) les «dites deshonestes» expressades públicament (art. 482.1) i l'expedició d'«estampes, dibuixos o figures que ofenguin el pudor i els bons costums» (art. 482.2).

Quant a les calúmnies i injúries, aquest Codi afegia que també s'hi considerarien les fetes «mitjançant al·legories, caricatures, emblemes o al·lusions» (art. 384), i les expressions considerades injurioses serien punibles fins i tot si els fets reportats eren vertaders, llevat de quan consistissin en imputacions a funcionaris públics de fets relacionats amb llur càrrec i sempre que es demostrassin (art. 383).

Finalment, bona mostra de l'estima del liberalisme conservador vuitcentista per les llibertats públiques la trobem en la consideració com «il·lícita» de «tota associació de més de vint persones que es reuneixi diàriament o en dies assenyalats per tractar d'afers religiosos, literaris o de qualsevol altra mena, sempre que no s'hagi format amb el consentiment de l'autoritat pública, o es falti a les condicions que aquesta li hagués fixat» (art. 211).