Ara feia dies que no venia a Barcelona. Surto de l’avió, agafo l’Aerobús, caríssim, i faig cap a la plaça de Catalunya. Com que, a aquesta hora, la cafeteria ‘Els Quatre Gats’ encara està tancada, faig una volta pel Call. Tot seguit, sense torbar-m’hi gaire, pujo cap a la plaça de Sant Felip Neri, on m’impregno d’aquella esgarrifança que fa sempre el record pels caiguts. La ciutat, el dissabte cap a les vuit, conserva encara les restes del naufragi, aquell aire lacònic, de desferra. I no hi corre ni una ànima.

Així que m’encamino cap a la plaça de Sant Jaume i entro al ‘Pans & Company’, per a fer-hi un cafè i un croissant. L’aire condicionat, a tota potència, m’anuncia que no trigaré gaire a estar mort de fred. A l'estiu, l'aire dels locals i dels transports públics hauria de complir la funció, concreta, d'acollida. Servir de refugi als qui volen parapetar-se de la xafogor. En canvi, entres a qualsevol lloc i n'has de sortir corrents per a climatitzar-te de nou. T'empenyen, de la manera més absurda, a trobar empara als mateixos llocs d'on fugies.

I encara i així m’hi quedo. Des d’allà estant, a través del vidre, tinc una vista formidable del Palau de la Generalitat. Sempre que vaig a Barcelona hi passo per davant. Però avui també penso que, d’ençà del primer d’octubre, ni tan sols hem estat capaços de conjurar-nos per a retirar-ne l’estanquera. I com que encara som súbdits del regne d’Espanya, juntament amb la catalana, la bandera de l’opressor oneja impunement i sense cap forma de predació concreta que l’amenaci. Aquest matí, la rojigualda fa una majestat tranquil·la, singularment poètica.

En aquesta nova etapa de la política, en què, segons el president Torra, “s’ha de poder parlar de tot”, també parlem molt assíduament de "processisme". Com si la cosa ens vingués de nou. El problema de retenir gaire una paraula és que la mateixa iteració la fa caure en l’abúlia i la insignificança. I el cas és que això del “processisme” ens ve de lluny, està plenament inserit en la idiosincràsia pròpia, que fa que acabem doblegant-nos sempre davant l’obediència deguda.

La política catalana no ha sabut fer, en tota la seva història moderna, res més que això: pidolar, que vol dir sotmetre's a la voluntat d'altri acceptant els límits que t'imposa arbitràriament. De manera que juguem a la indignació mentre, per darrere, amb la major traïdoria, fem caure l’acció en la via del propòsit estèril. En altres paraules, això significa acceptar implícitament el dret de conquesta. I per aquesta raó, per més que el poble acompanyi, la política serà fidel al costum, tan català, de caure derrotada per a poder victimitzar-se i fer acréixer el martirologi.

A l'empresa privada, quan no rets, t'acomiaden perquè l'obtingut no satisfà l'esperat. El polític nostrat, si no fa allò que li consignem, no perd la condició de servidor públic. I encara el ratifiquem com a beneficiari per l’obra inconclusa. Serem els més demòcrates del cementiri, això sí.