Les nostres idees, els judicis i les valoracions que fem, els sentiments que tenim (por, amor, enveja, alegria, angoixa, sofriment, felicitat...), les sensacions, la consciència, els records, la nostra manera de ser, la capacitat d’aprendre, la nostra identitat... en resum, tot el que pensam i sentim té un suport material: el cervell. En realitat tot allò que consideram “espiritual” no és més que un epifenomen de processos cerebrals, és a dir, materials. Ni més ni manco. Probablement no en som conscients d’aquesta dependència fisiològica, però basta veure una persona amb algun tipus de demència, per exemple Alzheimer, per comprovar com l’alteració de processos cerebrals afecta a fenòmens “espirituals” com és el reconeixement d’un mateix o el reconeixement de les persones més estimades. És vera que no som només cervell, però sense ell no som res.

Conèixer com és i com funciona el cervell és fonamental per arribar a descobrir les causes i trobar els tractaments adequats de moltes malalties. Encara que avui es disposen de moltes tècniques d’observació (tècniques invasives i no invasives) que permeten estudiar l’organització, estructura i funcionament del cervell en humans, aquestes són moltes vegades limitades. L’observació és un procediment imprescindible en la investigació científica però és insuficient. Si es vol aconseguir un coneixement més profund i exacte és necessari anar més enllà, és a dir, experimentar. Realitzar un experiment implica situar un objecte en un context controlat en el que es modifiquen unes variables per determinar els canvis que sofreix l’objecte. En el cas que ens ocupa, experimentar implicaria necessàriament tenir i manipular cervells humans, no tan sols neurones.

L’experimentació amb cervells humans vius ha estat molt restringida fins ara, per raons ètiques però també biològiques. Pels greus riscos de produir alteracions irreversibles i per la instrumentalització que suposa, experimentar amb humans ha estat molt condicionat per raons ètiques. I per raons biològiques perquè no és possible mantenir viu un cervell fora d’un cos humà. Per tant, en les investigacions que s’ha fet s’han hagut d’utilitzar cervells d’humans morts (que no és poc, però en molts casos insuficient) o cervells d’animals vius, durant molts temps els únics objectes d’experimentació en aquest camp. Ara bé, encara que la utilització d’aquests models ha donat molt de sí, presenten limitacions perquè les conclusions dels experiments amb animals no sempre són extrapolables als éssers humans.

Els límits biològics i ètics han limitat la disponibilitat per l’experimentació de cervells humans vius i han obligat als investigadors a estudiar el cervell humà sense poder experimentar amb ell, sense poder manipular-lo. No obstant, la situació ha canviat o estar a punt de canviar. En quin sentit? Si no es pot experimentar amb cervells, diguem, naturals, per què no fer-ho amb substituts vius de cervells (mini cervells o organoides de cervell)? És a dir, experimentar amb cervells fabricats en el laboratori. Això és possible? Sí, comença a ser-ho. Actualment ja s’utilitzen organoides de cervells formats a partir de cèl·lules mare d’un humà per estudiar alteracions en el desenvolupament neurològic de persones amb autisme, esquizofrènia o per estudiar l’acció del virus Zika en nou nats. Aquests cervells són molt petits en comparació amb un cervell normal, 16,74 mil·límetres cúbics i entre 2 i 3 milions de neurones front a uns 1350 centímetres cúbics, 86.000 milions de neurones i 200 bilions de sinapsis d’un cervell humà. Les diferències són encara enormes però aquell obstacle biològic que citàvem abans està en fase de superació: estam en condicions de disposar de cervells humans vius creats artificialment fora del cos humà.

Passarà el mateix amb l’obstacle ètic? Doncs sembla que no. A diferència del biològic, no tan sols no s’ha superat sinó que s’han afegit nous arguments ètics.

Com es pot suposar, les tècniques per formar cervells humans de substitució aniran perfeccionant-se, tant pel que fa al nombre de neurones i les seves connexions com per la complexitat de les interaccions, de tal manera amb el temps els cervells formats d’aquesta manera, es semblaran cada vegada més al cervell humà natural. És en aquest punt que sorgeixen molts dubtes i es plantegen molts interrogants. Per exemple: tot i que l’origen d’un cervell de substitució i un cervell humà natural són molt diferents, no és descartable pensar en la possibilitat de formar un cervell de substitució amb capacitats sensorials semblants a un cervell natural, fins i tot, amb la capacitat de tenir sentiments i consciència; bé idò, quan passi això, el cervell de substitució no adquirirà un altre categoria? En aquest cas, no exigirà un altre tractament? Com es podrà fixar el moment del pas d’un objecte físic a un subjecte moral? Fins ara els teixits cerebrals han estat propietat dels investigadors o de les institucions en les quals fan feina, tindran propietaris aquests nous cervells? Si parlàssim d’altres òrgans, com per exemple, el fetge, el cor o la melsa, totes aquestes qüestions no tindrien sentit. Però el cervell és un òrgan especial. Una dificultat afegida és que no hi ha una resposta única i definitiva a aquests interrogants. Caldrà ser molt imaginatius.

Qui estigui interessat en aquests temes recoman l’article de Nita Farahany, Henry T. Greely i 15 col·legues més, experts en bioètica i dret, aparegut a Nature el 26 d’abril.