Aprofitant que el periodista Antoni Bassas ha estat a Mallorca, convidat pel Consell a impartir una conferència, publicam avui al dBalears una entrevista que dia 2 d’octubre de l’any 2001, li va fer Oriol Cortacans per al setmanari El Temps. L’entrevista va ser per mor que, just feia poques setmanes, la Generalitat de Catalunya li havia concedit el Premi Nacional de Periodisme, com a director del programa El matí de Catalunya Ràdio.

Cortacans: Què significa per a vostè el Premi Nacional de Periodisme, més enllà del reconeixement de la feina d’un equip?
Bassas: Del premi no m’interessa tant com hem arribat fins aquí sinó què podem fer a partir d’ara. I per tant vull que sigui un reconeixement que ens obligui cada dia. Aquest premi ens ha donat una nova veu. Et sents de cop i volta no tan discutit, i això dóna més seguretat. I volem posar aquesta nova veu al servei d’una ràdio pensada molt més encara en l’oient. Perquè tot i que la ràdio és probablement el mitjà que viu més enganxat a les necessitats de l’oient per allò de la immediatesa, encara som presoners de moltes agendes que no són les agendes de la gent del carrer.

Cortacans: Però liderar les audiències no dóna aquest reconeixement?
Bassas: No es pensi, el reconeixement, hom el necessita cada dia. Les audiències són allò que decanta la balança publicitària i el que fa que et renovin el contracte, però en aquest país els premis continuen tenint importància, la professió els en dóna.

Cortacans: Vostè va agafar el timó d’El Matí de Catalunya Ràdio com a una feina temporal i ja ha fet set temporades. Si ni el retorn del seu predecessor, ni les noves emissions de ràdio en català han pogut amb vostè, què pot amb vostè?
Bassas: És una feina col·lectiva. En primer lloc hi ha Catalunya Ràdio, que ha aconseguit fer-se present a la vida dels oients. I no és només qüestió de xifres d’audiència; el Consell de l’Audiovisual ha fet pública una enquesta segons la qual la ràdio té més credibilitat que la televisió, i de totes les emissions que s’escolten a Catalunya, la més creïble era la nostra. I en una ràdio pública això té un altre mèrit; és a dir, som la ràdio de la Generalitat, però no som la ràdio del Govern de la Generalitat, i això jo crec que la gent ho percep. També fan més fàcil ser el primer a arribar a un projecte consolidat. El mèrit meu ha estat no només no enfonsar-ho, sinó augmentar-ho. Vostè em preguntava què pot amb mi. Doncs dec ser jo mateix, en el sentit que em cansi, em relaxi o consideri que ja he fet tot el que havia de fer. Però crec que me n’aniré abans que arribi el dia que comenci a notar algun d’aquests símptomes.

Cortacans: Ara mateix no hi ha res que li faci més il·lusió que despertar els oients a les vuit del matí?
Bassas: Li asseguro que no. Visc absolutament concentrat a fer el programa. I des del punt de vista de la gratificació professional i de la tranquil·litat i de l’experiència amb que entomo els reptes de cada dia, és la millor època de la meva vida.

Cortacans: Fins a on penetra aquesta obsessió laboral dins la seva vida privada?
Bassas: Fer aquesta feina és molt sacrificat, no em queixo, ho constato. Des que arribo a les sis del matí fins que comença el programa a les vuit, estic preparant el programa amb l’equip, de vuit a dotze l’executo, surto mitja hora per esmorzar, comença la reunió de l’equip i vostè ara m’està entrevistant quan són les dues de la tarda. Fins ara, en les últimes vuit hores, jo no he fet més que el programa del dia i ocupar-me del de demà i una mica dels de la setmana que ve. La meva vida privada se’n ressent, s’acompleix allò que diuen els músics, o et mors de gana o et mors de son, i jo sóc d’aquest últims.

Cortacans: Quina és la millor notícia que ha radiat en aquestes vuit temporades?
Bassas: Recordo un fet molt alliberador la detenció del comando Barcelona d’ETA.

