Un dels trets de la legislació excepcional de contrainsurgència a l'Estat espanyol és el seu caràcter expansiu. En l'àmbit judicial, això s'ha mostrat en l'augment de competències de l'òrgan jurisdiccional especial creat per a enjudiciar els actes violents de motivació política contra l'estat. En efecte, el mateix dia en què el segon govern de la dictadura coronada decretava la dissolució del Tribunal d'Ordre Públic (l'òrgan de l'Administració de justícia franquista que, juntament amb la jurisdicció militar, exercia la repressió judicial de l'oposició política), aprovava la constitució de l'Audiència Nacional (AN), a la qual atribuïa el coneixement, entre d'altres, dels delictes de «terrorisme» (reials decrets llei 1/1977 i 3/1977, de 4 de gener), llevat dels actes contra forces policials i militars, on la competència romania en la jurisdicció militar. El fet que un tipus concret de delicte sigui enjudiciat per un tribunal especial centralitzat vulnera el dret a esser jutjat en el partit judicial on han tengut lloc els fets investigats, inherent al principi d'«unitat jurisdiccional» reconegut a l'apartat cinquè de l'article 117 de la Constitució de 1978.

Amb la Llei orgànica 9/1984, de 26 de desembre, «contra l'actuació de bandes armades i elements terroristes i de desenvolupament de l'article 55.2 de la Constitució», la jurisdicció militar quedà apartada del coneixement d'aquests delictes, en benefici de l'AN (art. 11), però, alhora, s'instituí un delicte específic d'«apologia del terrorisme» (art. 1.1), amb penes d'entre sis mesos i un dia i sis anys de presó i multa d'entre 150.000 i 750.000 pessetes i, en cas de condemna, amb l'autorització al tribunal per a clausurar el mitjà on es publicassin les expressions enjudiciades (art. 10.1). La competència per a conèixer d'aquests delictes s'atribuïa també a l'AN (art. 11). En realitat, aquest tipus penal suposava un aprofundiment en la legislació restrictiva dels drets fonamentals pròpia del franquisme, atès que el Codi penal de 1973 ja tipificava com a delicte l'«apologia d'accions qualificades per la llei de delicte» (art. 566.4, amb pena de multa d'entre 100 i 500 pessetes), com també la dels «delictes contra la seguretat interior de l'Estat» (art. 268, amb penes d'entre sis mesos i un dia i sis anys de presó), amb l'agreujant que ara s'hauria de jutjar en un tribunal especial. El manteniment i extensió d'aquests tipus penals palesen la baixa qualitat democràtica del règim de la monarquia reinstaurada, atès que els delictes d'«apologia» impliquen una restricció greu del dret a la llibertat d'expressió, declarat a la lletra a de l'apartat primer de l'article 20 de la Constitució de 1978, i signifiquen la penalització de la mera opinió.

La Llei orgànica 6/1985, d'1 de juliol, «del poder judicial», augmentà encara més les competències de l'AN, atribuint-li el coneixement dels «[d]elictes contra el titular de la Corona, els seus consort, successors, alts organismes de la nació i forma de govern» (art. 65.1.a). Entre aquests «delictes» hi havia, d'acord amb el Codi penal aleshores vigent, les «injúries o amenaces al cap de l'Estat per escrit o amb publicitat», castigades amb penes d'entre sis anys i un dia i dotze anys de presó (art. 147). El Codi penal de 1995 (anomenat pels seus impulsors «el Codi penal de la democràcia») ha mantingut aquest «delicte», amb penes d'entre sis mesos i dos anys, si les «injúries» són «greus», i multa d'entre sis i dotze mesos, si no ho són (art. 490.3). L'aplicació d'aquest precepte ha motivat nombroses condemnes del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) contra el Regne d'Espanya. L'AN ha fonamentat aquestes condemnes en «la protecció jurídica singular i reforçada que el legislador penal atorga a la Corona, igual que fa amb altres altes institucions de l'estat, per defensar el mateix estat constitucional, ja que així ho corrobora el fet que el delicte d'injúries a la Corona no figuri al títol XI del Codi penal, relatiu als delictes contra l'honor, sinó al títol XXII, dedicat precisament als delictes contra la Constitució» (SAN 4/2017, de 21 de febrer, FD 2). Tanmateix, és precisament aquesta sobreprotecció el que qüestiona l'alt tribunal europeu. Així, a la darrera condemna contra el Regne d'Espanya per aquest motiu, el TEDH recorda que «una protecció augmentada per una llei especial en matèria d'ofenses [a un cap d'Estat] no és, en principi, conforme a l'esperit de la Convenció» europea per a la salvaguarda dels drets humans i la protecció de la llibertats fonamentals, atès que «l'interès d'un estat a protegir la reputació del seu propi cap d'estat no pot justificar de conferir-li un privilegi o una protecció especial davant el dret a informar i expressar opinions» (STEDH, Afer Stern Taulats i Roura Capellades contra Espanya, de 13 de març de 2018).

La sobreprotecció jurídica de què gaudeix la monarquia espanyola respon a la voluntat política de sostreure de la crítica aquesta institució reinstaurada pel franquisme i imposada com a condició sine qua non per les elits franquistes per a acceptar la transformació del règim del 18 de juliol en una democràcia parlamentària. I és que ni més ni manco que la llei fonamental del règim espanyol actual sanciona la irresponsabilitat penal del cap de l'Estat (art. 56.3 CE), per la qual cosa, si l'objectiu de la sobreprotecció penal de què aquest gaudeix fos només protegir la persona física que l'ostenta, aquesta seria supèrflua, atès que les suposades «calúmnies» que hom faci sobre ell mai no tendran repercussió penal.

L'any 1988 la Llei orgànica 9/1984 fou derogada (Llei orgànica 3/1988, de 25 de maig, «de reforma del Codi penal»), però la disposició transitòria d'una altra llei orgànica del mateix dia que la norma derogatòria (Llei orgànica 4/1988, de 25 de maig, «de reforma de la Llei d'enjudiciament criminal») mantingué la competència de l'AN per a les «causes per delictes comesos per persones integrades en bandes armades o relacionades amb elements terroristes». Amb la derogació de la Llei orgànica 9/1984 desapareixia el tipus específic d'«apologia del terrorisme», la qual quedava subsumida en l'article 268 del Codi penal de 1973. Tanmateix, els delictes d'opinió en relació específica amb la violència insurgent es reintroduïren amb la reforma de 2000 de l'article 578 del Codi penal de 1995, amb el nom d'«enaltiment del terrorisme», amb penes de presó d'entre un i dos anys. La reforma de 2015 d'aquest article ha augmentat les penes fins a tres anys, les quals, a més, s'han de imposar en la meitat superior quan les expressions s'hagin publicat en mitjans de comunicació o per Internet (apartat 2), com també ha afegit una multa d'entre 12 i 18 mesos (apartat 1). Quant a la competència jurisdiccional per a enjudiciar aquests «delictes», d'ençà que es derogà la Llei orgànica 9/1984 no hi ha base jurídica per a atribuir-la a l'AN, però, en una interpretació extensiva de la disposició transitòria de la Llei orgànica 4/1988, l'AN se l'ha autoatribuïda, pretenent que l'«apologia del terrorisme» és un delicte «connex» al «terrorisme», una fal·làcia que suposa equiparar la suposada apologia del delicte amb la participació en el fet delictiu.