També a Setmana Santa és 8 de març

Però jo no puc apartar l'esguard de la tan venerada Mare de Déu de Lluc. I, de sobte, sent un calfred, en pensar en la sexualització i mercantilització dels nostres cossos, des de la prostitució i la pornografia fins a la conversió en l'etern altre (el jo, la mesura neutra de totes les coses, és sempre la mirada masculina) en la publicitat, el cinema o la literatura. Els nostres cossos, la nostra imatge, són objecte d'exposició pública i el patriarcat reconeix a tots els homes el dret a jutjar-los. De debò que això no té res a veure amb la violència contra les dones? La concepció patrimonial de les persones pròpia de la ideologia de l'amor romàntic, tampoc? Que no són els nostres úters mitjans de producció i, per això, objecte prioritari de l'atenció i el control dels estats i les esglésies? Hi ha res més públic que la nostra sexualitat privada? Polítics i filòsofs ens diran que no, però aleshores em costa d'entendre com és que en el debat públic es planteja pagar-nos a canvi de llogar els nostres ventres perquè els matrimonis rics nostrats puguin tenir nins blanquets. I és que el patriarcat també és racista. Quantes vegades els mateixos que legitimen la retallada dels nostres drets hi apel·len per a «demostrar» la «superioritat» occidental o justificar agressions militars a altres països?

Però hem començat a dir prou. El passat 8 de març, dones de tot el món férem vaga contra el patriarcat i el capitalisme. I no fou una vaga només «productiva», perquè, com ens adverteix Silvia Federici, «mentre els homes feien vaga, les dones continuaven treballant», per la qual cosa la vertadera vaga general només serà possible «quan les dones facin vaga». Sis milions de treballadores assalariades s'aturaren el 8 de març al Regne d'Espanya i sortiren al carrer en devers 500 manifestacions, concentracions i accions de protesta (més de 20.000 manifestants a Palma). No n'hauria de prendre nota el sindicalisme que tan sovint ha reduït la igualtat de gèneres a simple reivindicació «específica»? Heus aquí la paradoxa: les nostres reivindicacions «sectorials» —ja sabeu que la visió masculina és sempre neutra i les reivindicacions dels homes treballadors, universals, mentre que la nostra mirada és marcada i les nostres exigències, particulars— han assolit el que el moviment obrer tradicional (tan internacionalista i universal ell) no ha fet mai en tota la seva història: una vaga general a escala mundial. Si avui dia hi ha qualque moviment revolucionari, aquest és el feminisme, perquè, abans i més enllà de qualsevol reivindicació política concreta, la seva mirada desvela formes d'opressió inadvertides pels altres moviments socials, problematitza la manera com s'ha analitzat fins ara la societat i palesa els límits dels plantejaments fins ara considerats més radicals. Perquè la revolució no és la simple substitució d'un sistema polític o econòmic per un altre, sinó un canvi integral de les relacions, socials, comunitàries i personals, també en «la cèl·lula bàsica de la societat». I la revolució feminista, a més d'eliminar la dominació en els àmbits polític i econòmic, vol esbucar la predeterminació de la identitat de les persones a partir de criteris biològics (incloent-hi el sexe) i de possessió i alliberar les dones de l'esclavatge familiar.

Deixam enrere la flaire de cera que envolta la imatge virginal i continuam la travessa. La boira entela ara la Serra. Prest acabarà la setmana que la nostra tradició catòlica en diu santa, i als edificis ministerials d'aquest estat aconfessional nostre hissaran del tot les estanqueres. Tanmateix, per a nosaltres cada dia és 8 de març.