Cortacans: Precisament arran d’aquesta detenció es van publicar diverses informacions referents a una periodista detinguda en l’operació, que després van alliberar sense càrrecs, i que ella va assegurar que eren mentides. Vostè creu que en temes com aquest hi ha un cert relaxament del rigor periodístic?
Bassas: Jo no diria relaxament, jo no conec cap periodista relaxat. Jo crec que hi ha presses, poc o nul criteri i una alegre assumpció de qualsevol cosa que dugui un membret oficial. Aquest és un dels problemes a què ens enfrontem els periodistes, l’exigència de les presses. Jo he dit més d’una vegada a la gent de l’equip que m’estimo més dir les coses cinc minuts més tard, però estar segurs del que diem. Però no és fàcil, perquè la competència és molt forta i de la manera que s’està establint la relació cost del periodista / hora de ràdio o plana del diari, el treball ben fet comença a ser incompatible amb l’estructura empresarial i l’amortització de costos. Però per fer bé la nostra feina necessitem tenir més temps.

Cortacans: Quina és, doncs, la solució?
Bassas: En part passa per una cosa que ja estem fent i és la reflexió del col·lectiu professional. Jo crec que el col·lectiu periodístic deu ser de llarg el que més s’autoflagel·la en públic; per exemple ara amb l’atemptat de les Torres Bessones, no només hem reflexionat sobre com estan construïts els edificis, sinó que també hem reflexionat sobre si les imatges de Palestina eren reals o d’una altra època. Una altra part del problema  passa perquè plantem cara a les empreses. No pot ser que la nostra feina s’estigui fent ja només amb criteris empresarials i cada vegada menys amb criteris periodístics. És més barat un periodista a la redacció que un periodista al carrer, o un periodista que pugui parlar de cinc temes que no que investigui una sola qüestió durant un mes. Ens hem de replantejar tot això, perquè si no serem guàrdies urbans que en una cruïlla anomenada informació estarem donant pas ara a aquest, ara a l’altre, sense preguntar-nos qui ha posat en marxa aquests cotxes, d’on vénen... El polítics tenen la pròpia agenda i la seguim, l’economia marca la seva i també la seguim, i per tant em fa por que cada vegada estem desvirtuant més el nostre paper. El periodista no ha de ser només un mirall de les agendes, sinó que també ha de conduir l’opinió pública.

Cortacans: Però la dinàmica de les empreses mediàtiques no fa preveure gaires espais per fer aquesta reflexió.
Bassas: No es pensi, jo sento col·legues que són crítics, com en Cuní, en Carles Francino, en Puyal... Probablement a un redactor de base o a un becari no se li pot exigir l’heroïcitat d’anar a plantejar això a la direcció, però potser la gent que tenim una veu més singularitzada tenim aquí una primera causa de la qual ocupar-nos.

Cortacans: Precisament  arran del cas d’aquesta periodista detinguda, un col·lectiu de periodistes aplegats en el Grup Ramon Barnils va plantejar davant el Col·legi de Periodistes de Catalunya que el degà prengués posició sobre aquesta manca de rigor. Creu en aquest tipus d’iniciatives?
Bassas: Parlar-ne i fer-ho en veu alta sempre és positiu; ara, els que tenim l’oportunitat d’exercir el periodisme cada dia és amb l’exemple que hem de treballar.

Cortacans: Se sent lliure a Catalunya Ràdio?
Bassas: Jo dic i repeteixo que m’agradaria treballar tota la vida amb la llibertat que tinc a Catalunya Ràdio. Però escolti’m, si la següent pregunta ha de ser “Vostè no rep pressions?”, ja li dic que sí. Rebo pressions del Govern, de l’oposició, del Barça, de l’Església, de les ONG, de les associacions de veïns, tothom pressiona, només faltaria. I ara justament el que pretenc, si se’m reconeix que tinc unes espatlles molt amples, és posar-les com a cuirassa de totes aquestes pressions i convido tots els que estiguin en una posició semblant a fer-ho.